JORDI SALA I CASARRAMONA.- L’any passat, amb 103 anys, Edgar Morin va publicar ‘Lliçons de la història: podem aprendre del nostre passat?’ Hi explicava com decisions preses amb la millor de les intencions acabaven produint exactament els efectes contraris als que es pretenien.
I què té a veure això amb els incendis forestals? Crec que ens trobem davant d’un d’aquests casos.
Veiem com els incendis estan colpejant Catalunya, i alguns ja són dels anomenats incendis de sisena generació.
Mentre el bosc no para de créixer a casa nostra i el canvi climàtic el debilita, el mantra imperant, tant en la mentalitat col·lectiva com en la legislació vigent, és que un arbre és pràcticament intocable, llevat que hom vulgui perdre’s en una autèntica teranyina burocràtica.
I continuem repetint frases com ara que «els focs s’apaguen a l’hivern» o que cal habilitar espais en mosaic que mantinguin els pagesos i els ramats.
Però quins pagesos? Quins ramats?
La manca de gestió dels boscos, tant públics com privats, els fa encara més vulnerables, però continuem repetint el mateix discurs teòric.
Si poséssim per davant una planificació realista i valenta, seguida d’una bona política de conservació, potser començaríem a capgirar un problema que se’ns està escapant de les mans
Per prevenir els grans incendis, cal fragmentar els continus forestals d’una manera planificada, gairebé militar. Cal estudiar l’orografia, les vies de comunicació, la climatologia i l’estat de les masses forestals, i segmentar el territori perquè sigui molt difícil que un incendi pugui superar un nombre determinat d’hectàrees, prefixat en cada cas com a límit.
I això s’ha de pactar amb els propietaris, els municipis i la resta d’agents implicats, recuperant la cultura del foc com una eina de gestió. Després, sí, cal dur a terme una gestió acurada que garanteixi el desenvolupament de la natura, la conservació de tots els serveis ecosistèmics derivats del bosc i la sortida al mercat de productes de més valor.
Si poséssim per davant una planificació realista i valenta, seguida d’una bona política de conservació, potser començaríem a capgirar un problema que se’ns està escapant de les mans.
I per què no es fa?
Algunes de les raons poden ser aquestes: por d’una opinió pública que encara creu que estem perdent boscos; por de desmuntar estructures i organitzacions que continuen vivint d’un discurs que respon a una realitat del passat; i por de qüestionar determinades dinàmiques internes, en què massa sovint pesen més els plantejaments ideològics que no pas els criteris tècnics.
Assumim que ens trobem davant d’un nou escenari: uns boscos debilitats per l’estrès hídric, una situació agreujada per la densitat arbòria i les malures, una acumulació creixent de biomassa, una superfície forestal en expansió i l’herència d’un urbanisme força caòtic, amb uns límits entre les zones urbanes i forestals que, de vegades, són difusos.
O canviem de paradigma i actuem, o podem continuar exactament igual que fins ara. Però, en aquest cas, no esperem obtenir resultats diferents.
