GUILLEM LLUCH/ JOFRE FIGUERAS (Araós).- “Per a nosaltres, viure al Pirineu és fonamental, no volem marxar-ne, volem viure aquí i d’aquí”. La Gemma Navàs ho té clar quan se li pregunta què la va dur a impulsar, juntament amb el seu company, el Pedro Zurita, el projecte d’Herbes de l’Alt Pirineu. Fa prop de set anys que, des d’Araós, a l’entrada de la Vall Ferrera, cultiven, recol·lecten i venen herbes aromàtiques i medicinals. Una iniciativa que no és un simple negoci, és el seu projecte de vida.
El model que apliquen la Gemma i el Pedro es basa en l’agricultura regenerativa. Tal com detalla la Gemma, “el que intentem és regenerar la terra, és a dir que el dia que haguem de marxar, la terra estigui millor que quan vam començar”. Per aconseguir-ho, afegeix, “intentem no remenar la terra, o fer-ho el mínim possible, i que el que cultivem estigui el màxim d’integrat amb les plantes de l’entorn per evitar l’alliberació de CO₂ i permetre la fixació de l’oxigen”.
A banda, també treballen amb el sistema de bancal elevat. Tal com explica el Pedro, “vam llaurar la terra fa sis anys i no ho hem tornat a fer mai més”. Això fa que, a banda dels passadissos per on es mouen ells, “la terra no queda compactada”. “Amb l’herba que desbrossem fem un encoixinat, de manera que evitem l’ús del plàstic, ja que fa malbé la terra, i creem un sistema que manté la humitat”, detalla, tot afegint que “quan bufa el vent, no s’asseca tant”. Així doncs, van afegint constantment herba sobre aquesta herba, creant una primera capa que acaba sent “el nutrient de la terra, ja que la fertilitat de la terra es troba als primers quatre centímetres, per això és important mantenir aquesta primera capa”.
El principal problema amb què s’han trobat per poder dur a terme el seu projecte, explica el Pedro, és la dificultat per accedir a la terra. Això fa que “haguem de treballar en bancals, i estem bastant limitats”.
Autosuficients per sobreviure
Un altre dels distintius de la tasca que fan la Gemma i el Pedro és que “tanquem el cicle”, en paraules d’ella. “Plantem, recol·lectem -també fem recol·lecció silvestre al bosc Virós-, ho assequem en un assecador natural, sense electricitat, després ho desfullem, ho envasem i ho venem”, enumera. En tot el procés, afegeix, “no hi intervé cap màquina ni element exterior, som autosuficients”.
En aquest sentit, apunta que van decidir ser-ho “per supervivència, ja que estem molt allunyats de llocs on facin envasos”. El primer any, de fet, van intentar vendre a granel, “però això implicava vendre al preu de la Xina, i amb aquest tipus de planta i fent ecològic, no pots vendre al mateix preu”. Per tot plegat, “vam veure que era una ruïna utilitzar aquest sistema, així que vam voler tancar el cicle per sobreviure i fer un projecte mínimament viable”.
El resultat d’aquest treball artesanal, però, es nota en el producte. Així, el Pedro detalla que “un dels distintius és l’olor”, però deixa clar que el més important és obrir la infusió i veure el que hi ha a dins: “si a dins hi ha pols, la qualitat és dubtosa; a dins s’hi ha de veure la flor i la fulla, i com més gran sigui, millor qualitat tindrà”.
En aquest sentit, la Gemma lamenta que, en general, estem perdent “el record” de les herbes i plantes aromàtiques i guaridores. “Encara recordem un pèl la farigola, el romaní o la sàlvia, però quan entres amb l’hisop o altres plantes, la pèrdua de la memòria és total”. De fet, fruit d’aquesta situació, assegura que van canviar la seva estratègia: “al principi veníem plantes soles a granel, però ens passàvem més temps explicant què era cada cosa i perquè servia cadascuna, així que al final hem fet barreges, l’Anima’t, el Relaxa’t, el Defensa’t…, perquè sàpiguen per a què serveix cada planta”.
Com dèiem al principi, la prioritat de la Gemma i el Pedro és poder mantenir viu aquest projecte per poder “viure al Pirineu i viure del Pirineu”. A banda, amb la seva aportació també volen contribuir a fer que no es perdin els bancals i la terra. “És una llàstima, perquè els padrins són els únics que cultiven la terra i, quan desapareguin ells, es perdran els últims bancals, molts dels quals ja estan caient; el que volem, doncs, és no perdre més bancals, no perdre espais… preservar la memòria dels padrins és també el que ens manté aquí”, conclou la Gemma.
