MARCEL FITÉ.- Com passa gairebé sempre, els noms d’origen culte, i d’un ús més aviat restringit i elevat, en realitat, tenen una arrel senzilla i popular, quotidiana. De ran de terra. És el cas del mot conclave, que prové de la paraula indoeuropea kleu, que designava el bocí d’una branca o d’una rama esqueixada d’un arbre, formant una mica de ganxo, un petit colze. Aquest ganxo s’emprava per a fermar cledes i portes mitjançant un vencill doblegat en forma d’anella, subjectat a l’altre costat de la tanca. Voltant pel Pirineu encara podem veure algun d’aquells antics “panys o fermalls” manuals, travant portals d’antigues cledes o corrals i, fins i tot, les portes o els porticons d’alguna casa abandonada.
La reconstrucció indoeuropea del mot, metodològicament parlant, els lingüistes l’efectuaren a partir de la comparació amb altres llengües, com per exemple l’irlandès antic, en què clö significava clau; el bretó medieval, en què clou volia dir tancar amb clau; el frisó antic, en què slüta també significava tancar amb clau; el rus, en què kljuká, per associació formal, indica crossa, etc.
Una de les moltes paraules que aquell mot ha fornit a la nostra llengua, a través del llatí, ha estat el mot clau, el qual trobem documentat des dels orígens del català. Ja el trobem usat per Jaume I, amb un significat evident: “Lo veguer deu-lo metre dins clau”; Ramon Llull, al Llibre d’Amic e Amat, també l’emprà, inscrivint el mot en una seqüència de grandíssima bellesa poètica: “Les claus de les portes d’amor són daurades de consirers, suspirs e plors”; i Francesc d’Eiximenis hi construí una frase ponderativa, plena de gràcia i humor: “Alscuns n’hi ha qui han l’appetit canín, en tant que -s menjarien les claus de Sant Pere”.
La llista de derivats d’aquest mot que el Diccionari Coromines ens n’ofereix és riquíssima, suggeridora i pràcticament inabastable. Seguir la pista biogràfica de cada mot requeriria tot un llibre. Els resumeixo per si algun lector té la curiositat de consultar-los i, a part de treure’n les pròpies conclusions, es faci una idea aproximada de la capacitat generadora del llenguatge: clauada, clauassa, clauer, claver (portaclaus), claver i clavera (majordom i majordoma), claveria, claveta, clavariessa, Claver (cognom), clavilla, clavillar, claviller, clau (entrant o illa que forma un terme o jurisdicció dins el territori d’un de veí), enclau, enclavament, enclava, enclavar, besclau, clavícula, clavicular, claviculat, reclau, contraclau, desclavillar, enclavillar, enclivellar, desenclavillar, enclavillonar, clavicordi, clavi, clavicèmbal, clavicímbol, claviorgue, etc.
Al costat de la paraula clau (que serveix per a obrir i tancar), provinent també del llatí tenim la forma clau (que serveix per a clavar) amb un nombre de derivats també considerable: clavar, desclavar, enclavar, clavetejar, clavetaire, clavacristos, clavada, clavadís, clavador, clavadura, clavaire, clavament, clavaó, clavari, clavaria, clavariat, clavariatge, clavariessa, etc.
Del clau obtingut per similitud formal de la flor del claveller, que és una espècie molt apreciada culinàriament, n’han derivat un pom de mots com clavell (del qual deriva la paraula castellana clavel), clavella, clavellada, clavellar, claveller, clavellí, clavellina, clavellinera, clavelló, clavellola, etc. Anselm Turmeda ja es referí poèticament a aquesta flor a la seva obra Cobles de la divisió del Regene de Mallorques (1406): “Roses blanques e vermelles / e d’altres floretes belles / e flors de llis e clavells / girofles, safrans novells / e poms d’amors e murtelles…”. I Jaume Roig també l’esmentà a l’Spill (1460): “Per què t’hi banyes / en ayguarròs / roses e flors / clavells, gesmir / hi creus collir…”.
La capacitat generadora del mot que hauria designat aquell esqueix primigeni (Kleu) ha estat, com he dit, enormement rica i prodigiosa al llarg del temps. Una altra paraula que en prové és la llatina claudere, que significava tancar. Derivades d’aquesta, en català, tenim: cloure, clos, closa, cloenda, clausó, Clausó (cognom), clausura, claustre, enclastrar, clàusula, concloure, descloure, encloure, oclusió, recloure, reclús, reclusió, resclosa, resclosit, etc.
El mot conclave, d‘altra banda, Coromines el defineix com “‘cambreta, recambró, habitació petita’, per al·lusió a aquella on reclouen els cardenals fins que han elegit papa”. El troba documentat des de 1409, amb la forma de conclau. La variant conclavi la té documentada de l’any 1412, referida “al lamentable Parlament de Casp —mal anomenat ‘Compromís’─”. També hi afegeix —i és oportú de recordar-ho— que en català no es troba mai usada “la bàrbara accentuació conclave, capritxosament admesa pels castellans”.
El mot conclave Coromines el defineix com “‘cambreta, recambró, habitació petita’, per al·lusió a aquella on reclouen els cardenals fins que han elegit papa”. També hi afegeix que en català no es troba mai usada “la bàrbara accentuació conclave, capritxosament admesa pels castellans”.
Abans de cloure aquest article voldria esmentar encara un parell de mots provinents de l’indoeropeu Kleu. Un és clavilla, que com és sabut fa referència a qualsevol tros de fusta o de metall que es clava en un forat fet en un objecte. Aquesta paraula, però, segons Coromines manté també altres sentits, especialment entre valencians i balears. “En particular, s’aplica a clavilles posades en una post o paret a diferents altures i a d’altres que marquen l’altura d’una cosa”. I cita aquesta frase de mossèn Alcover: “Ja l’estimen llur llengua ’ls catalans —però s’és mester que de fet i ab obres l’estimin més: — és precís posar-la uns quants claviers més amunt”. No hi podria pas estar més d’acord.
L’altra paraula d’aquesta mateixa família és cleda, arribada al català directament de l’indoeuropeu, a través del celta. Una cleda, com tothom sap, és un clos fet amb barrots, llistons, etc., per a tancar-hi bestiar. Una mena, doncs, de conclave, en què en lloc de cloure-hi els pastors, hom hi clou les ovelles. Avui ja gairebé no en queden de fetes a l’antiga manera. Les modernes disposen de cables elèctrics que delimiten l’espai com a elements de persuasió. Seria bo que la paraula no es perdés del tot. Potser dir-ne cleda elèctrica o electrònica no seria del tot desencertat.