El paisatge ens entra pels ulls, se’ns instal·la al cor i l’idealitzem per la memòria. Un paisatge (unes muntanyes, un mar, un riu, un poble…) és una realitat física asèptica –objectiva- que demana una pupil·la sensible, subjectiva, emocionada, commoguda, que el situï en l’òrbita dels valors humans i el transformi en una sensació agradable, en allò que anomenaríem un esclat de bellesa.
Una estampa del segar, amb un restoll eixarreït, amb uns quants segadors reposant i xerricant aigua del càntir a l’ombra d’una garbera, ens pot fer pensar en la duresa i en l’esforç que havien de fer els nostres avantpassats per sobreviure, però també ens pot evocar uns instants pretèrits feliços impregnats a la nostra memòria genètica. Situada en un capvespre d’estiu, amb els darrers raigs solars daurant càlidament l’escena, la bellesa de la instantània és un fet difícilment qüestionable. Van Gogh ho va saber veure i plasmar en alguns dels seus millors quadres.
No sempre descobreix el paisatge aquell qui el té al davant. Al meu parer, a Catalunya, els grans revaloritzadors del paisatge com a valor estètic van ser els modernistes. Aquella generació de fills de menestrals poc o molt enriquits que havien passat la seva infantesa en la densitat humana, en la manca de llum i d’aire i en les humitats insalubres dels carrerons estrets i atapeïts de la Barcelona emmurallada. Rossinyol, Nonell, Cases, Sert…
Joaquim Mir va néixer molt a prop de tots ells. L’enderroc de les odiades muralles barcelonines el degué desvetllar. La lluminositat de les Illes i del Garraf el degué captivar. La descoberta de les muntanyes el degué commocionar. Cap als anys trenta es va desplaçar al Pirineu –a Andorra- per a immortalitzar-ne els paisatges. La seua col·lecció de pintures andorranes és valuosíssima. Allà, a Andorra, hi va conèixer una jove vídua d’un mestre andorrà, el nom del qual no recordo. La jove vídua era una nargonina que treballava en un restaurant de les Escaldes.
Aquella senyora, la Maria Ramoneda Moles, de cal Guillot de Nargó –coneguda després al seu poble com la Maria de la Torre, per una torre que li van fer edificar els familiars del seu segon home- el va posar en contacte amb el marit d’una germana seua -la Juanita Ramoneda de cal Maset- que era secretari de Nargó i afeccionat a la pintura. Es deia Tomàs Pujol. A través d’aquest, en Mir va conèixer Nargó i hi va fer un parell d’estades, pel cap baix.
Joaquim Mir era el pintor més cotitzat de la Catalunya dels anys trenta (acabava de rebre a Madrid la «Medalla de Honor de Bellas Artes») i va arribar a Nargó amb el seu cotxe Panhard, la seva senyora –Maria Estalella- el seu fill, el xofer i una minyona. No cal dir que aquella entrada al poble va causar una forta sensació.
Joaquim Mir era el pintor més cotitzat de la Catalunya dels anys trenta (acabava de rebre a Madrid la «Medalla de Honor de Bellas Artes») i va arribar a Nargó amb el seu cotxe Panhard, la seva senyora –Maria Estalella- el seu fill, el xofer i una minyona. No cal dir que aquella entrada al poble va causar una forta sensació. Es va instal·lar a cal Turiella vell del carrer Nou, al número 23, i hi va fer dues llargues estades, durant les quals va immortalitzar també el paisatge nargoní d’aquells anys.
Mir va pintar diversos indrets de Nargó (lo Cantó, lo Raval, lo Rosser, Nurieda, Aubenç, l’església romànica de Sant Climenç…) i, l’any 1934, va filmar uns fragments del poble (l’església romànica de Sant Climenç i l’entrada del forat de les Encantades, que ell mateix va visitar) en 8 mil·límetres.
Els seus pinzells i la seva mirada ens van ensenyar a observar el poble d’una altra manera. Les cases ja no eren els simples habitatges de sempre; la plaça del Raval ja no era el lloc on anava la gent a buscar aigua, abeurava les vaques i es trobava sortint de missa; el Cantó va començar a adquirir un interès inusitat als ulls de molta gent del poble que contemplaven bocabadats la feina d’aquell artista que es meravellava i passava hores pintant davant les parets de fang i pedra roja, els balcons de fusta daurats amb blat de moro, les finestres pintades amb blauet; els vells corrals i galliners mig desballestats… A partir d’aquell instant, les muntanyes ja no van ser mai més únicament els llocs on creixia la fusta que després s’enviava Segre avall… A partir d’aleshores tot va tenir una altra llum, un altre punt de vista. El país ja no era l’espai en blanc i negre de què deixaven constància les fotografies, ni es reduïa a un espai únicament destinat a viure-hi i pensat per a viure’n: era també un paisatge per a gaudir-ne, per a sentir-lo, per a estimar-lo. Potser per això mateix després hi van haver a Nargó tants bons pintors que van voler immortalitzar aquell paisatge, com ara lo Cisco Trilla (lo Xic de la Rafela), lo Manuel Sol…