AMADEU GALLART SORT.- Una primera qüestió: el turisme és bo o és dolent? La resposta, avui dia, és clara, depèn. Per exemple, a Barcelona hi ha barris on els turistes són excessius, passen de ser elements creadors de treball —moltes places d’hostaleria—, a destructors de la convivència ciutadana per la seva ocupació invasiva del territori. Darrerament, un dels mals colaterals més importants que ha causat a Barcelona el turisme incontrolat és la destrucció de les residències tradicionals per dedicar-les a l’especulació. Aquesta situació és indesitjable i no la vol ningú, a part d’algun ens —físic o jurídic—, beneficiat econòmicament. Per a la societat, aquest nivell del turisme, i des d’estrictes paràmetres econòmics i socials, ha deixat de ser beneficiós. Un altre exemple concret a analitzar pot ser la Seu d’Urgell, que podríem ampliar a la comarca de l’Alt Urgell.
A la Seu tenim una població dotada d’una oferta atractiva per als visitants. Paisatge, urbanisme, centre històric, hostaleria, restaurants, etc., però no tenim turisme. Si més no, no tenim turisme com un actiu tan rellevant com voldríem per dinamitzar la nostra economia. Tradicionalment, sempre s’ha fet alguns tipus de publicitat per atreure visitants: les publicacions exemplars que es varen fer durant la Segona República on l’Alt Urgell i Andorra es presentaven com un sol paquet; les iniciatives dels anys seixanta on el franquista ‘Sindicato de Iniciativa y Turismo’ va portar a terme actuacions gens menyspreables, o la situació actual, on els nostres visitants es deuen bàsicament als fets esportius o culturals que organitzen les nostres institucions.
Ens preguntem si en paratges com l’Alt Urgell, o la Seu d’Urgell, incrementar l’afluència turística seria bo o dolent. La resposta pensem que és afirmativa, vistos els nivells actuals de visitants. Les nostres valls tenen atractius més que suficients per acollir turisme i aconseguir la potenciació de les empreses hostaleres, dels nostres monuments històrics, dels museus, de les rutes per excursions, etc. Algú pot dir-nos que la veïna Cerdanya viu un fenomen turístic molt negatiu. Però el que passa a la Cerdanya què és?: turisme o especulació urbanística? Pensem que el mal dels nostres veïns altpirinencs de la Cerdanya són els llits freds, la construcció especulativa de segones residències, en contraposició als llits calents i a la formació d’una potent indústria hostalera, incloent-hi les residències cases de pagès.
Les nostres valls tenen atractius més que suficients per acollir turisme i aconseguir la potenciació de les empreses hostaleres, dels nostres monuments històrics, dels museus, de les rutes per excursions
També mirem a Andorra i ens trobem en una altra situació que cal analitzar. En principi, és una zona on cal frenar la construcció i protegir les àrees de residència dels ciutadans que l’habiten. Proposo a l’amic lector un exercici: pensem com seria l’estructura d’Andorra sense l’allau de capitals espanyols, en la seva majoria catalans, que han invertit en allò que se’n diu, el totxo o, fins i tot, amb un sector comercial amb menys diferencials fiscals, com tard o d’hora passarà, que eviti el predomini d’un comerç de masses que aporta molt poc valor afegit a la cultura o a la sensibilitat del visitant. Doncs, sense entrar en més consideracions, podria quedar un territori molt ben arranjat, amb un turisme atret per les bellíssimes muntanyes andorranes i per la seva cultura i la seva història —tan lligada a la nostra, a la de l’Alt Urgell en particular i a la de l’Alt Pirineu en general.
Podríem, amb més espai, entrar en la problemàtica de comarques com les pallareses o l’Aran. Hi trobaríem, com no pot ser d’altra manera, gran quantitat de similituds, als problemes i a les solucions. Però, sempre a partir de la consideració del turisme com un bé econòmic positiu, diferenciat de l’especulació urbanística salvatge o dels excessos de pisos de lloguers indiscriminats de caps de setmana.
Aquest articulista és conscient que voler ordenar les avarícies del capital especulatiu és feina de titans. Feina que es basa en l’enfortiment de les polítiques que posin l’ordenació urbanística en un primer pla, sense caure en estereotips de programes electorals fets a correcuita en un despatx metropolità. I que cal diferenciar els casos concrets: el que és Andorra o el que és la Cerdanya o l’Aran, del que són els Pallars o l’Alt Urgell o la mateixa Alta Ribagorça, lligats tots, això sí, pel fet muntanyenc que els agermana.
