GUILLEM LLUCH / JOFRE FIGUERAS (La Seu d’Urgell).- Qui hagi passejat pel carrer Canonges de la Seu d’Urgell de ben segur que s’haurà fixat en la singular decoració de la façana i l’entrada del número 42. És on hi ha situada la històrica Fonda Jové, oberta fa més de 60 anys i regentada des de fa una mica més d’un quart de segle per l’Eulàlia Pinar. Fa 26 anys ella i el seu marit van agafar el negoci, en un moment en què cap dels dos tenia feina i van veure en aquest establiment una opció de futur.
Fa uns mesos que l’Eulàlia està sola al capdavant del negoci, que disposa de vuit habitacions i que, abans de la pandèmia, oferia també servei d’esmorzar, dinar i sopar. Ara, ho ha limitat a les habitacions, els esmorzars, els dinars i el servei de bar i, tot i que li suposa molta feina, assegura que la fa “amb molta il·lusió, ja que m’agrada molt el tracte amb la gent, amb els clients i, per sort, tinc a la família, que em col·labora molt i cada dia em venen a ajudar… això m’empeny”. De fet, admet que “el dia que tinc festa, ho passo pitjor que el dia que treballo”.
Tot i que de cap manera vol confessar l’edat que té, ja es planteja jubilar-se, i no té clar si el negoci podrà tirar endavant sense ella, ja que no té relleu. Assegura que quan van agafar-lo amb el seu marit, fa 26 anys, “no ens esperàvem estar tant de temps aquí, no m’ho crec ni jo”, i afegeix que “seguiré tot el que podré, al servei de tothom”, però és conscient que l’edat no perdona i un dia o altre haurà de plegar.
Clients que en surten millor del que hi han entrat
La possibilitat que la Fonda Jové tanqui no se la volen ni imaginar alguns dels seus clients habituals, com el Carles, el Xavi i el Joaquim, que hi van pràcticament cada dia a fer el cafè des de fa més d’una dècada. També remarquen que el dia que l’Eulàlia no hi sigui, res serà el mateix: “l’Eulàlia sempre ens distreu i té històries per explicar, és l’ànima i el color d’aquesta fonda, i la fonda no s’entén sense ella”, assenyala el Xavi, i el Carles hi afegeix que “és una persona a qui no sentiràs mai queixar-se, sempre és positiva i això fa que surtis millor del què has entrat… és l’alegria de la casa i del carrer”.
Justament, donar vida a un carrer com el dels Canonges és un dels fets que més destaquen els clients i veïns de la fonda. En aquest sentit, el Joaquim apunta que “l’Eulàlia manté el caliu i l’animació del que havia estat aquest carrer i nosaltres l’animem a que estigui al peu del canó tot el que pugui, perquè quan ella no hi sigui, això canviarà totalment, serà una altra cosa”.
Una decoració singular
A banda del moviment que genera la fonda, un dels elements que dona vida a aquest tram de carrer gràcies a l’Eulàlia és la decoració de la façana i l’entrada de l’establiment. Fa 10 anys, coincidint amb el 8 de març, va decidir dedicar-la al Dia de la Dona, i així s’ha quedat, tot i que apunta que periòdicament “ho vaig arreglant tot i posant a lloc”.
Qui pot donar fe del que representen l’Eulàlia i la fonda Jové per al carrer Canonges és la Roser, que hi ha viscut durant 60 anys. “Abans hi havia molts locals oberts, cada porteta era un comerç, teníem dos o tres carnisseries, tres xarcuteries, hi havia gel, carbó, de tot… hi havia vuit o deu bars…”, recorda.
Amb el pas dels anys, l’activitat i el bullici del carrer van anar baixant, amb el tancament de la majoria d’aquests establiments i l’arribada d’alguns conflictes veïnals. A poc a poc, però, la Roser celebra que estan sorgint iniciatives per fer reviure el carrer: “costa una miqueta i és complicat, però hi ha jovent que està obrint negocis i això és el que ens ha de permetre tirar endavant, penso que la cosa pot anar bé”.
I és que la posada en marxa d’establiments com la llibreria El Refugi o l’espai de creació artística La Tartera, l’obertura de la botiga de segona mà de Càritas, Grapats, o el manteniment d’establiments històrics com la merceria Cal Bundancieta, l’herbolari Remeis o l’espai de tast que projecta l’associació Menja’t l’Alt Urgell en un antic bar tancat, just davant de la fonda Jové, fan que veïns i veïnes com la Roser no perdin l’esperança que el carrer Canonges torni a bategar com ho va fer en el passat.