MARCEL FITÉ.- El dia 27 de novembre de 1938, el comte d’Espanya, els tres batallons del Pep de l’Oli, la 1a divisió del Ros d’Eroles, cinc peces d’artilleria, sapadors i diverses forces de cavalleria sortien de Puig-reig. Els acompanyava, a més, el príncep Fèlix de Lichnowsky, un personatge curiós i sorprenent que tindria un paper destacat en aquesta història i en el record que ens n’ha quedat.
Fèlix de Lichnowsky era un noble austríac riquíssim, amb una sòlida formació militar i cultural. A l’edat de 23 anys va abandonar les seues extenses possessions i palaus; la privilegiada companyia de Von List, de la duquessa d’Abrantes, de madame Estaël o de Beethoven (músic que li va dedicar la seua segona simfonia i alguns trios), i va agafar la boina vermella, el trabuc i la baioneta a les ordres dels carlins i del comte d’Espanya. Els motius que el van impulsar a actuar d’aquesta manera ─si hem de fer cas al que ell mateix deixà escrit─ és que s’hi va ficar “atret per una causa justa i sagrada”. Amb les armes en una mà i llapis i paper a l’altra, serà el nostre complement paisatgístic en el relat d’aquest tortuós trajecte pirinenc.
Les tropes de l’Espanya van passar la nit del 27 a Navès; el dia 28 van acampar a Querol (Castellar de la Ribera) i el dia 29 es van dirigir a Nargó, lloc on passaren la nit. Lichnowsky, a les seues memòries ─traduïdes només al castellà─ ho narra així: “Al otro lado del Segre, enfrente de Oliana, està el pueblecito de Peramola, cabeza de una antigua baronía de este nombre. (…) A poca distancia de Oliana el valle se cierra en una muralla de rocas amontonadas unas sobre otras que se elevan a gran altura, dejando una abertura estrecha por donde se escapan las aguas del Segre”. Després, l’expedició s’endinsà al cor de la comarca, la qual va veure així: “Esta es la región más salvaje de Cataluña: a excepción de un oasis que hay cerca de Oliana, està inculta y es tan poco conocida de los habitantes de la costa como puede serlo la Lapònia o la Siberia”.
Les tropes de l’Espanya van passar la nit del 27 a Navès; el dia 28 van acampar a Querol (Castellar de la Ribera) i el dia 29 es van dirigir a Nargó, lloc on passaren la nit. Lichnowsky, a les seues memòries ─traduïdes només al castellà─ ho narra així: “Al otro lado del Segre, enfrente de Oliana, està el pueblecito de Peramola, cabeza de una antigua baronía de este nombre”
Per Lichnowsky sabem que el comte va dormir al famós Hostal dels Esplovins (a quatre passes del rasper d’Armena, lloc on al cap d’un any apareixeria assassinat): “Aquí y allá casas aisladas (hostals) construidas en trozos de granito están colgadas, como nidos de águila, sobre rocas (…) Uno de ellos, llamado Hostal dels Esplovins, sirvió de alojamiento al general y sus ayudantes (…) Estaba situado en medio del paso; los miñones y las tropas ocuparon el lugar de Coll de Nargó, al otro lado”. El dia 30 van dormir a Organyà, vila on el comte va rebre una delegació de representants andorrans i, fent gala del seu populisme, va fer castigar el forner dels batallons a menjar-se quatre lliures de pa en una hora, a causa de la mala qualitat que detectà en aquest producte durant la inspecció nocturna. El dia 1 de desembre van sortir d’Organyà “y pasamos al pie de un pico, donde se eleva la ermita de Santa Fe”. Al cap de cinc quarts ja esmorzaven a Cabó.
I per Cabó i Taús ─”pueblo importante, donde sólo quedaron las mujeres, los niños y los cretinos…”─ van arribar el dia 2 a Sort: “El campo está bien cultivado entre Sort y Rialp (…) es una de las tierras más fértiles de Cataluña (…) Rialp tenía su importancia antes de la guerra por el comercio de hierro (…) El Noguera atraviesa rápidamente su lecho de rocas y por él navegan las pequeñas embarcaciones cargadas de lingotes de hierro, el mejor de España”. El dia 3 ja eren a Llavorsí.
La matinada del dia 4 Lichnowsky sortí cap a Betren. Lo Ros d’Eroles, que s’havia avançat, ja era a Vielha juntament amb el coronel Borges i la seua tropa. El dia 5, a trenc d’alba, Lichnowsky va exigir la rendició de la ciutat. Com que no es va acceptar es donà l’ordre de saquejar-la durant dues hores, però, tant lo Ros d’Eroles com Lichnowsky, es negaren a cremar-la pels quatre costats, tal com ordenava el comte, que paral·lelament maquinava la invasió del Pallars. Això no obstant, enmig de la confusió i del bombardeig, s’incendià un carrer amb totes les cases i es produïren múltiples robatoris i violacions: “Todo hombre de guerra conoce el triste aspecto que ofrece una ciudad entregada a la soldadesca desenfrenada”.
El comte, però, no en tenia prou. Enmig d’una gran nevada va ordenar que s’assaltés amb escales el castell de la Llibertat i es destruís. Lo Ros d’Eroles, Borges i Miquel Pons s’hi oposaren: “No somos saltimbanquis» ─arguïren. La discussió entre lo Ros d’Eroles i Lichnowsky va ser èpica. Curiosament ─coses de la guerra─ el militar fill de la “región más salvaje de Cataluña” ─lo Ros d’Eroles─ defensava una opció molt més «civilitzada» que aquell príncep austríac, criat en una de les corts més refinades d’Europa.
La nevada i la pressió de les tropes cristines que els estalonaven, però, els van obligar a abandonar el territori. El pas pel Port de la Bonaigua va resultar desastrós per a les tropes del comte. Soldats descalços, ferits, desapareguts i congelats; cavalls i canons esbalçats; campanes colgades sota la neu… Deixaven enrere, a més, un paisatge pirinenc desolat: cases arruïnades, ramats i caps de bestiar “requisats” i perduts; campanars, esglésies i capelles sense campanes; incendis, ferits, violacions, morts i destrucció, per tots els llocs on havien passat.
El dia 13 van arribar per fi a Santa Creu de Castellbò; a la nit es van trobar tots a Noves de Segre, on se’ls va ajuntar lo Llarg de Copons amb la seua potent divisió de refresc. Després les forces carlines, delmades i derrotades, emprengueren el camí en direcció Segre avall. Van tornar a passar per Organyà i Nargó, fins arribar a Oliana, on van passar uns dies de descans. La vigília de Nadal tornaren a Berga.