MARCEL FITÉ ARGERICH.- Hi ha paraules més arrelades al territori que les soques dels roures i de les alzines més ancestrals. Més arrelades al país que els pontarrons del Segre i les esglésies romàniques, i tant o més velles que els camins i corriols que un dia les havien unit, els delimitaven cos i els feien de venes i artèries. Són una munió de paraules, avui disperses, que tan aviat es poden trobar en una capital de comarca com en un poblet de la rodalia; en una casa de pagès com en una borda o un cortal; en un poble desaparegut com en un indret solitari i perdut, enmig d’un munt de runes i pedres. O potser en una font, en un gorg, en una cova o en una esllavissada. Són paraules que ens conviden a obrir el mapa, a treure’ns la mandra i a fer una passejada per aquesta serralada nostra tan maltractada, però que tot i això ens uneix i ens identifica des dels orígens de la nostra cultura.
En el temps que el senyor Menéndez Pidal i la seua trepa tallaven i retallaven el bacallà de les lletres hispàniques que s’ensenyaven, semblava que aquestes paraules, al nostre país, es circumscrivien a les comarques occidentals dels Pallars i la Ribagorça. Eren paraules que sorgien d’un passat remot i ens parlaven de les bruixes que es passejaven pels prats dels verals de Vall Ferrera, com ara al poblet de Sorguen (sorgin significa “bruixa” en basc). O ens parlaven d’arbredes o rouredes que s’estenien en extensos paratges muntanyosos, com ara el que hi ha a la Vall d’Àneu, entre Boet i Sotllo i que es coneix amb el nom d’Areste, que en basc significa “arbreda” o “roureda”. El substrat basc de molts topònims pallaresos i ribagorçans és, en efecte, un fenomen prou conegut i no cal pas estendre-s’hi gaire. L’Onomasticon Cataloniae, de Joan Coromines, n’és un referent de primeríssima.
Malgrat que el fenomen no sigui tan conegut com en aquelles darreres comarques, convé recordar que a la majoria de contrades pirinenques nombrosos topònims s’expliquen també a través del basc antic. A l’Alt Urgell, per exemple, trobem poblacions com Artedó, provinent del basc arte-dun, que significa “ple d’alzines verdes”; Arfa (antigament Assua), provinent probablement del basc asu-a, que podria fer referència a un “lloc de bardisses o de pedres”, segons diferents filòlegs. Bescaran, format a partir beso-co aran, que hauria significat “vall dels escarpats o dels boscos i maleses”. O llocs de la toponímia menor, com ara Turp, provinent del basc iturbe, que significa “font” (aquest topònim, segurament, prové d’una font mentidera, és a dir, una font que només raja de tant en tant; però que quan ho fa, raja d’una manera torrencial i espectacular. Es coneix com la font del Racó del Pal).
Malgrat que el fenomen no sigui tan conegut com als Pallars i la Ribagorça, convé recordar que a la majoria de contrades pirinenques nombrosos topònims s’expliquen també a través del basc antic
A la comarca de la Cerdanya adquireixen un interès especial els topònims acabats en –eja, en –(g)uja i en –eig. Paraules com Cereja, o Saneja, segurament estan relacionades amb la terminació basca –egi, la qual significa “vessant de muntanya”; així, Cereja, poblet agregat al municipi de Llívia, situat en un vesant d’un contrafort del Carlit, provindria d’una forma pre-romana cere-egi-a, formada pel nom ibèric de Llívia, Cere, i el basc -egi (vessant). Pel que fa a Saneja, provindria de l’evolució de les formes basques etxa-egi, que voldria dir “vessant de la casa o de les cases”. Poblacions com Estaüja (prop d’Estavar), Anaguja (prop d’Ans) o Barguja (prop de Bar) ens parlarien de la relació geogràfica que es produeix entre cada parella de poblacions. Un cas a part seria el d’Enveig, probablement relacionat amb l’arrel basca ib- “vesant de l’aigua”, malgrat l’existència de l’explicació popular que sovint s’hi ha donat de “lloc digne d’enveja”, que encara que no sigui vàlida és prou escaient.
Al marge de les comarques d’aquest costat de la frontera política tenim el cas de les valls d’Andorra, amb topònims d’origen basc com Arinsal, que provindria d’un Aranzadi basc que significa “arbust d’espines”; Erts (poblet agregat a la Massana, a la confluència del riu de Pal amb el d’Arinsal), que prové del basc ertz i significa “riba”; Arans (del terme d’Ordino), que prové del terme basc arantza, que significa “espina”. Finalment, esmentaré també el terme de Llorts, del mateix paratge, i que prové de la forma basca lurtes, que significa “esllavissada”, “allau”, “tartera”…
El nombre de paraules, d’origen basc, que preserven i ens envien des del passat sentits amagats, al Pirineu, és realment molt i molt més gran que aquesta breu mostra que n’acabo d’exposar. M’agradaria, amb tot, que aquests quatre mots constituïssin un estímul suficient per a engrescar algun lector o lectora a conèixer de més a prop la infinitat de llocs i llogarrets de gran bellesa que malviuen, en aquesta nostra serralada, sebollits sota estrats polsegosos d’indiferència i d’oblit.
