MARCEL FITÉ.- Personalment, feia molts anys que coneixia l’existència de les restes d’aquell poble perdut anomenat Urgellet. Des de sempre m’havia intrigat l’existència d’aquells vestigis, amb ressonàncies i evocacions històriques tan pirinenques, que les arades dels tractors lentament anaven sepultant i esborrant d’any en any.
Al darrer terç del segle passat l’havia visitat. L’havia trepitjat i havia comprovat que encara hi havia els fonaments d’algunes cases i que el seu record es mantenia ben viu en la memòria de la gent. Quan vaig llegir la descripció que en feia l’historiador Arribas Salaberri vaig témer que la mà humana i la tècnica l’hagessin enviat definitivament a l’obscur racó de les coses oblidades.
«Urgellet —escriu Arribas Salaberri— se hallaba exactamente enfrente de lo que hoy es la portada del Monasterio de Sijena, encima de unas ripas que están en la margen derecha del río. (…) De su ubicación exacta tenemos concimiento desde hace muchos años, pero los eriales que se hallaban sobre las ripas que ocupaban el pueblo de Urgellet hace muy pocos años fueron arados en profundidad, con tractores, para realizar labores de siembra de cereales de secano, puesto que esta orilla del río es toda de secano.
Pues bien, el tractorista que realizaba estas faenas nos dio conocimiento de la existencia de depósitos de granos, que estaban tapados con grandes losas, así como de basamentos de columnas, ruedas de molino y un trozo de columna de mármol rojo, que, todo ello apartado sobre el barranco, lo mandamos recoger…».
Ara fa quinze dies vaig tenir l’ocasió de tornar a trepitjar els ermassos espinosos que, sobre un pujol estratègicament privilegiat, avui sepulten les ruïnes d’aquella antiga població. Les seues restes han quedat força reduïdes, però no han desaparegut del tot. L’edificació més destacada és un forn de calç, força ben conservat, que és a tocar dels fonaments i runes d’una casa. Mentre escrutava l’entorn, sota un sol atuïdor, un seguit d’interrogants em ballaven i bullien al cap. Quan es devia bastir aquella població? Va ser, tal vegada, a la dècada de 1060-1070, quan Isabel d’Urgell, filla d’Ermengol III el de Barbastre i germana d’Ermengol IV, va ser reina consort d’Aragó i de Pamplona pel seu matrimoni amb Sancho Ramírez? Hi va participar Arnau Mir de Tost, nascut a la Ribera d’Urgellet i home clau d’aquell període? Per quins motius no es va aprofitar l’emplaçament privilegiat d’aquell indret?
La llegenda explica que la talla romànica —possiblement provinent del Pirineu— era una Mare de Déu trobada, com ara la d’Urgell, Meritxel o Núria
La llegenda explica que la talla romànica —possiblement provinent del Pirineu— era una Mare de Déu trobada, com ara la d’Urgell, Meritxel o Núria. És a dir, una Mare de Déu que desapareixia de l’església de l’antic poble de Sixena i no reapareixia fins que un rabadà la trobava en un illot dels que es formaven a les llacunes de la vora del riu. Coneixedora d’aquest fet tan prodigiós i miraculós —que es repetí diverses vegades—, la reina consort, Sanxa de Castella, va disposar que els veïns de l’Urgellet i Sixena fossin tralladats a un de nou que s’anomenaria Vilanova, més endavant, de Sixena i, actualment, Villanueva de Sijena. Val a dir, però, que aquest trasllat no es va fer d’una manera immediata ja que, força més tard, encara hi ha constància del pagament de censos per part dels habitants de l’Urgellet.
Des d’un punt de vista historiogràfic, però, la desaparició dels pobles d’Urgellet i Sixena no s’explicaria a partir de la teoria miraculosa que hauria motivat la decisió de la reina Sanxa, sinó —segons l’historiador Ubieto— per raons polítiques i econòmiques, que ara no m’estendré a analitzar.
Durant la visita a l’antic poble d’Urgellet vaig tenir l’ocasió d’anar a un paratge proper conegut actuament com «la val de Rebés», topònim que Arribas relaciona amb l’origen pirinenc de la zona. És bo de recordar aquí que Miquel Servet, àlias Rebés, devia ser d’una casa que duia aquest nom, avui inexistent a l’actual població de Vilanova de Sixena.
Tampoc a les làpides del cementiri de la població no queda cap rastre d’aquest cognom: al costat de nombrosos cognoms clarament aragonesos i molt pocs de castellans, hi abunden cognoms com Mir (12 vegades), Ferrer, Torner, Gros, Castell, Nogués, Masoliver, Montul, Soldevila, Monclús, etc.
Una altra cosa que em crida molt l’atenció de la gent amb qui parlo és la llengua espontània que fan servir, guspirejada de mots com ara boira, (la) vessant, la val (vall), mas, canalla (criatures), renglera, ordio, alfals, olivera, perera, mingrana, minglanera, alberge (albercoc), garnat pescaire, rabosa, cardelina (cadernera), panizo (panís), el cado (cau) del conejo, tovalla, rascle, al costat d’expressions com en tiene dos, se’n coge mucho; ellos rai; no n’ha visto ninguno (cap), no ha visto ninguno (ningú), etc. Unes paraules i expressions delicioses que en el passat s’intentà, des de l’ensenyament, extirpar-les, però que avui les televisions i altres mitjans tendeixen a esborrar entre els joves amb molta més eficàcia. Desconec si actualment es fa cap esforç per posar-les en valor i mantenir-les.