AMADEU GALLART SORT*.- El dia 15 de juny és el Dia Mundial contra el Maltractament a les Persones Grans. Aquest és un segment molt important de la societat humana, gairebé un 25% si el comptem a partir de l’any emblemàtic de la jubilació, els 65 anys. No cal dir que d’entrada, tots sentim un rebuig contra els actes que representen atacs físics i morals contra els col·lectius més fràgils i vulnerables, que poden ser a qualsevol edat, però que per les circumstàncies de les amortitzacions vitals acostumen a presentar-se en edats provectes. Els maltractaments poden ser de moltes varietats, des dels subjectes al Codi Penal, a petites actituds o expressions, a cops molt subtils, que tendeixen a atemptar contra la dignitat de les persones més grans, ben sovint amb la intenció de fer tot el contrari.
Els maltractaments poden ser de moltes varietats, des dels subjectes al Codi Penal, a petites actituds o expressions, a cops molt subtils, que tendeixen a atemptar contra la dignitat de les persones més grans
Un servidor va quedar vacunat contra aquesta temàtica quan, de petit a la Seu, es celebrava el Dia de l’Asil, institució geriàtrica gerenciada per les Hermanitas de los Pobres. Res a dir contra aquesta institució que, en aquells malaurats anys 50 de postguerra, de pura misèria, unes monges, tapades fins a dalt de tot, intentaven que un conjunt de persones sobrevisquessin. Llavors, jo era alumne de l’escola de La Salle que, també amb tota la bona intenció, aconduïen l’alumnat a l’Asil, a portar cigarretes als ‘vellets’, tal com ens ho deien. El meu record avui, però, em porta a un espectacle que havien de representar aquells asilats amb la visita d’una mainada que els miràvem com si fossin d’un altre món, d’un pessebre exterior a la nostra realitat.
Avui, encara hi ha la tendència a convertir algunes trobades, que en diuen intergeneracionals, en aquest espectacle de persones grans contemplades per noiets o noietes. Això es fa amb la millor de les voluntats i no seria pas mala cosa si aquestes trobades fossin completades amb reunions intergeneracionals entre persones de les més diverses edats. Plantejo una qüestió: si un té, posem pel cas, 85 anys, amb qui pot tenir una conversa més intensa i positiva, amb un noiet-noieta de 14 anys o amb un home-dona de 40? La resposta és clara, concloent, a la meva manera de veure, amb els dos. El que és molt revelador és que aquestes trobades només es facin entre ‘vellets’ amb ‘noiets’, i mai amb persones ja formades, i aquí hi ha la sospita d’un cert biaix que busca l’emoció senil, un procés subtil i involuntari sí, però existent.
El que és molt revelador és que aquestes trobades [intergeneracionals] només es facin entre ‘vellets’ amb ‘noiets’, i mai amb persones ja formades, i aquí hi ha la sospita d’un cert biaix que busca l’emoció senil, un procés subtil i involuntari sí, però existent
Un altre, que conceptuaria com a maltractament lleu, molt més explícit, és quan algun jerarca local es dirigeix a un col·lectiu de persones grans i els diu que gràcies pel que han fet durant tota la seva vida, que ara ja poden descansar… I a vegades, el jerarca de torn forma part d’aquest col·lectiu que, segons ell, portat per l’ardor de la seva proclama festiva, hauria de descansar… I a més, una expressió més lesiva, quan es dirigeix al públic esmentat —potser, escoltant una havanera— com a ‘avis’, ‘padrins’, ‘iaios’, amb la ignorància total de si tenen nets o no. Aquí hi ha un ingredient incorporat de pretesa tendresa que fa encara més punyents uns epítets que han de reservar-se per a la intimitat familiar. O, el mateix tractament de ‘vós’, que es reserva usualment per a persones que presenten una imatge de veterania i que els qui l’usen, sempre amb la millor intenció, no són conscients que la persona que rep aquest tractament se sent perfilat com un pacient amb vulnerabilitats afegides i no com una persona amb necessitats normals. És difícil de fer entendre aquesta qüestió. Com en el tema d’’avis’ o de ‘padrins’ són usos que cal reservar a la necessària intimitat de les famílies, lloc on adquireixen la seva correcta plenitud.
Un altre element curiós és el de l’automaltractament. Quants amics, quantes amigues, amb un calendari personal que ja ultrapassa els 65 anys es neguen a considerar-se persona gran. I fins a cert punt és lògic, senten el seu cos fort, preparat per a l’exercici físic, amb empenta per a la realització de viatges somiats durant anys de treballs intensos…, i tot de cop es troben cobrant una pensió pública o privada que els identifica com a classes passives. Per acabar-ho d’adobar els ofereixen la inscripció, entitats o associacions de jubilats, que, en algun moment s’identifiquen de cara a l’exterior com a organitzadors de balls de gent gran, de partides quotidianes de cartes, etc., i sense aprofundir en altres activitats que organitzen, passen a rebutjar de ple de formar-hi part. A més, tampoc les borses de voluntariat de les administracions públiques o de les entitats privades no es presenten de la manera suficientment atractiva per atreure aquesta joventut, joventut incorporada a l’immens magma dels jubilats, any rere any.
Cal trencar molts arquetips per a la incorporació positiva de les classes passives a la dinàmica d’una vida social que cada vegada els necessita més, tant pel que poden aportar de treball voluntari com de contribució desinteressada a la cosa pública. *Jubilat i component dels Consells Comarcal i Municipal de la Gent Gran de l’Alt Urgell i de la Seu d’Urgell.
