Aquest any que acabem de passar, concretament el dia 18 del mes de juliol, ens va deixar el Pere Ramoneda Bach, lo Peret de cal Guillot. Lo Peret havia nascut a Nargó (29-8-1927) al si d’una família pagesa llargament arrelada al poble (la casa de cal Guillot ja apareix esmentada a l’Spill del Vescomtat de Castellbò, de l’any 1519). Com en tants altres casos, el cruent cop d’estat de 1936 i la guerra fratricida que el seguí van interrompre la seua escolarització durant tres anys, pel cap baix. Aquest fet, però, no va impedir que lo Peret desenvolupés una prodigiosa intel·ligència natural, una notable afició per la lectura i un gran interès per la cultura, especialment per la cultura pirinenca.
De ben jove es va posar a menar la terra de la família, juntament amb el seu germà gran, lo Jaumet, i el xic, lo Joanet, ambdós també ja traspassats. A part de ser molt valent i treballador, lo Peret va ser també una persona molt innovadora en aquest camp. Els primers tractors, màquines de segar, de batre, etc., van ser ben aviat incorporades a la finca i posades a la disposició dels altres pagesos del poble i rodalia. Aquest fet el va portar a conèixer la gent i el país, pam a pam, tros a tros, era a era. I també a ser-hi molt conegut i valorat.
A més de pagès, lo Peret ha estat el prototip per excel·lència d’una idea d’home pirinenc avui en vies d’extinció. Inquiet de mena, vital, alegre i de tarannà intrèpid, lo Peret ha estat un dels millors caçadors, pescadors, boletaires, tofoners, etc., de la contrada. Aquest fet li ha permès trepitjar el terreny, conèixer-lo com el palmell de la mà i saber el nom de cada accident, de cada raconada, de cada masia, de cada corriol, de cada torrent, de cada font. Aquesta circumstància el va convertir també en un referent de primer ordre a l’hora de fer qualsevol treball geogràfic o toponímic sobre el territori. L’escriptor de la República de Mali, Amadou Hampâté Bâ, deia que «a l’Àfrica, cada vell que es mor és una biblioteca que es crema». Doncs bé, em sembla que no exagero pas, si dic que el passat any 2021, a Nargó, amb la mort del Peret de cal Guillot, s’hi va cremar una grandíssima biblioteca.
A més a més, la parla del Peret, gens contaminada, era també un testimoni valuosíssim de la varietat lingüística nargonina, avui dia gairebé oblidada i tristament escombrada per la força d’un estàndard mediàtic, força embastardit. Des del Grup de lectura de Nargó, al qual es va inscriure des del primer dia, hem tingut el privilegi de poder gaudir dels seus comentaris, dels seus records, de les seues experiències i de la riquesa i genuïnitat del seu llenguatge.
No voldria acabar aquestes ratlles en evocació del Peret, sense fer esment d’una activitat que va exercir als anys seixanta i que em consta que l’omplí de goig. Lo Peret era un gran aficionat al cine. No es perdia mai cap pel·lícula, amb tot allò de màgic, d’encisador i de meravellós que aquest fet comportava en aquell temps. Quan als anys seixanta va tenir l’ocasió de participar molt activament en el rodatge d’un parell de pel·lícules que es van filmar a Nargó i, molt especialment, al de Tierra de todos, lo Peret, molt apreciat pel director Antonio Isasi Isasmendi, va viure una experiència de somni, tan inoblidable i meravellosa com les de les millors aventures dels herois de ficció que cada cap de setmana havia admirat a l’enyorat i modest cine del poble.
Als darrers temps li agradava pujar, sempre acompanyat de la seua gosseta («em segueix a tot arreu perquè nota que aviat m’he de morir») al mirador del Cap del Roc, des d’on admirava els paisatges que coneixia tan bé i que tant estimava. Ara ha tornat a la terra d’on va sorgir i ha viscut sempre, arrelat com una alzinera, agombolador com l’ombra d’un roure, generós i sensible com el perfum d’una savina i amb la vista panoràmica i precisa de l’àliga posada sobre el seu petit univers nargoní. Que en pau descansis, Peret!
Per a ampliar informació sobre el personatge, podeu consultar els números 2 i 12 de la revista Cadí-Pedraforca.