De tots els camps semàntics de la memòria, el que m’evoca més emocions i vivències de la infantesa és el d’algunes menges del temps de la gana. No era pas durant la immediata postguerra, que ja feia una dècada que s’havia acabat, però paraules com racionament, estraperlo, gasogen i pa negre encara ressonaven a les converses quotidianes i omplien l’imaginari verbal i cultural del moment.
Deu ser per aquest motiu que hi ha aromes, gustos i sensacions d’aquells dies que, malgrat la precarietat econòmica i gastronòmica en què es vivia, encara són capaços d’encendre una multitud de flaixos lluminosos que em fan reviure escenes pretèrites que ja semblaven perdudes en el laberíntic univers de les neurones.
Qui no recorda amb un calfred aquella llesca de pa amb vi i sucre de sortint d’estudi? I aquella torrada amb oli feta al foc del vell molí el dia de moldre les olives? I aquell primer tast d’un tall de carn fet a la llosa el dia de l’aplec del poble?
Aquest enfilall de records em porta a evocar els meus padrins quan, en aquest temps, preparaven el préssec en conserva. Aquells tallicons tan fins perquè passessin pel coll de l’ampolla a l’espera d’alguna celebració i aquelles peles i pinyols que sobraven i es guardaven en un canyís del trebol perquè s’assequessin i es guardessin convertits en orellanes. Les orellanes, ah, les orellanes! Recordo quan de canalla anava a casa dels padrins a recollir els panissons, amb un cistelló a la mà i un esperit ple d’il·lusió. Llavors la padrina omplia el cistelló de nous, ametlles, panses, prunes, figues seques, etc. i no hi mancaven mai les orellanes, aquelles tires de la pela sobrant del préssec, molsudes i degudament assecades, que tenien aquell gust irrepetible de les coses d’aquell temps, fetes a casa segons una tradició ancestral i sense cap mena de sucre, edulcorant o qualsevol altra substància.
Em delia molt, també, per l’allioli de codony. Aquells dies tan freds i tan inhòspits de l’hivern, amb aquell tel de glaç opac a sobre els vidres, un bocí de pa amb aquell codonyat generava un flux d’energia tan potent que permetia arribar al migdia sense la desagradable sensació de tenir el budell buit, és a dir, el païdor balmat com un esclop.
Una altra menja de luxe per als dies de festa eren els rovellons confitats a la vinagreta. Escanyolits com macarulles, tenien un gust tan intens i alhora tan fi que sempre he pensat que és una llàstima que avui no siguin a les cartes dels millors restaurants. Per al meu gust, no tenen res a envejar als ceps i, fins i tot, a la tòfona blanca.
El senyor Nazario, un noi ros i rialler, molt agradable, tenia tres menes de gelats: de vainilla, de nata i de xocolata i els servia al tall, els de barra, o en cucurulls, els cornets
No voldria acabar aquest enfilall de records sense esmentar l’impacte que em va causar tastar el primer gelat. Devia ser a la primeria, molt a la primeria, dels anys seixanta. Aquell any, per la festa major, de cop i volta es va presentar un tricicle de la Seu, que duia el nom de Nazario i transportava un gros recipient amb dues tapes còniques d’alumini, acabades en una boleta al capdamunt. A l’interior del recipient hi havia un producte intrigant, del qual ni tan sols havia sentit a parlar, que s’anomenava gelat. En aquella època pràcticament no existien les neveres i les poques que hi havia al poble funcionaven amb unes barres de gel que els dies assenyalats baixaven de la Seu.
El senyor Nazario, un noi ros i rialler, molt agradable, tenia tres menes de gelats: de vainilla, de nata i de xocolata i els servia al tall, els de barra, o en cucurulls, els cornets. Un cucurull valia dues pessetes, però si era doble, tres. Recordo com si el veiés ara el gelat que vaig prendre. Un cucurull de nata, d’una sola bola, que el senyor Nazario em va servir amb una cullereta de fusta, fina i delicada, que semblava un batedor de rentar en miniatura. Era el meu primer gelat i devia tenir uns deu o onze anys. El vaig tastar. La sensació que em va produir aquell gust tan intens i diferent del que fins aleshores havia menjat i estava acostumat a menjar em va colpir. Mentre l’assaboria, recordo que em vaig dir: pot existir al món alguna cosa tan bona, tan deliciosa i gustosa com aquesta?
Des d’aleshores, sempre que vaig a la Seu, passo pel Passeig, m’hi aturo una estona i, és clar, em prenc un gelat de nata.
