MARCEL FITÉ.- He intentat mostrar en diverses ocasions els canvis formals i semàntics que sofreixen les paraules al llarg de la seua història. Dit d’una altra manera: una mateixa paraula pot tenir formes i significats diferents en èpoques distintes. Per a entendre la funció d’una paraula en un determinat context històric, per tant, hem d’estudiar com era i què significava en aquell moment. Doncs bé, això és el que em proposo fer amb la paraula sitja, en relació amb el topònim Sixena, en aquest article.
Una sitja, segons l’Institut d’Estudis Catalans, avui seria: «un lloc sota terra on es guarda el blat i altres grans, llavors, etc. |PER EXT. Dipòsit cilíndric o prismàtic destinat a l’emmagatzematge i la conservació de diversos productes, esp. cereals, però també farratge, minerals, etc. || Masmorra. || Pila de carboner».
Si ens remuntem als orígens indoeuropeus del mot, però, podem descobrir els diversos significats que aquest ha tingut a través dels segles i les ramificacions semàntiques que ha generat, dades que ens ajudaran a esbrinar les arrels que —probablement— van originar el nom de l’antiga població de Sixena.
Així, la hipotètica arrel indoeuropea kel (cobrir, colgar, protegir), obtinguda a partir de la seua presència en mots com kul (sac, en polonès), kuliks (bossa, en prussià antic), celim (amagar, en irlandès antic), śàrman (protecció, en sànscrit), šàlmas (elm, en anglosaxó), etc., hauria generat —a través del grec— mots com coleòpter (insecte que, quan no vola, protegeix les seues ales, com ara els escarbats), eucaliptus (arbre que amaga o protegeix la seua llavor), o Apocalipsi (darrer llibre del Nou Testament, que conté les revelacions sobre la fi del món, obra de l’apòstol Joan, destinada a protegir els fidels cristians), etc.
De la ramificació llatina d’aquella arrel indoeuropea ens han arribat les formes (amb K=C) «cilium», de la qual hem obtingut cella (que amaga i protegeix l’ull); «celo», que ens ha deixat mots com celar (amagar, ocultar), celació, celat i celada (casc); «cella», de la qual ha derivat cel·la (d’un convent, d’una presó); «celariu», que ha donat celler (indret subterrani per a guardar i protegir el menjar, el vi, etc.), i «CEIA», que antigament va donar ciğa i significava petit avenc, fossa o masmorra, i no va ser fins més endavant que es convertí en sitja, amb el significat actual de dipòsit de gra.
En l’època que es devia produir la repoblació de Sixena i Urgellet (forçosament anterior a 1182, data de la fundació del monestir) la paraula ciğa encara no designava un «dipòsit de gra» com avui dia
Ciğa és un mot germà de l’aragonès cía (amb el so fricatiu ioditzat, com a roya, pueyo, etc,) de l’occità cieja o del sard kea. Amb el sentit de «petit avenc natural» ja el trobem documentat —segons Joan Coromines— «en un doc. de l’Urgellet de 1024: ‘abet affrontaciones (…) ad ipsas ciğas, et de meridie ad fossa de ipso comite…’» (Cartulari de l’Arxiu Capitular d’Urgell, I, f. 38r 1). Aquest sentit d’avenc natural es mantingué fins al segle XIV, com ara en aquest text de Francesc d’Eiximenis del 1400 (Dones): «…lo tires (…) a llocs on ha citges o ribaços e precipises…», malgrat que a partir de Ramon Llull, al Blanquerna (dècada de 1270), el mot ja va començar a significar ocasionalment «dipòsit de gra»: «En tota aquella granja no havia mas una cija de blat».
A partir del que hem dit, per tant, veiem com en l’època que es devia produir la repoblació de Sixena i Urgellet (forçosament anterior a 1182, data de la fundació del monestir) la paraula ciğa encara no designava un «dipòsit de gra» com avui dia, sinó «avenc natural, ribàs, fossa, petita elevació del terreny, protecció natural, etc.). Si tenim en compte, a més, que una bona part dels primers pobladors de Sixena i de l’Urgellet procedien del comtat d’Urgell i, per tant, devien parlar català, la hipòtesi que Sixena vulgui dir «terra de siğes» (amb c=s pronunciada a l’inici) seria força plausible i digna de considerar. A més a més, tenint en compte el relleu característic de la zona —amb abundants avencs naturals, fosses i ribassos, sobretot abans dels conreus intensius dels tractors, la hipòtesi em sembla que encara es reforçaria. I més encara, si ens situem mentalment a l’època dels orígens d’aquella població, amb constants revingudes del riu Alcanadre —encara avui conegut popularment a la zona com «el Matapanizos»—, que inundaven l’entorn de Sixena, formant-hi depressions, llacunes, avencs, forats i ribassos, que encara aguditzarien el perfil accidentat de l’entorn.
Per si això no fos prou, el fet que la primera vegada que apareix documentada la paraula ciğa sigui en un document de l’Urgellet de 1024 no deixa de ser una casualitat estimulant, malgrat que científicament no sigui una raó concloent. Pel que fa a l’ensordiment (ğ>x) de l’interior del mot Sixena és un fet força habitual en la llengua parlada, que popularment sovint pronuncia «platxa», «Sitxes» o «fetxe», en lloc de platja, Sitges o fetge. Pel que fa a la tradicional palatalització de la essa inicial en la llengua parlada o escrita referit a la forma Xixena ja en vaig parlar a l’article anterior El poble perdut de l’Urgellet, II.
En definitiva, evocar a través de la toponímia les arrels pirinenques d’aquelles dues poblacions ens permet recordar la rica relació històrica que existí entre el comtat i el bisbat d’Urgell i els primers reis aragonesos, així com la participació pirinenca en la conquesta i repoblació d’aquells territoris, avui gairebé oblidada.
