MARCEL FITÉ.- El mot rai, en aquest primer article, té el sentit de «tramada de troncs menats riu avall». Al següent, parlaré del seu homònim (rai) que, unit a certes paraules, forma ell tot sol una oració completa que expressa allò que temem, lamentem, ens reca, envegem, etc., i constitueix una de les genialitats creatives més característiques de la nostra llengua.
El mot rai referit a «tramada de troncs menats riu avall» és un mot antiquíssim, procedent de la varietat indoeuropea, en què, a partir d’una arrel re-i (que inicialment significava simplement rama pelada o bastó) va passar, amb el temps, a designar els troncs que s’enviaven a través dels rius, i, més endavant, els bastons que es feien servir per a construir les rodes dels carros (els raigs, anomenats encara en molts llocs rais), tan bon punt com aquelles —les rodes— es van començar a conèixer. El mot anglès rafter (i d’aquí el rafting modern), l’islandès raptr, el baix alemany rafter (aquest encara amb el significat de bigueta o llata), etc., són anteriors a la invasió romana; per això sabem que el mot és indoeuropeu, és a dir, anterior al llatí. En llatí passà a tenir la forma radiu, del qual, a partir de la imatge radial de la roda, s’obtingué el radi de la circumferència, la radiació solar i, modernament, un gavadal de paraules com raigs x, irradiar, radiodifusió, radiador, radiologia, radioactivitat, radar…, etc., sense oblidar, és clar, el raig de les fonts, de les canelles o aixetes i les seues derivades rajar i rajolí, rajolinet. Una vegada més veiem com els mots més tècnics i abstractes poden ser fills de la capacitat que té el llenguatge de reelaborar verbalment els conceptes més elementals i primaris. L’el·lipsi que va d’aquella primitiva rama pelada (re-i) a la radioactivitat, passant pels rais dels raiers, em sembla una de les meravelles més fascinants de la creativitat humana.
Alguns estudiosos del tema, com l’antropòleg basc Julio Caro Baroja i altres, constaten la presència dels rais de transportar fusta a l’època romana, cosa que no deixa de ser una data molt poc precisa i novençana, atesa la llarga durada de l’Imperi. Però pel que acabo de dir als paràgrafs anteriors ja es veu que el seu origen devia ser força anterior. Difícilment hi podria haver hagut la paraula en indoeuropeu, si no hagués existit prèviament el concepte. Més enllà d’aquest argument filològic i epistemològic, tenim la magnífica conversa, de fa més de quatre mil anys, entre el rei Salomó i Hiram, el rei de Tiro, de cara a la construcció del temple de Salomó, el més famós de la història i el símbol de l’hermetisme de tots els temps, molt valorat per la maçoneria, entre altra gent.
Difícilment hi podria haver hagut la paraula en indoeuropeu, si no hagués existit prèviament el concepte
Salomó, segons la Bíblia, volia que els picadors fossin de Sidó (una de les ciutats que Hiram governava), perquè «nosaltres no tenim ningú que sàpiga tallar troncs com els sidonis». Aquestes paraules van afalagar molt Hiram, que va contestar: «et donaré tota la fusta de cedre i de savina que desitgis. Els meus homes la faran baixar des del Líban fins al mar i la remolcaran amb rais per mar fins al lloc que tu m’indiquis; allà desmuntaré els rais i tu et podràs endur la fusta…». Aquest fragment, minuciosament escrit i detallat, demostra que els fenicis, i és de suposar que molts altres pobles, ja coneixien i usaven els rais com a mitjà de transport de la fusta…
Pel que fa a casa nostra, en tenim dades escrites des de l’edat mitjana. Així, al Llibre del Consolat de Mar (1320-1330) ja es legislava sobre la possessió de rais trobats en alta mar: “Si algun senyor de nau, anant a veles o que surt sia en algun lloc, se encontrara amb algun raig de fusta…”.
Més endavant, Jerònim Taix (1556-1597) referint-se al Baix Segre escrivia: «Junt a la ciutat de Lleida passa lo riu nomenat Segre, per lo qual vénen moltes provisions…, entre les quals devalla de la montanya molta fusta… que, feta una pila de la dita fusta, un i molts hòmens devallen sobre aquella, com si anassen en una gran barca; esdevingué’s que sobre una pila de aquelles, a les quals ells nomenen raig...».
Textos en català ens informen també que el transport a través de rais, en aquells temps reculats, no era pas una activitat exclusiva del rius pirinencs com ho va ser durant els segles XIX i XX. Pere Gil, a la seva coneguda i excel·lent -pel que fa als rius- Geografia de Catalunya (1598) ens informa que: “Per los Rius de Llobregat, y Ter, y Segre bayxa molta fusta. En especial per lo Riu Segre se bayxa grandissima quantitat de fusta a Balaguer y Leida (…) per lo Ebro bayxa a Tortosa y al mar. Y de aquella fusta de melis se aporta a Barcelona y altres parts de Cathaluña; a Valencia y altres parts de España…”.