Temps era temps, les criatures i els joves no disposaven de la multitud d’eines que actualment els permeten jugar, sense moure’s de casa: ordinadors, videojocs, consoles i tota mena de sistemes audiovisuals. Això probablement representa un avantatge respecte al passat. En contrapartida, però, força joves semblen haver perdut espais de relació interpersonal i també algunes de les possibilitats de desenvolupament de les seues habilitats manuals i corporals, que la pràctica dels jocs d’abans requerien i, per tant, fomentaven.
Els carrers i les places, cada cop més atapeïdes de vehicles de tota mena, han deixat de ser camps de futbol improvisats, amb quatre pedres fent de porteries; llocs on jugar a boles, patacons o baldufes, o espais on fer curses amb cèrcols; jugar a empaitar, o saltar a peu coixet la xarranca… Els jocs d’imaginació tampoc no hi tenen gaire cabuda. Perquè, què eren els jocs de l’amagar-amagar, del pam-pam, del soldat plantat, dels cavalls i cavallers, del nostre ofici pare, de les curses de xapes, de trencar fils, etc., sinó jocs d’imaginació per a l’execució dels quals calia, a més, desenvolupar un nombre indeterminat d’habilitats manuals i de tot ordre?
Si els jocs eren importants per al desenvolupament psicomotriu de la canalla, no ho eren pas menys les cançons que els acompanyaven. Cançons de rotllana, cançons de triar, d’eliminar o, simplement, de jugar, compostes per a gaudir-hi. Qui no recorda: «Demà és festa, / sant Josep la fa; / agafa l’escopeta / i se’n va a caçar. Tira un tiro, / mata un pardal, / vestit de general. / Passa santa Anna, tocant la campana. Passa sant Magí…».
Avui, dissortadament, tot aquell patrimoni viu sota l’amenaça de l’oblit. Hi ha però alguns fets esperançadors. D’una banda, el joc presencial i compartit –lluny d’haver estat substituït del tot per les opcions virtuals provinents de les noves tecnologies- perviu encara entre les necessitats lúdiques i de relació dels joves i dels adults. Sense anar més lluny, algunes escoles de la comarca em consta que estan treballant en la reintroducció d’aquestes activitats. I algunes associacions de gent gran, com ara la de Nargó mateix, també hi estan involucrades. Opino que fan molt ben fet. Pedagogs i psicòlegs de primera línia, com ara L. Vigotsky, J. Dewey o J. Bruner, ho avalen.
És molt esperançador de cara a mantenir la memòria i la vida d’aquells antics jocs i cançons, que tradicionalment s’havien transmès de generació en generació fins fa molt poc temps, el fet que els estudiosos del tema en facin recerques i publicacions
Vigotski considera que: “el joc no és un tret predominant de la infantesa, sinó un factor bàsic en el desenvolupament”. Dewey afirma que: «El treball que es manté impregnat d’una actitud lúdica és art». L’aportació de Bruner, pedagògicament, és contundent i decisiva: «La llengua materna es domina més ràpidament quan la seva adquisició té lloc enmig d’una activitat lúdica (…) les formes més complexes gramaticalment i els usos pragmàtics més complicats apareixen en primer lloc en contextos de joc».
D’una altra banda, també és molt esperançador de cara a mantenir la memòria i la vida d’aquells antics jocs i cançons, que tradicionalment s’havien transmès de generació en generació fins fa molt poc temps, el fet que els estudiosos del tema en facin recerques i publicacions a fi i efecte que no se’n perdi la memòria i es puguin continuar practicant.
En aquest sentit, voldria deixar constància d’un treball que es va publicar, precisament aquí a les nostres contrades, l’any passat, el 2022, dins l’Any Literari Josep Espunyes al Pirineu. És una obra oportuníssima, puix que recull jocs i cançons de gent gran de la comarca que, si no s’haguessin recollit, probablement s’haurien perdut, motiu pel qual considero que és de gran valor i interès. Em refereixo al llibre Jocs i cançons infantils d’abans, del mateix Josep Espunyes, publicat per l’editorial alturgellenca Salòria.
L’obra conté un extens recull d’aquells jocs i cançons d’abans, que l’autor, tal com he dit, ha anat espigolant entre la gent del seu rodal. A més dels jocs i de les cançons en si, el lector hi trobarà també un valuós recull d’aquelles endevinalles i embarbussaments que eren també una manera de jugar; una excel·lent informació sobre les joguines d’aquell temps —magníficament il·lustrada, com la resta del llibre— per Francesc Riart; les partitures de les cançons, obra d’Èric Bach, i una citació de frontispici que resumeix l’esperit del llibre: «Les persones no deixen de jugar perquè es fan velles, es fan velles perquè deixen de jugar».
