JOAN AIXÀS I OBIOLS.- Ara fa dos anys, en aquesta mateixa col·lecció d’escrits que vaig publicant a requeriment de la confecció del programa de la Germandat, hi vaig incloure unes reflexions sobre la necessitat de ser capaços de gestionar les nostres emocions dins del context de la dinàmica del col·lectiu social que ens envolta. En aquell escrit posava èmfasi en la nostra incapacitat de gestionar amb eines de pau els conflictes armats i altres patologies clarament identificades i fenòmens que són mostra d’una clara necessitat de millora i de la claudicació del nostre model d’organització social en aquests aspectes.
També escrivia sobre el que considero que és fonamental: saber identificar les emocions i que aquesta capacitat hauria de formar part de l’educació i l’aprenentatge de nivell general de qualsevol persona.
Crec que encara ens manca poder tenir una preparació i una educació per saber entendre que, durant la nostra vida, no tot seran èxits, premis i medalles
Ens caldria poder ser capaços d’aprendre a modular les nostres reaccions i les nostres respostes de manera que el patiment pogués adoptar una forma i un sentit afavoridors de la necessitat de guariment de la persona que pateix.
Crec que encara ens manca poder tenir una preparació i una educació per saber entendre que, durant la nostra vida, no tot seran èxits, premis i medalles. Durant la nostra existència ens trobarem amb decepcions, frustracions, fracassos i greus problemes personals i familiars.
Ens trobarem amb pèrdues molt sensibles, amb la mort de persones que ens estimem: avis, mares, pares, parelles, filles, fills o altres persones que tenen un significat molt especial per a nosaltres i per a l’esdevenir de les nostres pròpies vides.
Hem de ser capaços de saber interpretar tot aquest procés del dol i viure’l de la manera més humana i més racional possible
La pèrdua d’un ésser estimat ens colpeja amb duresa i ens genera unes emocions molt intenses que afecten la base i el fonament de les ments de les persones que la pateixen. Pena, tristesa, buidor, desesperació… En molts casos, s’hi afegeix una sensació de soledat que ens envolta i que ocupa el nostre cor, la nostra ment i tots els racons de casa nostra.
Hem d’estar preparats i, d’aquesta manera, poder respondre de manera informada i adequadament a aquest patiment que se’ns planteja. Hem de ser capaços de saber interpretar tot aquest procés del dol i viure’l de la manera més humana i més racional possible.
La pèrdua d’un ésser estimat sovint també condueix a experimentar una greu desorientació i manca de claredat en la percepció de l’esdevenidor. Les circumstàncies burocràtiques i administratives que han de resoldre són poc adients i avinents per al seu estat d’ànim i per l’intens dolor que els provoquen els records passats i presents. A més, no és infreqüent que aquestes persones experimentin una sensació de diàspora d’algunes de les companyies properes amb qui han estat integrades en els darreres temps viscuts.
L’any 1969 la psiquiatra i especialista en cures pal·liatives, d’origen suís i professora de la Universitat de Chicago, Elisabeth Kübler-Ross va definir les cinc etapes del dol: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. Cada persona no ha de passar, necessàriament, per totes elles. Igualment, aquestes emocions poden coincidir en el temps i la seva durada pot resultar ser molt variable.
En el nostre àmbit, el professor Francesc Torralba i Roselló, filòsof i teòleg català, de la Universitat Ramon Llull, ha excel·lit en l’anàlisi del procés del dol. L’any 2023 va perdre un fill en un accident de muntanyisme, la qual cosa el va portar a la publicació del seu llibre «No hi ha paraules» (2024). Aquest mateix any ha publicat «La paraula que em sosté«.
Aquests i altres grans professionals ens ajuden a saber entendre els valors dels qui ja no estan amb nosaltres i ens donen eines per poder apaivagar el nostre dolor.
Penso que, en aquests aspectes, també cal incloure-hi la necessitat de revisió dels principis fonamentals de la Bioètica, en especial el de Justícia i el de Beneficència. La nostra societat, doncs, amb les seves institucions adequades, ha d’estar molt atenta i implicada en el patiment d’aquestes persones les quals, sovint, es transformen de companyes durant una vida plena d’esperances a cuidadores de familiars o de pacients amb malalties terminals.
La vida està feta de molts condicionants que no depenen de nosaltres ni dels nostres desitjos. Hem tingut la sort de poder-la experimentar. Ha estat i serà un regal viure-la amb qui la puguem compartir i amb qui hàgim coincidit i, sobretot, amb tothom que ens hagi ajudat en aquest trànsit.
(Un agraïment molt especial a la Susanna Forné, Neuropsicòloga)
