*En referència a l’anterior article d’opinió publicat el gener del 2026, Joan Aixàs ha considerat fer-ne una revisió i ampliació.*
JOAN AIXÀS OBIOLS.- En la dinàmica del col·lectiu social que ens envolta, entre altres reflexions sobre la necessitat de ser capaços de gestionar les nostres emocions, em situo en el convenciment de què cal que posem èmfasi en la nostra incapacitat. La de gestionar amb eines de pau els conflictes armats i altres patologies clarament identificades i fenòmens que són mostra d’una clara necessitat de millora i de la claudicació del nostre model d’organització social. També considero que és fonamental que aquesta capacitat hauria de formar part de l’educació i l’aprenentatge de nivell general de qualsevol persona.
Així, per exemple, i només en un dels aspectes del dolor humà, hauríem de millorar en poder aprendre a modular les nostres reaccions i les nostres respostes de manera que el patiment pogués adoptar una forma i un sentit afavoridors de la necessitat de conhortar la persona que pateix.
Crec que encara ens manca poder tenir una preparació i una educació per ser capaços de poder entendre que, durant la nostra vida, no tot seran èxits, ni premis ni medalles. Durant la nostra existència ens trobarem amb decepcions, frustracions, fracassos i greus problemes personals i familiars.
La pèrdua d’un ésser estimat ens colpeja amb duresa i ens genera unes emocions molt intenses que afecten la base i el fonament de les ments de les persones que s’hi veuen afectades.
En el nostre camí, ens trobarem amb pèrdues molt sensibles, amb la mort de persones que ens estimem: avis, mares, pares, parelles, filles, fills o altres persones que tenen un significat molt especial per a nosaltres i per a l’esdevenir de les nostres pròpies vides.
La pèrdua d’un ésser estimat ens colpeja amb duresa i ens genera unes emocions molt intenses que afecten la base i el fonament de les ments de les persones que s’hi veuen afectades. Pena, tristesa, buidor, desesperació… En molts casos, s’hi afegeix una sensació de soledat que ens envolta i que ocupa el nostre cor, la nostra ment i tots els racons de casa nostra.
Hem d’estar preparats i, d’aquesta manera, poder respondre de manera informada i adequadament a aquest patiment que se’ns planteja. Hem de saber interpretar tot aquest procés del dol i viure’l de la manera més racional possible.
La pèrdua d’un ésser estimat sovint també condueix a experimentar una greu desorientació i manca de claredat en la percepció de l’esdevenidor. Les circumstàncies burocràtiques i administratives que hem de resoldre són poc adients i avinents per al nostre estat d’ànim i per l’intens dolor que ens provoquen els records passats i presents. A més, no és infreqüent que aquestes persones experimentem una diàspora d’algunes de les companyies properes amb qui hem estat integrades en els darreres temps viscuts.
L’any 1969 la psiquiatra i especialista en cures pal·liatives, d’origen suís i professora de la Universitat de Chicago, Elisabeth Kübler-Ross va definir les cinc etapes del dol: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. Cada persona no ha de passar, necessàriament, per totes elles. Igualment, aquestes emocions poden coincidir en el temps i la seva durada pot resultar ser molt variable.
En el nostre àmbit, el professor Francesc Torralba i Roselló, filòsof i teòleg català, de la Universitat Ramon Llull, ha excel·lit en l’anàlisi del procés del dol. L’any 2023 va perdre un fill en un accident de muntanyisme, la qual cosa el va portar a la publicació del seu llibre «No hi ha paraules» (2024). Posteriorment (2025) va publicar «La paraula que em sosté». Aquest any 2026 ha rebut el Premi Josep Pla amb «Anatomia de l’esperança».
La vida està feta de molts condicionants que no depenen de nosaltres ni dels nostres desitjos.
Aquests i altres grans professionals ens ajuden a saber entendre els valors dels qui ja no estan amb nosaltres i ens donen eines per poder apaivagar el nostre dolor.
Penso que, en aquests aspectes, també cal incloure-hi la necessitat de revisió dels principis fonamentals de la Bioètica, en especial el de Justícia i el de Beneficència. La nostra societat, doncs, amb les seves institucions adequades, ha d’estar molt atenta i implicada en el patiment d’aquestes persones les quals, sovint, es transformen de companyes, durant una vida plena d’esperances, a cuidadores de familiars o de pacients amb malalties terminals.
La vida està feta de molts condicionants que no depenen de nosaltres ni dels nostres desitjos. Hem tingut la sort de poder-la experimentar i de seguir aquest camí tan fi, tan fi de la Cançó incerta de Josep Carner. Ha estat i serà un regal viure-la amb qui la puguem compartir i amb qui hàgim coincidit i, sobretot, amb tothom que ens hagi ajudat en aquest trànsit.
Penso, però, que com a metgesses, metges i professionals sanitaris que som, també hem de saber treballar l’empatia -aquella matèria que no ens ensenyen a les facultats- amb aquestes persones i no afegir-nos, potser inadvertidament, a l’oblit o a la diàspora de què hem parlat més amunt en aquest mateix text.
