MARCEL FITÉ.- El dia 4 de juliol de 1838, el comte d’Espanya va arribar a Berga, provinent de Sant Llorenç de Morunys. Les campanes van començar a repicar; les bandes van entonar estridents concerts de música militar; la tropa, perfectament formada, encapçalada pel cos de zeladors, li va oferir una recepció honorífica mai vista ni imaginada en aquells topants i, per a rematar la festa, l’artilleria el va saludar amb un esclat eixordador de salves de canó. La rebuda no podia ser pas més triomfal i joiosa.
Tan aviat com prengué possessió del comandament va fer la seua primera proclama en el seu estil populista i hiperbòlic, tan característic: “Catalanes! (…) Al contemplar los templos del Altísimo profanados, sus Ministros bárbaramente asesinados, los asilos de la virtud violados, todos los hombres de bien vilmente perseguidos, vuestros campos talados, vuestras fábricas incendiadas, vuestra industria aniquilada, vuestro comercio abatido, mi corazón se oprime i gime (…)”.
Tot seguit inicià una depuració de l’exèrcit. Creà una companyia dita d’Honor on va destinar tots els que podien fer-li ombra o podien crear-li algun problema: els indesitjables, els expedientats, els vells, alguns capitostos de les primeres partides, els que considerava possibles enemics i els antics malcontents (els mateixos que ell havia enviat al presidi de Ceuta l’any 1827). I una dada que cal recordar per a entendre el desenllaç del rasper d’Armena: entre aquests darrers hi havia, naturalment, lo Ros d’Eroles. Aquesta companyia d’Honor va ser instal·lada a Organyà, prou lluny, doncs, dels centres de poder del carlisme, mentre que designava Sant Llorenç de Morunys com a indret de refugi en cas de perill o de retirada. Simultàniament, comissionà el baró de Peramola, resident a Tolosa de Llenguadoc, perquè adquirís quatre mil fusells anglesos. Pel que fa a les municions, va exigir a l’intendent que accelerés l’entrada de 150 quintars de salnitre que tenia aturats a la frontera, els quals veia molt difícil de fer entrar per la Cerdanya ja que, segons les actes, els seus habitants “estan generalmente en muy mal sentido”, és a dir, eren liberals. El mapa del Pirineu, per tant, des del primer moment, va romandre desplegat sobre la taula de l’Espanya.
Malgrat la minuciositat dels seus preparatius, la seua primera actuació bèl·lica es va saldar amb un fracàs que segurament marcaria els darrers anys que li quedaven de la seua trajectòria militar. En efecte, el dia 20 de juliol, aprofitant el traspàs de poders i les gestions que es produïen a Berga, el baró de Meer inicià un atac sobre la plaça de Solsona, en poder dels carlins, i la ciutat es va haver de rendir a les forces dites liberals el dia 27 d’aquell mateix mes. Aquell primer cop va desencadenar per part del comte una furiosa i venjativa epopeia d’incendis, saquejos, terror, robatoris i violacions que, en bona part, van recaure sobre el territori pirinenc.
Malgrat la minuciositat dels seus preparatius, la seua primera actuació bèl·lica [del compte d’Espanya] es va saldar amb un fracàs que segurament marcaria els darrers anys que li quedaven de la seua trajectòria militar
Un bon exemple d’això el constitueix l’assalt que es va produir sobre la Vall d’Aran, el més de novembre d’aquell mateix 1838. Així, entre el 26 i 27 de novembre va arribar a Berga la notícia que la guarnició del castell de Viella s’havia sublevat i que, després d’assassinar-ne el governador, havien proclamat rei a don Carles. La notícia era falsa. Però l’Espanya hi va enviar tropes de suport ─dos batallons, el 1r i el 5è, encapçalats pel coronel Borges─ amb l’ordre de no aturar-se més enllà del que els fos imprescindible. La primera nit van dormir a Sant Llorenç de Morunys. El dia 28 ho van fer a Organyà. El 29, a Sort. El 30, a Esterri d’Àneu, i l’1 de desembre, després de passar el port de la Bonaigua, van arribar a les portes de Viella. En cinc dies, doncs, havien caminat 200 quilòmetres a través de corriols, muntanyes i valls, en unes condicions deplorables.
En arribar a Viella, els batallons del coronel Borges van ser rebuts a trets i canonades per la guarnició del mateix castell, cosa que els va fer descobrir que havien estat enganyats i que ni la guarnició del castell ni la de la vila no estaven al costat de les forces carlines. En vista d’aquell inesperat fracàs, Borges i els seus batallons es retiraren a Salardú.
Però tot allò només era el començament d’aquella delirant aventura pirinenca, ja que, el mateix dia 27, darrere dels batallons de Borges, havia sortit en direcció a l’Aran el comte d’Espanya, acompanyat dels tres batallons del Pep de l’Oli, la 1a divisió del Ros d’Eroles, cinc peces d’artilleria, sapadors i diverses forces de cavalleria. Es preparava, doncs, un gran combat a l’Aran, que resultaria tràgic.
En parlaré el dia vinent.