MARCEL FITÉ ARGERICH.- El pintor Joaquim Mir va néixer el dia 6 de gener de 1873, és a dir, ara ha fet 150 anys. Va néixer al carrer de les Basses de Sant Pere, en ple barri menestral barceloní, on els seus pares tenien un petit comerç de merceria i quincalleria.
A molt pocs metres de distància d’aquell indret tan senzill i alhora prodigiós, com si es tractés d’un lloc màgic, ungit per les muses i altres divinitats ocultes, van néixer molts dels genis i creadors del modernisme. Lluís Nonell, a quatre passes i company seu d’escola; el pintor Sert, una mica més enllà; Joan Maragall, a quatre carrerons; Santiago Rusiñol, a un tret de fona…
A diferència de molts pintors i creadors d’aquella època, Mir no s’apuntà a cap de les teories estètiques dominants ni es traslladà a París o a Roma, que eren els grans aparadors comercials i publicitaris de la majoria de pintors que aspiraven a un seient en el parnàs de les arts plàstiques del moment, a la fama i als diners.
Joaquim Mir en va tenir prou amb els estudis que va fer a l’Escola de la Llotja; amb l’admiració que sentia per l’obra paisatgística de Vayreda (el seu pare provenia d’Olot), i amb l’admiració que sentia pels paisatges oberts i lluminosos que li oferien les terres d’aquell país que hi havia més enllà de les antigues muralles i de la ciutat apinyotada, fosca i trista, on havia nascut.
El que acabo de dir, ens podria fer pensar ―erròniament― en un Mir solitari i aïllat del seu entorn artístic i cultural. Res més lluny de la realitat. En la seua època de formació, el jove Mir va ser membre integrant de la famosa colla del Safrà, d’aquell grup d’artistes i escriptors en què hi havia noms tan significatius com Ricard Canals, Adrià Gual, Isidre Nonell, Ramon Pichot o Juli Vallmitjana. I, més endavant, també va participar activament en el no menys famós grup d’artistes (Casas, Mas, Nonell, Opisso, Picasso, Romeu, Rusinyol, etc.) que solien passar les vetllades al mític local dels Quatre Gats.
A la darreria de 1899, Mir descobrí Mallorca. Aquella lluminositat ni tan sols imaginada des de l’obagor del seu barri; aquells colors vius i nets, resplendents; aquells paisatges meravellosos… Tot allò no es podia reproduir amb les simples i virtuoses pinzellades acadèmiques que havia après a la Llotja… Instal·lat a Sa Colobra, una de les raconades marítimes més belles i encisadores de tota l’illa, es va deixar posseir artísticament per l’entorn. Aquells nous verals i la seua percepció intuïtiva i creadora del paisatge, reformulat aquest a còpia de gruixos precisos de color i pinzellades genials, van donar vida a un estil personal que va deixar enrere els esquemes impressionistes i va donar pas a un art capaç d’acostar l’espectador a la realitat a través d’un relat pictòric innat, suggerent, un punt abstractiu, cromàticament esplendorós i d’una gran bellesa.
Va fer diferents estades a Andorra i a Nargó, llocs on va pintar diverses obres valuosíssimes que més tard va exposar amb molt d’èxit a la Sala Parés
A partir de la seua estada a Mallorca la seua fama i el seu prestigi professional no pararen de créixer, al mateix temps que ell immortalitzava sobre la tela, per mitjà de la seua retina privilegiada, de la seua prodigiosa imaginació i dels seus pinzells, els racons més insòlits del país, però només del país. Als anys trenta, convertit ja en el pintor més cotitzat de la Catalunya del moment (Vegeu Joaquim Mir: pinzellades nargonines en aquest mateix diari), Joaquim Mir va visitar el Pirineu. Va fer diferents estades a Andorra i a Nargó, llocs on va pintar diverses obres valuosíssimes que més tard va exposar amb molt d’èxit a la Sala Parés.
Aquest any 2023 es compleixen 150 anys del naixement de Joaquim Mir. Tenint en compte que el seu centenari es va celebrar durant l’obagor impenetrable de la dictadura franquista, em sembla que seria just i imprescindible que es fes alguna acció per recordar l’autor i la seua obra. No tinc constància que el Departament de Cultura de la Generalitat tingui previst de fer res en aquest tema més enllà dels grans homenatges que es preparen per a Picasso i Sorolla… Des del Pirineu, des d’Andorra, des del Consell Comarcal, des de Nargó, ens perdrem l’ocasió de fer justícia a aquell gran pintor que un dia ens va visitar i retratar amb la màgia del seu art? Confio que no. Tots ―ell i nosaltres― hi sortiríem guanyant.
