MARCEL FITÉ.- La frase esverada i alarmada amb què una veu que entrà precipitadament a la sala avisava el jove de cal Terrissaire: “Folch, la parella de la guàrdia civil ve cap aquí. Et venen a buscar!”, sangglaçà l’atmosfera carregada de fum, densa i pastosa, del cafè de la Pepeta Maca, i pintà màscares d’esglai i d’esgarrifança als rostres dels parroquians i jugadors de cartes, els quals emmudiren a l’acte. Tan sols el Folch es mantingué impertorbable. “Si em cerquen, trobaran calçat del seu peu”, es limità a sentenciar amb veu potent i segura, mentre s’acostava la mà dreta a la faixa i acaronava el revòlver Lefauxeux que sempre l’acompanyava.
El ressò apressat i paorós de les botes dels guàrdies civils s’acostava a pas militar i s’intensificava com els batecs d’un cor en tensió. De sobte, s’obrí la vella porta del cafè i hi aparegué un carrabiner, seguit d’un altre, amb sengles fusells sota l’aixella i els dits als gallets, preparats per a disparar. ”¡La cabeza abajo todo el mundo! ¡Las manos a la espalda!”, va cridar amb decisió el que anava al davant, mentre cercava, amb mirada escrutadora i amenaçant, entre els parroquians ―que s’arrauliren atemorits amb les galtes a tocar de les taules i els braços a l’esquena― quin d’ells era el Folch.
Però el Folch, tan bon punt el civil va haver acabat la seua frase, ja havia empunyat el revòlver i havia començat a disparar contra la parella que el cercava. Un va caure mort a l’acte. L’altre tentinejà fins que quedà estès, ferit a l’espatlla. I el Folch, amb quatre gambades, fugí i es perdé, escales avall, com un rat penat en la negror de la nit. Quan alguns parroquians sortiren a la foscor del carrer Nou per veure què se n’havia fet, es trobaren amb un carrer solitari, buit i silenciós, que, amb les seues balconades de fusta envellida i uns ràfecs de llosa negra, els abocava a la llosca obscuritat d’una nit sense vores i sense cap altre rastre de la imatge del Folch de cal Terrissaire que l’aurèola de lluitador proscrit, que a partir d’aquell moment el perseguí com la cua argentada d’un estel fugaç i l’acabà convertint en llegenda local nargonina.
Durant un temps s’especulà sobre la seva supervivència. Hi havia qui afirmava que havia passat la frontera cap a terres de França o Andorra, qui el feia amagat als boscos del Solsonès, qui assegurava que l’havia mort la guàrdia civil… Però la realitat era tota una altra: el Folch, conscient de la situació en què es trobava, s’havia dirigit a Súria, on un cosí seu era el secretari del jutjat i una persona molt respectada i influent. A partir d’aquí, el Folch, presumpte bandoler carlí, es lliurà a la justícia, que el salvà de morir executat i, en contrapartida, el reclogué de per vida al castell de Cardona, on sembla que fou fins a la mort un pres modèlic.
Era un bandoler carlí, el Folch de Nargó? Pel context històric podria haver-ho estat: el dia 26 d’agost de 1875 s’acabava a la Seu d’Urgell la tercera guerra carlina i no hauria estat gens estrany que pels volts de Nargó hi hagués quedat una partida actuant pel seu compte. Però en aquells mateixos anys van passar també altres fets històrics molt rellevants: el dia 3 de gener de 1874 el general Pavia dissolia les “Cortes”, al més pur estil Tejero, i el 29 de desembre d’aquell mateix any Martínez Campos enderrocava la Primera República i restaurava la monarquia borbònica en la figura d’Alfonso XII a Sagunt. Aquells dos cops d’estat contra la República van provocar una gran indignació entre els demòcrates i republicans i no van faltar lluitadors i guerrillers, com ara el Xic de les Barraquetes, que encara es recorden i són venerats per molta gent de l’entorn on van néixer.
Hauria pogut ser el Folch de Nargó un lluitador republicà, un resistent, en comptes d’un “bandoler carlí”? Podria ser que l’apel·latiu de “bandoler carlí” obeís a la vella i coneguda tàctica del poder colonialista d’estigmatitzar l’adversari incòmode degradant-lo als ulls del poble a través dels molts mitjans de què disposa? Perquè, certament, no era pas el mateix lluitar per una causa dinàstica, com la del carlisme, tot just acabat de derrotar, que defensar un ideal just i democràtic com el la de la República, militarment abatuda.
La resposta a moltes d’aquestes preguntes ens la podria donar el document publicat al Boletín Oficial Gaceta de Madrid el dia 2 de maig de 1880 en què es fa una crida a uns presumptes companys del Folch: “Por el presente primer edicto cito, llamo y emplazo a José Agramunt, José Coma, Manuel Solanés, Antonio López, Miguel Galanoin, José Solé Roca, Ventura Cebrián Montell, Antonio Isla Gillard, Francisco Farigola, Manuel Salabarría Montell, Pedro Parllots, Antonio Bordes Bernardo, José Avella y Francisco Coloma, que formaron parte de la partida republicana federal (el subratllat és meu) mandada por Folch y batida en Coll de Nargó el 20 de junio del año último, para que se presenten…”.
Deia Arnold J. Toybnee que, de vegades, cercant la història apareixia la llegenda, però que també podia ser que cercant la llegenda acabés apareixent la història…