Autor: Marcel Fité

MARCEL FITÉ.- Hi ha paraules que ens ajuden a definir-nos, a configurar-nos, a perfilar el nostre pensament i la nostra manera de ser. Són paraules heretades, transmeses d’avis a nets, esmolades com els palets de riu dels raspers en el seu rodolar pels interminables rius de la història i de l’experiència. Però les paraules, com els mateixos còdols, també poden ser enganyoses i esmunyedisses, perquè de tant rodolar de boca en boca de vegades es transformen, es desgasten, s’escantellen, s’esquerden o s’asclen segons quin hagi estat el seu recorregut vital. Així, una d’aquestes paraules, la paraula seny, prové de la…

MARCEL FITÉ.- L’escriptora Maria Barbal (Tremp, 1949), retorna al paisatge pirinenc de la seua infantesa amb la novel·la Al llac, publicada per Columna Edicions. L’obra ens descriu les relacions i les vivències d’un grup de persones que comparteixen un dia al llac de Tremp —exactament a l’embassament de Sant Antoni— i que, alhora, esdevenen la part central del retrat d’una època inscrita en un paisatge emotivament punyent i en un temps indefinit, però molt identificable, del passat. En aquest retrat hi surt una noia de dotze anys —la Nora—, que, amb la seua mirada preadolescent, és qui fa la foto…

MARCEL FITÉ.- A l’article anterior (vegeu en aquest mateix mitjà: Ramon Llambard i la catedral) explicava que la hipòtesi de l’origen llombard de Ramon Llambard vindria originada pel seu cognom. Certament —deia— llombard i Llambard tenen una certa semblança. Però i si Llambard no fos el cognom? I si el que amb aquest mot s’indiqués fos l’ofici? Perquè ara ens fixarem en un altre detall del contracte de 1175. L’acord especificava que Ramon Llambard podria comptar amb “quatre llambards més”, ara en minúscula, a part d’ell mateix, a més de tants “cementaris” (manobres) com li convingués. Però encara hi ha…

MARCEL FITÉ.- Recordo molt bé la primera vegada que vaig visitar la catedral de la Seu i el seu claustre. Era l’any 1958. M’havia anat a examinar d’ingrés al batxillerat: instància prèvia, amb la pòlissa corresponent; dictat (amb més de tres faltes, al carrer); divisió amb un divisor de tres xifres i prova; preguntes orals (Quin riu passa per Roma? Com es deien els quatre evangelistes? Qui era Don Pelayo? I el Cid Campeador?) Tot en rigorós castellà, per descomptat. Després, a partir de les sis, visita a la catedral. La façana, magníficament dissenyada i guarnida, em va meravellar. El…

MARCEL FITÉ.- L’obra d’Antoni Font (vegeu Antoni Font: un lingüista pirinenc massa silenciat en aquest mateix mitjà), ens ofereix un repertori de dades que ―gràcies als trets específics de la seua parla nadiua que conté― van molt més enllà dels objectius immediats del diccionari català-llatí que va publicar l’any 1637. El Dr. Joan Veny en va fer un estudi intitulat «Lexicografia i dialectalismes» i el va publicar a la Miscel·lània Sanchis Guarner l’any 1984. Per a comprovar la pervivència o no dels fenòmens estudiats a partir del document de Font va tenir en compte la parla de la Seu d’Urgell…

MARCEL FITÉ ARGERICH.- Durant segles la figura del lexicògraf Antoni Font ha estat molt poc estudiada i la informació que ens n’ha arribat ha estat força precària. Alguns autors l’han ignorat completament i uns altres ―com Fèlix Torres Amat a les seues Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes (1836) o Josep Maria Miquel i Vergés a La filologia catalana en el període de la Decadència (1938) o fins i tot la Gran Enciclopèdia Catalana― s’han limitat a reproduir les escasses dades que provenen de la introducció de la seua mateixa obra, el Fons verborum…

MARCEL FITÉ ARGERICH.- Un altre exemple interessant de la capacitat creadora del llenguatge el trobem en la presumpta forma indoeuropea kes, que no volia dir altra cosa que tallar, separar. En trobem exemples que en donen testimoni en diverses llengües indoeuropees. En la llengua sànscrita: shástrá significa ganivet; en l’eslava antiga:  kosa significava falçó; en l’albanesa: thadrë significa destral, etc. En totes aquestes paraules podem observar com es va reproduint una noció emparentada amb el fet de tallar. La llengua catalana, en aquest sentit concret, ha seguit altres camins, però això no treu que hi hagi una bona colla de…

MARCEL FITÉ ARGERICH.- Joaquim Mir formava part de la Colla del Safrà. L’havia fundat Lluís Nonell l’any 1893  i es va mantenir fins al 1896. A més de Mir i Nonell en van formar part Ramon Pichot, Adrià Gual, Ricard Canals i Juli Vallmitjana. El nom de Colla del Safrà li venia del predomini de les tonalitats grogues que en aquella època aquests pintors donaven als seus quadres; també era coneguda com la Colla de Sant Martí perquè moltes de les seues pintures eren paisatges de Sant Martí de Provençals, població propera al clos barceloní on vivien, però que encara…

MARCEL FITÉ ARGERICH.- El pintor Joaquim Mir va néixer el dia 6 de gener de 1873, és a dir, ara ha fet 150 anys. Va néixer al carrer de les Basses de Sant Pere, en ple barri menestral barceloní, on els seus pares tenien un petit comerç de merceria i quincalleria. A molt pocs metres de distància d’aquell indret tan senzill i alhora prodigiós, com si es tractés d’un lloc màgic, ungit per les muses i altres divinitats ocultes, van néixer molts dels genis i creadors del modernisme. Lluís Nonell, a quatre passes i company seu d’escola; el pintor Sert,…

MARCEL FITÉ ARGERICH.- Hi ha paraules més arrelades al territori que les soques dels roures i de les alzines més ancestrals. Més arrelades al país que els pontarrons del Segre i les esglésies romàniques, i tant o més velles que els camins i corriols que un dia les havien unit, els delimitaven cos i els feien de venes i artèries. Són una munió de paraules, avui disperses, que tan aviat es poden trobar en una capital de comarca com en un poblet de la rodalia; en una casa de pagès com en una borda o un cortal; en un poble…