Autor: Marcel Fité

MARCEL FITÉ.- És temps de fer la declaració de renda i, per tant, de pagar impostos. La paraula moderna impost té uns orígens remots i ha arribat fins a nosaltres per una multitud de camins i encreuaments. Com la majoria de les que anem comentant, prové de la llengua indoeuropea. La seva matriu és la forma apo, que hauria significat “lluny de”, “a fora de”. Encara mantenen aquest sentit les formes ápa del sànscrit, o apa del persa antic, del gòtic, etcètera. Poc o molt, també el mantenen les paraules actuals apogeu (màxima distància de la lluna), apologia (discurs per…

MARCEL FITÉ.- Com passa gairebé sempre, els noms d’origen culte, i d’un ús més aviat restringit i elevat, en realitat, tenen una arrel senzilla i popular, quotidiana. De ran de terra. És el cas del mot conclave, que prové de la paraula indoeuropea kleu, que designava el bocí d’una branca o d’una rama esqueixada d’un arbre, formant una mica de ganxo, un petit colze. Aquest ganxo s’emprava per a fermar cledes i portes mitjançant un vencill doblegat en forma d’anella, subjectat a l’altre costat de la tanca. Voltant pel Pirineu encara podem veure algun d’aquells antics “panys o fermalls” manuals,…

MARCEL FITÉ.- El senyor Joan Ganyet, nascut a la Seu d’Urgell l’any 1946, ha estat nomenat director del Comissionat per a les Relacions Interpirinenques i Transfrontereres. Cal felicitar el veterà polític urgellenc per un càrrec tan curiós, imaginatiu i, per descomptat, esplèndidament remunerat. Antigament les relacions transfrontereres també existien, però no eren tan altisonants i ben pagades com ara. Eren una cosa una mica més rància i barroera. Recordo que quan feia el soldat a la Seu m’havia tocat la companyia ‘Armas de apoyo’, que era l’encarregada de vigilar les fronteres des de la distància. Cada matí, quan el sol…

MARCEL FITÉ.- Com a pirinenc, sospito que tinc una especial sensibilitat envers la llibertat d’expressió. No en va, entre aquests meravellosos roquissars, rius, prats i muntanyes, es va produir el primer cas de censura mediàtica del postfranquisme que conec. Per si algú no ho recorda o no ho sap, als anys noranta, un alcalde de l’Alt Urgell, el nom del qual no val la pena ni recordar, va decapitar la revista Pirineu Actual per la via de col·locar-hi el seu cap de premsa particular de director. Amb la seva decisió, el mal que va fer a la llibertat d’expressió i,…

MARCEL FITÉ.- M’ha arribat la publicació de les 20es Trobades Culturals Pirinenques que es van dur a terme el dia 28 d’octubre del 2023 a la Sala del Palau de l’Abat, al monestir de Sant Pere de Rodes de l’Alt Empordà. Aquestes Trobades han estat patrocinades per l’Ajuntament del Port de la Selva, el Museu d’Història de Catalunya, l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, l’Institut Ramon Muntaner i la FEDA de Cultura. El tema central d’aquesta edició i, per tant, de la publicació que se’n va fer a l’octubre de 2024, és La protecció del territori pirinenc. Durant la sessió, a…

MARCEL FITÉ.- La llengua surt del bressol oblidat de la terra i es desenvolupa a la gestoria de la vida. Malgrat que les arrels d’aquell bressol terrenal ens quedin llunyanes i n’hàgim perdut la consciència, la seva empremta encara es detecta i ens fascina més enllà de la funció estrictament comunicativa del llenguatge. Fa més de 7.000 anys, uns invasors muntats a cavall que portaven armes brillants, destrals de pedra i punyals de coure van fer recular l’antiga societat agrícola, igualitària i matriarcal de l’Europa central. Els signes gravats sobre les pedres ─uns triangles amb una punta dirigida cap a…

MARCEL FITÉ.- Els anys 50 i 60 van ser una anys grisos, foscos, potser tristos. Els negocis de la terrissa ja només eren un record en la memòria dels més vells. Existien les cases de la Teuleria i la de cal Terrissaire, però cap de les dues es dedicava a l’ofici que li havia posat el nom. L’ofici de raier, que havia donat vida a una seixantena de famílies del poble ─comptant-hi els caps de colla─, ja feia temps que havia penjat les eines als trebols de les cases, i els joves s’havien d’espavilar com podien, generalment cercant feina a…

MARCEL FITÉ.- A cal Terrissaire de Nargó feien tota mena d’atuells de terra vermella cuita, d’aquells que es coneixen amb el nom d’escudelles. Plats, olles, cassoles, cassons, tasses, soperes, engerres, olles, cubells, tupins… Eren d’una terrissa senzilla, pintada a la part còncava, sovint amb el nom del client que l’havia encomanada. Jo encara recordo haver menjat amb algun d’aquells plats, però dissortadament no me n’ha arribat cap de conservat, més enllà de la imatge mental. Per casa sí que hi ha algun atuell de terra roja despintat, que no podria assegurar, però, que sigui de la modesta factoria de cal…

MARCEL FITÉ.- La frase esverada i alarmada amb què una veu que entrà precipitadament a la sala avisava el jove de cal Terrissaire: “Folch, la parella de la guàrdia civil ve cap aquí. Et venen a buscar!”, sangglaçà l’atmosfera carregada de fum, densa i pastosa, del cafè de la Pepeta Maca, i pintà màscares d’esglai i d’esgarrifança als rostres dels parroquians i jugadors de cartes, els quals emmudiren a l’acte. Tan sols el Folch es mantingué impertorbable. “Si em cerquen, trobaran calçat del seu peu”, es limità a sentenciar amb veu potent i segura, mentre s’acostava la mà dreta a…

MARCEL FITÉ.- La llegenda del bandoler Folch de Nargó s’ha transmès de pares a fills durant prop d’un segle i mig. Gairebé tot el que en sabem ens ha arribat a través de la memòria oral, ja que una gran part dels arxius locals va ser cremada durant la passada guerra. Per sort, gent com l’Emili Solà, els germans Ramoneda de cal Guillot i altra gent del poble han suplert amb la memòria una part del que les flames un dia van convertir en cendra. En el doll d’aquestes veus, i encara en el d’alguna altra, va beure l’escriptor peramolí…