El dia 16 de febrer un mitjà parlat anunciava exultant —i no n’hi havia pas per menys: l’enhorabona!— que la pel·lícula «Alcarràs» de la directora catalana Carla Simón havia guanyat l’Os d’Or de la Berlinale, sense especificar, però, si l’os era un os de dinosaure, un os d’un mamut siberià o un os d’algun il·lustre filòleg, com ara Pompeu Fabra o Joan Coromines, que, en remoure’s a la tomba, havia sortit a l’exterior.
Aquesta simple anècdota, però, no hauria pas de servir per a tapar o maquillar una realitat força més complexa i preocupant. La del fet que la llengua catalana està greument amenaçada. Diversos centenars de milers de parlants han deixat d’usar-la aquesta darrera dècada; el lèxic ha deixat d’engruixir-se i recuperar-se com ho havia fet durant les dècades dels vuitanta i dels noranta (a algun lector li sonen vius barbarismes com bussón, sello, recreo, consejal, assera, passillo, etc., tan usuals aleshores? Passades aquelles dues dècades, l’afany per recuperar una certa genuïnitat de la llengua va començar a trontollar i es van començar a produir certes tensions lingüístiques que, probablement, tenien un origen més proper al del món del poder i dels diners que no pas al del llenguatge.
Una petita mostra la constituiria la lluita entre parelles de mots en què, molt sovint, ha acabat imposant-se, si més no en alguns mitjans de comunicació —amb l’ARA al capdavant—, el mot més assemblat a la forma castellana. Em refereixo a parelles com habitatge/vivenda, llogater/inquilí, abocar/bolcar, Nadal/Nadals, etc. El problema adquireix una dimensió encara més gran quan s’observa que aquesta evolució sembla gaudir de la benedicció de la nodrida nòmina d’il·lustres filòlegs, de filòlegs mediàtics i de filòlegs improvisats, que seuen a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
La llengua, però, no morirà. Potser es modificarà substancialment, tal com denunciava molt lúcidament el poeta i escriptor Josep Espunyes en una entrevista recent: «els diacrítics diferenciaven bé una paraula amb vocal oberta d’una altra amb vocal tancada. I ara ens quedarem amb una sola vocal», però estic segur que no s’arribarà a l’extrem que aventura un altre gran escriptor ponentí, en Josep Vallverdú: «el català morirà, però no crec que ho faci per l’ofec del castellà, sinó per la desfiguració. Quedarà com una sort de provençal».
El català no morirà, malgrat que un dia s’aproximés tant al castellà que ja no es distingissin l’un de l’altre ni tan sols formalment, ni lèxicament, ni sintàcticament, ni fonèticament…
El català no morirà, malgrat que un dia s’aproximés tant al castellà que ja no es distingissin l’un de l’altre ni tan sols formalment, ni lèxicament, ni sintàcticament, ni fonèticament… I aquesta supervivència no serà pas per mèrit del català. De fet, haurem d’agrair-la al castellà per ser com és.
M’explicaré: Espanya és una anomalia semàntica. Les paraules del castellà o espanyol es poden traduir perfectament a totes les llengües. Però, en el concert de les llengües democràtiques, el seu significat varia. Estado de Derecho es tradueix per Estat de Dret, però els respectius conceptes semàntics no tenen res a veure. Per això el franquisme el va poder passejar sota pal·li sense que ningú no li’n fes escarafalls. Entre justicia i justícia, la diferència no ve pas donada només per l’accent. I entre democracia i democràcia, tampoc. I entre la libertad que proclamen la senyora Ayuso i el senyor Abascal i la paraula llibertat, la diferència no radica pas en la palatalització de la ella. I entre el barco fantasma que ara fa trenta anys es va passejar per les nostres costes, capitanejat per un tal Pericay, i un possible vaixell, la diferència encara és més gran. La majoria de la gent —tret d’alguns filòlegs improvisats i uns quants correctors d’ocasió— de seguida es va adonar que allò no era cap vaixell, sinó un submarí. I és que hi ha raons molt profundes que van més enllà de les paraules: la retama, per a alguns, sempre serà simplement un arbust, mentre que una ginesta, es digui com es digui en el futur, per a uns altres sempre serà foc, llum, esperança. Poesia.
