MARCEL FITÉ.- Recordo molt bé la primera vegada que vaig visitar la catedral de la Seu i el seu claustre. Era l’any 1958. M’havia anat a examinar d’ingrés al batxillerat: instància prèvia, amb la pòlissa corresponent; dictat (amb més de tres faltes, al carrer); divisió amb un divisor de tres xifres i prova; preguntes orals (Quin riu passa per Roma? Com es deien els quatre evangelistes? Qui era Don Pelayo? I el Cid Campeador?) Tot en rigorós castellà, per descomptat. Després, a partir de les sis, visita a la catedral.
La façana, magníficament dissenyada i guarnida, em va meravellar. El silenci sepulcral de l’interior, amb aquella nau central separada de les laterals per dues compactes rengleres d’uns pilans enormes, massissos, lleugerament enriquits amb petits detalls ornamentals circulars, em va impressionar. La sortida al claustre, però, va ser encara més esclatant: aquell espai central, verd i lluminós, coronat pel cel viu del mes de juny, encara ben blau, envoltat d’una rastellera d’arcs romànics, que descansaven sobre uns capitells decorats amb una munió d’enigmàtics motius zoomòrfics, vegetals i humans, sense cap mena de referència històrica ni religiosa, em va captivar i va esbalair una mica la mirada d’aquella criatura de nou anys que tot just sortia de la clasca de l’ou nargoní on havia nascut. Més endavant hi faria moltes visites i hi passaria moltes estones, entre les quals no em voldria pas oblidar de les que em va proporcionar l’espectacle del Retaule de Sant Ermengol.
L’actual catedral de la Seu, iniciada pel bisbe sant Ot (1095-1122), va ser conclosa pel famós bisbe Arnau de Préixens (1167-1195) l’any 1182. Set anys abans (el 1175, doncs) havia signat un contracte amb Ramon Llambard, en què aquest, entre altres coses, s’havia de comprometre a acabar-la en el termini màxim de set anys, compromís que va complir amb escreix.
Històricament (únicament a causa del seu cognom) s’ha suposat que Ramon Llambard provenia de la Llombardia, fet que s’ha volgut relacionar amb l’estil llombard de certes parts de l’edifici. Llombard i Llambard, certament, tenen un punt de semblança, però, en això haurem d’anar a pams. Del que no hi ha cap dubte, però, és que la catedral de la Seu és un dels poquíssims casos d’edificacions romàniques religioses del qual es coneix el nom de l’autor: Ramon Llambard, denominació que, si no vaig errat, dona nom a un carrer dels voltants de la catedral.
L’arquitecte, mestre d’obres, constructor o el que fos aquest tal Ramon Llambard, a més a més, s’havia de comprometre, per contracte, a acabar, dins d’aquest termini, les parts altes de l’edifici: tancar les voltes, aixecar els campanars i enllestir el cimbori. No hi ha dubte que el bisbe Arnau de Préixens tenia pressa. Set anys no eren pas gaires anys per a un edifici com aquell. Per què devia tenir tanta pressa, el reverendíssim senyor bisbe? Segurament, aquesta pressa venia donada per l’amenaça dels Castellbò d’assaltar i ocupar la Seu, tal com finalment acabà passant l’any 1195.
També podria ser que vingués dels esmolats, procaços i insultants sirventesos -no aptes per a menors- que implacablement i desafiadora li dirigia el trobador Guillem de Berguedà, que amb molta raó tant nerviós el devien posar:
«Vull fer un nou sirventès en rima estranya / d’un fals coronat d’Urgell, que Déu esgarri, / que porta major martell que un mul d’Espanya; / tant el té gran / que només contar-ho em costa, / perquè la dona a qui l’encomani /no serà sana en un any».
El que compta, però, és que el senyor bisbe tenia pressa. I si tenia pressa, resulta una mica estrany que anés a buscar un mestre d’obres a la Llombardia que, aleshores —per a anar de la Seu a Nargó es trigava sis hores!— era una distància que nosaltres no ens podem ni imaginar. Voleu dir que Arnau de Préixens no hauria trobat algú de confiança, un arquitecte, un mestre d’obres, un constructor o un el que fos un bon tros més a prop?
Aquesta pregunta, tan raonable, podria posar en qüestió el que fins fa molt poc s’ha considerat poc menys que una certesa: que Ramon Llambard provenia de la Llombardia i que aquest fet hauria marcat l’estil de la nostra excepcional catedral. El mateix Puig i Cadafalch, gran teoritzador del primer art romànic català, hauria reblat aquesta suposada certesa: «(La catedral d’Urgell) és un exemple de monument construït per estrangers que no ha tingut cap influència en l’arquitectura de la regió: l’absis italià construït per Ramon Llambard, amb la seva galeria exterior de circulació, ha romàs com a exemple únic a Catalunya d’una disposició molt freqüent a Itàlia i Alemanya».
En un proper article sospesaré i qüestionaré aquest punt de vista detalladament i documentada.
