AMADEU GALLART SORT.- Aquest articulista és un ferm partidari de no crear confrontacions territorials. Gairebé sempre són estèrils i improductives. Un criteri que em sembla molt interessant és el d’espargir les seus de les delegacions de les conselleries de la Generalitat per a diferents capitals de comarca de l’Alt Pirineu. M’agrada la idea que Cultura sigui al Pont de Suert, que Sanitat sigui a Tremp, que els Afers Socials s’estableixin a Sort, que Territori tingui la seu a la Seu i que Economia i Empresa romangui a Puigcerdà. Això és construir una vertebració institucional del territori. Aquest camí és bo, però és a les beceroles, cal nomenar funcionaris preparats com a caps de les delegacions, oblidar que s’ha de posar un company o companya de partit al seu capdavant salvant les honorables excepcions… No! Calen funcionaris amb accent tècnic, experimentats, si no es fa així, construirem la casa amb fonaments febles. I resoludament, cal enfocar el tema veguerial.
Tothom sap, o gairebé tothom, que hi ha una Llei Veguerial plenament vigent, aprovada pel Parlament de Catalunya. Qui la reivindica avui dia? Com és possible aquest oblit quan és la clau de volta d’un plantejament plenament sobiranista? On són, en aquest cas, els polítics que s’autoproclamen nacionalistes? Les respostes són malencònicament líriques, però, a la vegada, clares i decisives: la primera, que és un tema que “no afecta” l’àrea metropolitana; la segona, que les diputacions provincials són un bastió inexpugnable del que ara en diuen, cínicament, demarcacions territorials. És un sarcasme sentir per “la nostra ràdio pública i nacional” quan parlen de les delegacions provincials. Fins i tot és còmic, sobretot al cas de Lleida i de Girona, com es contraposen els missatges emesos des de Barcelona, amb els emesos des de Lleida i Girona. Com es possible que Catalunya Ràdio, per exemple, ens parli des de Barcelona del Pirineu de Catalunya i des de la delegació de Lleida, d’un pretès Pirineu de Lleida! Per no parlar dels pronòstics del temps quan ningú ja no sap on és el nord de Lleida, o les neus de les muntanyes “intrínsecament gironines”, on hi ha les estacions d’esquí de La Molina i Massella.
Com es possible que Catalunya Ràdio, per exemple, ens parli des de Barcelona del Pirineu de Catalunya i des de la delegació de Lleida, d’un pretès Pirineu de Lleida! Per no parlar dels pronòstics del temps quan ningú ja no sap on és el nord de Lleida, o les neus de les muntanyes “intrínsecament gironines”, on hi ha les estacions d’esquí de La Molina i Massella.
Avui dia, les intenses relacions polítiques que mantenen partits com Esquerra Republicana de Catalunya i Junts amb el Partit dels Socialistes de Catalunya i el PSOE (sense oblidar ni la CUP ni els Comuns ni Podem) per a la delicada governació a Madrid i a Barcelona, fan sorgir debats sobre temes impensables fa una dècada. Ara és el moment clau per plantejar la divisió veguerial de Catalunya i pactar no la “inconstitucional” dissolució de les diputacions, però sí el buidat de les seves competències per traslladar-les a les vegueries. Aquest és un tema crucial i perfectament factible si no fos que en l’ànim d’alguns dels nostres legisladors, les vegueries pertanyen a una espècie de submón semblant als que s’imagina per a Tòquio el gran escriptor Haruki Murakami. A més, les “caixes de cabdals” de les diputacions estan ben plenes i de manera legítima i transparent, d’acord amb la seva política provincialista, engreixen totes les palanques “patriòtiques” de les Terres de Lleida i de les comarques de Girona. Quants mitjans de comunicació de casa nostra no tenen en les seves portades l’emblema de la diputació corresponent. Aquests rius de diners publicitaris tenen el seu efecte en l’opinió pública.
Haig de manifestar el meu absolut convenciment del fet que si als moments actuals, sembla possible una hisenda pública totalment catalana, encara ha de ser més fàcil aconseguir una nova estructuració territorial per Catalunya. Aquesta hauria de combinar la posada al dia de l’administració pública tot lligant-la amb l’enfortiment de les reivindicacions territorials del catalanisme més progressista. Geògrafs i urbanistes, des de Pau Vila i Josep Iglesias a Oriol Nel·lo i Antoni Tulla, han transitat per aquests camins, sense oblidar polítics de la talla històrica de Lluís Companys, Joan Comorera o Rafel de Campalans, o intel·lectuals com Joan Corominas.