AMADEU GALLART.- L’estiu de 2025 ja és a les seves darreries. El setembre acostuma a ser un mes força amable, amb unes temperatures que un desitjaria gairebé perpètues. Però la naturalesa ha de fer el seu fet i les estacions passen, inexorables, una darrere l’altra. Aquest estiu hem parlat de focs, d’incendis paorosos que recorden que la naturalesa té un codi legislatiu que s’imposa a les constitucions i als estatuts. Al nostre marc pirinenc, de muntanya, ens agrada pensar que en temps anteriors, posem-hi, per exemple, la segona meitat del segle XIX, els nostres boscos, superades les guerres carlines, estaven ben treballats pel nombrós personal que hi residia. Avui recordem només el que ens interessa, perquè la memòria selecciona el que vol, com escriu el poeta Gabriel Ferrater: “El que hem viscut és un munt d’encenalls que es parteixen la marmanyera memòria, la mentidera, i l’oblit, el drapaire mut”.
Una cosa és evident, lirismes a part, i és que, en altres temps, hi ha hagut més pobles, més centres d’activitat humana, en les nostres serralades. La misèria en què vivien la gran majoria dels seus habitants era de nivells impensables en el nostre món d’avui. Per això van fer les maletes quan en tingueren l’oportunitat, sobretot amb l’arribada de les carreteres que facilitaven els desplaçaments, les migracions humanes. És sabut que aquestes poblacions depenien, en la seva gran majoria, d’activitats agràries o ramaderes, de petites explotacions que només oferien una supervivència escassa, amb alguns moments, volem suposar, de felicitats juvenils o festives. Era lògic, i potser necessari, el despoblament.
Tornant als incendis, ens trobem amb una literatura densa i acolorida sobre les seves causes i la magnitud de les superfícies afectades. Un corrent d’opinió ben popular és el que declara que l’extensió dels focs es deu a l’abandonament general de les explotacions agràries. Aquest corrent arriba a reivindicar les cabres i les ovelles com a grans mantenidores d’un sotabosc net. El sentit comú acondueix a pensar que alguna cosa hi ha de veritat en aquestes argumentacions perquè la presència de la ramaderia o de la mateixa pagesia va contribuir a limitar boscos i a obrir camins. Al final del segle XIX es podia considerar la muntanya com a superpoblada, ponderant els recursos disponibles per a la vida humana. En la meva opinió, el que sí que va ocasionar i ocasiona la brutícia boscana, el combustible dels incendis forestals, va ser la desaparició general de l’element humà de molts pobles i poblets, perquè la llenya, extreta directament del bosc, era imprescindible per a la vida quotidiana de pagesos, ramaders, fusters, o el mestre o el capellà de cada lloc.
El que sí que va ocasionar i ocasiona la brutícia boscana, el combustible dels incendis forestals, va ser la desaparició general de l’element humà de molts pobles i poblets, perquè la llenya, extreta directament del bosc, era imprescindible per a la vida quotidiana de pagesos, ramaders
Hi ha dues qüestions que em semblen molt importants en l’anàlisi del món rural i la seva relació amb les devastacions forestals. Primer de tot, destacaria la gestió, o la no gestió, de les neteges de les masses boscoses per part de l’administració pública. No val escapolir-se dient que moltes són en mans privades. Cal fer les coses d’acord amb l’interès públic, i si els propietaris privats no són capaços de mantenir-les, ho ha de fer l’administració passant, com en qualsevol altra activitat econòmica, la corresponent taxa a la propietat. I si la propietat considera que aquest pagament no li és rendible, que faci les oportunes cessions d’ús o de propietat al municipi corresponent. És un tema coherent amb la legislació vigent.
En un segon punt, s’ha d’aconseguir, amb lleis o disposicions que no cal que siguin de gran sonoritat publicitària però sí que siguin d’efectivitat pràctica, reforçar la demografia de les poblacions que encara en conserven i que ocupen situacions estratègiques al territori. Per reactivar la nostra economia de muntanya no hem d’anar a parar només al sector primari per la raó que, avui dia, és un feble aportador potencial a l’economia de casa nostra i a la nostra demografia. Hem de pensar, per a poblar, en els altres sectors, especialment el de serveis, siguin aquests públics o privats. Cal orientar-nos a enfortir, per tots els mitjans respectuosos amb la naturalesa, les poblacions properes a les grans masses forestals.
Focs forestals n’hi ha hagut sempre i continuaran en el futur. Cal extreure’n les lliçons més actualitzades i operatives. Cal allunyar-nos de la retòrica agrarista, una retòrica obsoleta quan es vol parlar d’això que en diuen el món rural. Si no ho fem, el plany serà el nostre gran consol. *Economista.
