MARCEL FITÉ.- És temps de fer la declaració de renda i, per tant, de pagar impostos. La paraula moderna impost té uns orígens remots i ha arribat fins a nosaltres per una multitud de camins i encreuaments. Com la majoria de les que anem comentant, prové de la llengua indoeuropea. La seva matriu és la forma apo, que hauria significat “lluny de”, “a fora de”. Encara mantenen aquest sentit les formes ápa del sànscrit, o apa del persa antic, del gòtic, etcètera.
Poc o molt, també el mantenen les paraules actuals apogeu (màxima distància de la lluna), apologia (discurs per a allunyar algú d’una acusació), apòcrif (de fora d’un), apòstrof (figura retòrica per mitjà de la qual un orador sortia del guió del discurs i es dirigia a algú del públic) o bodega (<APOTECA), (espai destinat a emmagatzemar fora del perímetre estricte de la casa). També en trobem reminiscències en mots com ara abdicar (allunyar-se de tenir la paraula, és a dir, renunciar a manar), abduir (allunyar-se d’un lloc o d’un mateix), abjurar (allunyar-se d’un jurament), etcètera.
La paraula moderna impost té uns orígens remots. Com la majoria de les que anem comentant, prové de la llengua indoeuropea. La seva matriu és la forma apo, que hauria significat “lluny de”, “a fora de”
Altres paraules filles remotes d’aquella arrel serien els verbs posar i pondre. Posar, arribat fins a nosaltres a través del llatí tardà o cristià, inicialment significava “posar quelcom en un lloc pla”. La paraula ja la trobem usada a les Homilies d’Organyà. Es tracta d’un mot heretat en totes les llengües romàniques, però amb una extensió semàntica diferent. Com a mostra, només caldria comparar la del català i la del castellà. El mot ens ha donat una gran quantitat de derivats: proposar, imposar, reposar, interposar, etc. No em voldria deixar, però, la paraula posella, molt viva a les nostres terres, massa sovint substituïda per prestatge o prestatgeria i, encara pitjor, per la paraula castellana estantería.
El verb pondre ha anat agafant en català el sentit restringit de ‘dipositar els ous algun ocell’ o el de ‘deposar-se el sol arran de l’horitzó’. En trobem exemples des dels orígens de la llengua escrita: “Quant fo entre ora nona e vespres, enfortí-s la mar ― e cant venc ― prop del vespre, ans que.l sol se pongués, cessà lo vent, e al cessar que féu lo vent, veem la yla de Maylorques, e destriam la Palomera e Sóller e Almerug”, (Llibre del fets de Jaume I). Amb el sentit de ‘dipositar els ous algun ocell’ no em sé estar d’esmentar aquesta divertida rondalla del rossellonès Saisset, que aporta Joan Coromines al seu diccionari etimològic: “El brave Salvador tenia una muller/qu’era una terrible bavarda: /xerrant del matí a la tarda/se sabia pas guardar ré/ — /pel veïnat arreu ho contava/ — aqueixa xerradissa al nostre home enfadava/ — /Mi ’ci qu’un matí se li posa: /Rosa,/ — anit som fet un ou!/Ho diguis pas a cap veïna/ — /me tractarien de gallina/ — /Mes tot just l’home vén de li girar l’esquena/ — / — Sabes pas lo que tinc? —No —l’altra li respon—./ —I bé tinc un home que pon./ —Mare de Déu…! —e n lloc d’un ou n’hi posant tres — /I la nova, en passant de porta en porta,/ — /cada u n ’hi afegint del seu,/antes de la fi del dia /ben prop d’un centenar n ’hi havia/ — tot se va descobrir/i tothom va tractar la Rosa de barjaula —“.
Pondre ens ha fornit diversos derivats: ponent: abreujament de sol ponent, oposat al sol ixent, i molt viu a la dita “De ponent,ni gent ni vent”; ponedor, ponedora, ponent ‘el qui informa’; ponència, etc. Unes altres paraules són postura, posturer —emprada per Verdaguer, entre altres—, postureta o postureig. Aquest darrer mot, que es refereix a l’actitud de mostrar, generalment a les xarxes socials, formes de comportament i postures per tal de donar una imatge determinada, és admès pel Termcat i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, encara que no figura al Diccionari de l’Institut que he pogut consultar.
No ens podem oblidar del mot compondre, algunes vegades substituït indegudament per composar, fins i tot en boca de poetes i compositors. Ni de compondre’s —que vol dir avenir-se o reconciliar-se, o de compondre-se-les, molt viva en la nostra parla pirinenca i que significa apanyar-se.
No podem pas tancar aquest article sense dir que impost prové d’aquesta mateixa arrel apo que en indoeuropeu volia dir “lluny de” o “fora de”. Cosa que, ben mirat, encara passa avui dia amb els impostos que paguem: se’n van tots a fora i lluny del país i del control dels ciutadans.