MARCEL FITÉ.- La llengua surt del bressol oblidat de la terra i es desenvolupa a la gestoria de la vida. Malgrat que les arrels d’aquell bressol terrenal ens quedin llunyanes i n’hàgim perdut la consciència, la seva empremta encara es detecta i ens fascina més enllà de la funció estrictament comunicativa del llenguatge. Fa més de 7.000 anys, uns invasors muntats a cavall que portaven armes brillants, destrals de pedra i punyals de coure van fer recular l’antiga societat agrícola, igualitària i matriarcal de l’Europa central. Els signes gravats sobre les pedres ─uns triangles amb una punta dirigida cap a avall amb una ratlleta, en representació del pubis femení─ van anar deixant pas a les representacions de guerrers a cavall, guarnits amb símbols del sol i del llamp i altres accidents atmosfèrics. Aquella lenta i progressiva incursió va escombrar l’iber, l’aquità, el lígur, etc., és a dir, totes les llengües no indoeuropees del continent, tret de l’eusquera. I després, molt més tard, una vegada consolidada la gran invasió, aquesta es va estendre per Amèrica, a partir de 1492, per mitjà dels castellans, els anglesos i els portuguesos, aniquilant un gran nombre de llengües i poblacions indígenes d’aquell continent.
La llengua surt del bressol oblidat de la terra i es desenvolupa a la gestoria de la vida. Malgrat que les arrels d’aquell bressol terrenal ens quedin llunyanes i n’hàgim perdut la consciència, la seva empremta encara es detecta i ens fascina més enllà de la funció estrictament comunicativa del llenguatge
La llengua d’aquells pobles llunyans, l’indoeuropeu, és una llengua diversificada en famílies (cèltica, romànica, eslava, romànica), redescoberta i reconstruïda a partir de les dades que ens proporcionen les llegües antigues i actuals, degudament classificades i estudiades. En alguns casos, el parentiu entre determinades paraules és d’una evidència innegable: la paraula mare, procedent de mater en llatí, es relaciona clarament amb mothar (germànic), mathir (antic irlandès), móte (letó), mätar (en sànscrit i avèstic), etc. Però trobar la relació entre escriure i crim ja no és una tasca tan senzilla. Ens obliga a remuntar-nos a una hipotètica forma skribh que, en la llengua indoeuropea hauria significat separar, desossar, esquarterar. La paraula la trobem amb aquests sentits en diferents llengües. El llatí cribum significava crivell, sedàs, garbell, (estris que serveixen per a separar objectes de grandor desigual). La forma criathar, en irlandès antic també significava garbell. Khrein en islandès antic significava desosar, (separar la carn de l’os), etc.
Amb aquesta noció inicial de separar, la paraula skribh ens hauria donat en català paraules com discriminar, discernir (separar, distingir mentalment), cerndre (passar pel sedàs, separar la farina del segó), cernedor, cernuda, crivellar (deixar un cos o un objecte com un colador), etc. Una cosa, un cop degudament discernida, passaria a ser una cosa certa, i per a saber si és certa, caldria cerciorar-nos-en. Un cop sabem que és certa, és clar, podem certificar-la. I si es té poder polític, fer-ne un decret. I si una cosa la volem mantenir separada del coneixement general estem parlant d’una cosa secreta. No cal dir que secretari, secretaria, etc. provenen també d’aquesta arrel. Però si es tracta de separar deixalles metabòliques o digestives del cos podem dir que les excretem en forma d’excrements.
Aquesta facultat de separar, de decidir, de jutjar, va donar nom al moment decisiu en què es discernia i jutjava algun tema. Era, doncs, un moment crític, que ha donat nom al que coneixem com una crisi. Per resoldre qualsevol crisi amb eficàcia calia ser capaç de separar amb encert el gra de la palla, és a dir, calia tenir criteri, capacitat crítica. Però de vegades no tothom reunia aquestes habilitats. Si no les tenia, però volia aparentar-les, és evident que la persona que actuava d’aquesta manera era tingut per un hipòcrita. Quan una persona era jutjada es discriminaven els seus actes i, si calia, se li recriminava la seva actuació, i si aquesta era punible se la incriminava (acusava, imputava), podent arribar a ésser separada de la societat, la qual cosa era anomenada crim.
Així, l’estri amb què es desossava, es separava la carn dels ossos, s’anomenava skribh. Devia ser una eina punxeguda i tallant que probablement també es feia servir per a fer marques a les pedres, és a dir, per a escriure-hi. Un estri que ens ha fornit un gavadal de paraules que van des de escriure, escriptura, escriptori, etc., fins a crim.
Potser és per això que les històries sobre crims ─en què cal discernir, discriminar, descobrir secrets, incriminar, tenir sentit crític, etc.─ tenen tanta acceptació entre el públic lector. Només cal que estiguin ben escrites.
