MARCEL FITÉ.- Roland Barthes va ser professor de la Sorbona. Observador amatent de la realitat comunicativa, ens va fer saber que les coses parlen. És a dir, seguint la genial intuïció de Ferdinand de Saussure, segons la qual calia «una ciència que estudiés la vida dels signes en la vida social», va posar les bases de la semiòtica actual com a disciplina científica. Després, Umberto Eco tancaria el cercle. Roland Barthes va morir el 25 de febrer de 1980 atropellat per una camioneta, quan es dirigia cap a la Sorbona. Desconec si la camioneta havia fet sonar la botzina.
Al Pirineu, que les coses parlaven, la gent ja ho sabia abans que ho formulés Roland Barthes. Aleshores, la gent dialogava amb les muntanyes, amb els estels i amb la natura en general. Abans de l’existència dels mòbils, dels rellotges de polsera, dels de butxaca o dels grans rellotges dels campanars, la gent sabia l’hora que era mirant a l’amfiteatre rocallós que l’envoltava durant el dia i al cel estelat que l’embolcallava a la nit.
Al Pirineu, la gent dialogava amb les muntanyes, amb els estels i amb la natura en general. Abans de l’existència dels mòbils, dels rellotges de polsera, dels de butxaca o dels grans rellotges dels campanars, la gent sabia l’hora que era mirant a l’amfiteatre rocallós que l’envoltava durant el dia i al cel estelat que l’embolcallava a la nit.
Aquella pràctica ancestral ens n’ha deixat algunes mostres al llenguatge i a la toponímia terrenal i celeste. Així, des d’on ara escric, veig la roca de la Pena que, més enllà del seu origen etimològic probable (roca de la Penya), popularment és coneguda amb el sentit de roca de la tristesa, pel fet que quan es pon el sol en aquell paratge comença el capvespre i s’acaba el dia. Els habitants del desaparegut poble de les Anoves miraven quan tocava el sol en un indret molt característic de la muntanya d’Aubenç, conegut com roca del Migdia, per a saber l’hora de parar la feina i anar a dinar. Els pastors i els raiers sotjaven el cel per a saber l’hora de retirar els ramats (l’hora de l’estel bover) i l’hora de sortir a pasturar (la de l’estel del dia). Els fustaires i picadors observaven les fases de la lluna per saber quan era el millor moment per a tallar-ne cada varietat, etc.
Sempre m’ha cridat l’atenció que en molts masos i masies de les nostres terres hi hagi tan pocs rellotges de sol, en comparació als que hi ha a les masies i masos de la terra plana. L’explicació podria ser que allà no disposaven del gran escenari natural i parlador que representen les muntanyes que envolten les nostres valls i contrades.
Cal convenir que, avui, fins i tot aquí al Pirineu, aquest diàleg amb la natura s’ha anat afeblint. La tecnificació de la vida té sens dubte molts avantatges, però també ens va separant progressivament de l’entorn natural. Com a mostra il·lustrativa del que dic, voldria transcriure l’anècdota que em va explicar un veí de Nargó, l’Antoni Capdevila, ara fa uns dies.
«Un dia era a l’hort cavant. Lo Cisco de ca la Munda, ja molt vell, em va cridar des de l’hort del costat.
─Antònio, vols agafar un colom?
─Un colom? (En aquell temps un colom, era un colom!)
─Sí. El duia l’astor al bec. L’acaba de caçar al vol. Ha anat a parar a sobre d’aquell ribàs del peu de la Serra ─em va dir, indicant-me el lloc amb el dit de la mà.
─Si m’hi acosto, se l’endurà.
─Ca, home, ca. Si t’hi acostes a poc a poc, no en perilla. Tu, així que sigues al ribàs, li surts de bursada i l’espantes. Ja veuràs com prova d’arrencar el vol i no pot…
Jo, encuriosit, li’n vaig fer cas. M’hi vaig acostar sense fer soroll. Quan ja vaig ser gairebé al cap del ribàs on hi havia l’astor amb el colom, vaig fer un crit, enlairant los braços. L’astor va provar d’arrencar el vol amb lo colom al bec, però ─tal com lo Cisco m’havia dit─, no el va poder aixecar i, a l’acte va fugir esperitat sense lo colom. N’eren molt de llestos, aquella gent d’abans. I bons observadors!».
Sí, certament, aquells avantpassats eren molt bons observadors i des d’un temps ancestral ja dialogaven amb la natura. Llàstima que no ho escrivissin ni en deixessin alguna mena de constància transmissible. Potser haurien ajudat a crear una ciència semiòtica del Pirineu.
Lo Cisco de ca la Munda havia estat raier i pagès. No sabia de lletra. Va viure amb bona salut i en un estret contacte amb la natura més de 90 anys. No va fer mai, però, classes a la Sorbona.