MARCEL FITÉ.- Com a pirinenc, sospito que tinc una especial sensibilitat envers la llibertat d’expressió. No en va, entre aquests meravellosos roquissars, rius, prats i muntanyes, es va produir el primer cas de censura mediàtica del postfranquisme que conec. Per si algú no ho recorda o no ho sap, als anys noranta, un alcalde de l’Alt Urgell, el nom del qual no val la pena ni recordar, va decapitar la revista Pirineu Actual per la via de col·locar-hi el seu cap de premsa particular de director. Amb la seva decisió, el mal que va fer a la llibertat d’expressió i, per tant, al progrés de la comarca, va ser ―i és― incalculable.
Més enllà d’aquella lamentable anècdota, pel que vaig veient, en el cada dia més confús i pusil·lànime marc de la Unió Europea les coses no van pas gaire millor. Els temps radiants i esperançats de la primavera europea dels valors cada dia es van enfosquint i mostrant més erràtics i desconcertants. La setmana passada, sense anar més lluny, el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) va estar d’acord que al Parlament no s’hi pugui discutir sobre el dret d’autodeterminació, un dret humà fonamental de les persones i dels pobles, que és substancial per a la democràcia i va molt més enllà del que pugui pensar, dir o sentenciar qualsevol tribunal o inquisidor de torn. La decisió del TEDH resulta encara més paradoxal si es té en compte que es tracta d’un tribunal que té com a missió defensar el drets humans de la ciutadania. D’altra banda, que en un Parlament no s’hi pugui parlar de segons quins temes és una contradicció tan flagrant com visualment palpable. Una contradicció semàntica, lògica i conceptual, més pròpia d’un sistema autoritari que no pas d’una democràcia com cal.
El Tribunal Europeu dels Drets Humans va estar d’acord que al Parlament no s’hi pugui discutir sobre el dret d’autodeterminació, un dret humà fonamental de les persones i dels pobles, que és substancial per a la democràcia i va molt més enllà del que pugui pensar, dir o sentenciar qualsevol tribunal o inquisidor de torn
Tornant cap a casa nostra, llegeixo que el Parlament planteja una reforma a fi d’establir sancions a aquells diputats que excedeixin uns límits determinats, com ara la manipulació de dades o les expressions constitutives de delicte d’odi. Personalment opino que en el primer cas la millor sanció a un diputat o diputada que manipuli dades és una bona rèplica amb les dades correctes que desautoritzin les falses. Si aquesta manipulació és reiteradament desemmascarada, serà el propi diputat i el seu grup qui quedaran retratats davant l’electorat. Pel que fa als delictes d’odi, em sembla que hi ha algunes preguntes a fer-se. En quin punt s’acaba la llibertat d’expressió i comença el delicte d’odi? Quins límits objectius ha de tenir un delicte d’odi? Quina persona o mecanisme pot decidir què és delicte d’odi i què no? Des de quina perspectiva s’analitza?
En aquest mateix sentit hi ha el tema del famós cordó sanitari a certes formacions polítiques. Personalment no milito ni soc seguidor de cap de les formacions “acordonades” per les forces que es tenen a si mateixes per democràtiques. Però aquí també m’agradaria fer algunes qüestions importants. Qui decideix que una altra força és o no és democràtica? Qui decideix que una determinada força té dret o no a aparèixer als mitjans de comunicació? Qui s’atorga el poder de treure als ciutadans el dret de rebre una informació completa i objectiva? Pensa algú que la ciutadania és menor d’edat i no està preparada per a discernir el que li convé?
Al meu modest parer, la pedra de toc de la democràcia és la informació lliure, neta i contrastada. Es podria resumir amb aquella frase tòpica de: “No estic d’acord amb el que dius, però defensaria amb la vida el teu dret a dir-ho”.
Sense llibertat d’expressió i d’informació, la democràcia es marceix i es corromp, la política es converteix en una farsa i la comunicació en un joc de titelles. Tant els parlaments com les redaccions dels diaris i les televisions acaben fent ferum de corrupció, com de vàters sense netejar. Potser és per això que la gent acaba pensant que tant als parlaments, com a les redaccions mediàtiques, com als vàters és molt difícil fer-hi la feina que toca sense abaixar-se els pantalons. Potser impossible.