AMADEU GALLART.- Els pirinencs, en concret els alt pirinencs, observem, amb una melangia no dissimulada, com es van produint inversions copioses en un dels hospitals de referència de les nostres comarques. Parlem de l’ubicat a Lleida—no entrem ara en el de Manresa que és l’hospital de referència dels cerdans— quan els nostres hospitals comarcals romanen en un nivell d’inversions més que precari —sense entrar en el tema del dèficit dels professionals mèdics. En qualsevol cas, imaginem que, durant un període llarg de temps, per resoldre temes sanitaris importants ens tocarà fer els desplaçaments corresponents. Volem deixar ben clar que constatem que l’Arnau de Vilanova també pateix greus dèficits que repercuteixen en tota la seva clientela provincial.
Vistes les perspectives viatgeres, en casos d’insuficiències econòmiques concretes i demostrades [caldria] que hi hagués un sistema d’ajudes d’una certa rellevància
El ciutadà afectat i la seva família, amb la il·lusió que el malalt recuperi la salut perduda o que, senzillament, mantingui el cos en un nivell de funcionament acceptable, faran resignadament els viatges que calguin. Les estructures mèdiques de l’Arnau de Vilanova faran el que podran… sempre hi ha els casos de professionals atents i dedicats i els casos de persones sobrepassades per les seves responsabilitats; això és així en totes les professions. El que voldria reivindicar ara és que, vistes les perspectives viatgeres, en casos d’insuficiències econòmiques concretes i demostrades que hi hagués un sistema d’ajudes d’una certa rellevància. Caldria que els serveis corresponents tinguessin fàcil accés a les dades fiscals dels pacients, per tal de fer-se càrrec de la totalitat del viatge o d’una part del cost. Deixo a part els temes oncològics o de diàlisi, que ja tenen un tractament específic.
Uns altres casos són els de les estades extrahospitalàries dels pacients, o dels acompanyants, en cas de tractaments de mitja o llarga durada. Posaré un exemple: una operació de despreniment de retina comporta uns greus perills per al malalt si es desplaça immediatament cap a una població del Pirineu de més altitud que la ciutat de Lleida. Aquí també, segons la nostra opinió, caldria introduir una bateria de mesures acordades al nivell de rendes i al preu raonable d’una habitació hostalera. No cal dir que podem parlar de Lleida, o de Manresa, o l’encara més costosa derivació a Barcelona, si anem a parar a la Vall d’Hebron.
La solidaritat [amb els professionals de la sanitat] és compatible amb defensar alternatives per als desplaçaments de la ciutadania malalta
Lògicament, som solidaris de les raonables reivindicacions dels professionals de la sanitat i dels seus maldecaps en jornades laborals excessives on tothom si juga la salut, començant pel mateix metge o infermera. La solidaritat exposada és compatible amb defensar alternatives per als desplaçaments de la ciutadania malalta. Els ciutadans fem els viatges que convinguin quan ens hi juguem la salut, però reiterem la idea que aquesta actitud no ha de contradir reivindicacions ben plantejades. Ens preguntem si el tema telemàtic està prou ben aprofitat perquè en determinats casos, el seu ús pugui ser un correcte substitutiu d’un viatge molt llarg, de més de quatre hores, amb els costos corresponents i amb el perill mai prou contrarestat d’accidents o fins i tot de les mai menyspreables sancions de tràfic. Una altra possibilitat, tan demanada des de fa anys i panys, seria la del desplaçament, en casos concrets, del personal mèdic de l’hospital de referència a les instal·lacions dels hospitals comarcals i que evitarien, amb un desplaçament, una dotzena de desplaçaments que provenen de les comarques pirinenques.
A vegades, en la situació de natural dependència que sentim quan seguim procediments quirúrgics necessitats d’atencions posteriors, la melangia es converteix en una desesperació irritada quan el facultatiu de torn, tot fent ús de la millor de les intencions, ignora qualsevol mena de coordinació amb els professionals corresponents de l’hospital comarcal. Aquí sí que ens trobem perduts i resignats a fer tots els viatges que ens imposin: la salut és sagrada! Però, preguntem, tot això funciona com hauria de ser? O ens anem conformant pensant que qualsevol temps passat era molt pitjor?
