MARCEL FITÉ.- L’obra d’Antoni Font (vegeu Antoni Font: un lingüista pirinenc massa silenciat en aquest mateix mitjà), ens ofereix un repertori de dades que ―gràcies als trets específics de la seua parla nadiua que conté― van molt més enllà dels objectius immediats del diccionari català-llatí que va publicar l’any 1637.
El Dr. Joan Veny en va fer un estudi intitulat «Lexicografia i dialectalismes» i el va publicar a la Miscel·lània Sanchis Guarner l’any 1984. Per a comprovar la pervivència o no dels fenòmens estudiats a partir del document de Font va tenir en compte la parla de la Seu d’Urgell (a partir d’ara: S), tasca per a la qual va poder comptar amb el valuós ajut del també Dr. Joan Perera i Parramon, nascut a la capital alturgellenca, a més de consultar les dades de la parla d’Arfa (A) i Bescaran (B), localitats totes dues properes a la Seu, obtingudes en ambdós casos a partir de l’Atles lingüístic del domini català del 1976.
Tot això sense oblidar els diversos materials de consulta habituals per a aquest tema, com ara el Diccionari Català-Valencià-Balear, entre altres. En aquest article ―que és tan sols una modesta i molt reduïda mostra de l’article de J. Veny― hi afegiré informacions provinents de la parla de Peramola (P), facilitades per Josep Espunyes, i de Nargó (N), aportades per mi mateix.
En aquest article ―que és tan sols una modesta i molt reduïda mostra de l’article de J. Veny― hi afegiré informacions provinents de la parla de Peramola (P), facilitades per Josep Espunyes, i de Nargó (N), aportades per mi mateix
Així, a l’article de Font hi trobem exemples de l’obertura en a de la e pretònica originària: tarròs, estarrossar, estarnut, pallofa, encara vigents a A, B, N, P, i amb algunes vacil·lacions a S. També s’hi observa la conservació de la o seguida d’una i tònica en mots com bocí i obrir, mentre que alguns altres la tanquen en u: sufrir, suspir, suspita. Aquest fenomen, amb alguns matisos locals (N: aubrir) és força general a la contrada. Les paraules acabades en -ista, d’acord amb la pronúncia de la comarca i del conjunt nord-occidental, adopten la variant -iste: croniste, humaniste, organiste, en el masculí.
Pel que fa a les consonants, el grup àton inicial qua passa sovint a co: codern, coranta, cortà, per «quadern», «quaranta», «quartà». Aquest canvi s’adiu amb la tendència general de la parla nord-occidental. D’altra banda, els noms masculins que en llatí eren esdrúixols i acabats en nasal, mantenen la nasal: hòmens, jóvens, àrguens, llémens, un tipus de plural que havia estat molt viu al català de tot el Pirineu, tret de la varietat ribagorçana.
Quant a la morfologia verbal, és possible reconstruir tot el present d’indicatiu de la primera conjugació: amonesto, -es, -e, -am, -au, -en. Avui la quarta i la cinquena persona ―força mantingudes al català balear― han estat substituïdes per -em, -eu, en una bona part de la comarca, malgrat que encara les mantenen les generacions de més edat. Pel que fa a l’imperfet d’indicatiu hi apareix la tercera persona del singular, acabada en -e: anomenave, gosave, bufave, estave, sabie, volie, venie, deie, naixie. Com es pot observar, en els verbs de la segona i tercera conjugació no hi apareixen les formes sabive, volive, venive, dive, naixive, que sí que s’han mantingut vives en algunes poblacions de la comarca com ara N o P. Referit al present de subjuntiu, Veny ha pogut documentar la segona persona en –es, la tercera en –e o -o i la sisena en –en. Això ens fa pensar en dos possibles models de present de subjuntiu, funcionant al mateix temps. Un que podria ser passeja o passege, -es, -e, -em, -eu, -en; i un altre: passeja o passege, -os, -o, -em, -eu, -on. Tant l’un com l’altre, encara són força vius a diferents pobles de la comarca.
No voldria acabar aquesta síntesi ―inevitablement molt incompleta per raons d’espai i de la tipologia de l’escrit―, sense fer esment d’algunes característiques lèxiques específiques que apareixen a l’obra de Font, algunes de les quals, però no pas totes, força bandejades o oblidades pels parlants actuals. Així, pel que fa a noms d’arbres fruiters, encara sobreviu el nom de cirer, al costat de «cirerer», i es manté en molts llocs el masculí de noms com oliver, perer, pomer, mentre que el del pruner diria que ha reculat notablement. Els noms de timó o timons, romaní i junc o jum, continuen resistint a l’empenta de les formes orientals que difonen els mitjans.
D’altra banda, paraules com grapal o grapalt, llangosta o llangot, ansa, talaranya o telaranya, clasca, moixó, cucuc, paniquesa o paniquera, brossat, arena, somal o sumal, cercar, arna d’abelles, llosat, surzir o surgir, trevol, apegar-se (una malaltia), melic o malic, nirvi, nòria (sínia), encara són ben vives i entenedores per a la majoria dels parlants d’aquesta part del Pirineu. No passa així, potser, amb algunes de menys usuals i que per aquest motiu ja es troben molt afeblides pel que fa a la seva capacitat de generar significat. Són paraules com vixell, prillons, alendar, faldar, cornuda (semal), madrina, palmar, rafoll de castanya, unflar, calcigar, etc. Les coneixeu? Les feu servir?
