MARCEL FITÉ.- No es pot negar que Ferran VIIè va ser un rei generós amb els qui el servien fidelment. Així, per posar-ne un exemple, el seu company de barriles nocturnes, Pedro Collado, àlies Chamorro ─antic aiguader de la Fuente del Berro─ amb qui s’havien conegut en un famós bordell de la ‘Villa y Corte’, el va nomenar membre del seu consell privat ─la famosa Camarilla─ pel simple fet d’assessorar-lo en qüestions d’expertesa i qualitat prostibulària, tasca en la qual també col·laborava, no sé si desinteressadament, la coneguda meretriu Pepa la Malaguenya, en el llit de la qual, situat al carrer de l‘Ave María madrileny, el mateix monarca moltes matinades també hi feia parada i fonda.
Un home tan generós, i fins i tot esplèndid, no podia fer menys que premiar un altre dels seu súbdits més fidels, el comte d’Espanya, que tants serveis delicats i àdhuc inconfessables li havia fet. Així, segons el seu mateix biògraf explica, un dia li va insinuar privadament que en recompensa per la seva lleialtat insubornable el nomenaria virrei del Perú. Tan bon punt el comte va sentir tocar aquestes campanes va fer un viatge a Lisboa, lloc on ho va aprofitar per a adquirir llibres que a Espanya eren prohibits. El comte era un home culte a qui agradava estar ben informat.
Entre els llibres que va adquirir n’hi havia alguns destinats a conèixer les maneres de tenir controlada la població civil a les colònies americanes. Entre aquests ─estrictament prohibit a l’Estat, però prolixament editat a l’estranger─ hi havia La brevísima relación de la destruición de las Indias, de Bartolomé Casaus (més conegut, per raons inexplicades, com Bartolomé de las Casas), on, entre moltes altres brutalitats, es pot llegir la manera com els antics conqueridors se les empescaven per a tenir dominats els indígenes mitjançant la tortura i el terror: “(los colgaban) de trece en trece, a honor y reverencia de Nuestro Redemptor y de los doce apóstoles, poniéndoles leña y fuego, los quemaban vivos. Otros ataban o liaban todo el cuerpo de paja seca: pegándoles fuego, así los quemaban. Otros, y todos los que querían tomar a vida, cortábanles ambas manos y dellas llevaban colgando, y decíanles: ‘Andad con cartas’, conviene a saber, llevad las nuevas a las gentes que estaban huidas por los montes”.
Així, si les coses haguessin anat com Ferran VIIè es pensava que podien anar, el comte d’Espanya hauria estat destinat a anar a ocupar un l’alt càrrec de virrei a les colònies americanes, en recompensa als seus múltiples serveis a la Corona i per la confiança que aquesta tenia en la seua persona i en el seu tarannà cruel, fanàtic i obcecat. Amb el que aquell rei no comptava, però, era que en molt pocs anys la majoria de les colònies americanes s’independitzarien després de diversos i inútils intents de confederar-se amb la metròpoli, els quals toparen, sistemàticament, amb la intransigència del mateix monarca.
En independitzar-se la major part de les colònies americanes, però, Ferran VIIè decidí enviar-lo a Catalunya com a capità general amb poders de virrei colonial. Estudiós com era de les tècniques de torturar i de crear el terror entre la població civil, és molt versemblant que decidís aplicar aquesta manera de procedir dels espanyols en aquelles colònies a la nostra terra. De fet, el seu sistema d’executar és quasi calcat del que descriu Bartolomé Casaus.
Ferran VIIè decidí enviar-lo a Catalunya com a capità general amb poders de virrei colonial. Estudiós com era de les tècniques de torturar i de crear el terror entre la població civil, és molt versemblant que decidís aplicar aquesta manera de procedir dels espanyols en aquelles colònies a la nostra terra
I no és pas que Catalunya, una vegada resolt el conflicte dels ultrareialistes, fos un indret gaire complicat. Si hem de fer cas del que va informar el vescomte de Raiset al rei, abans d’abandonar el seu càrrec, seria tot el contrari: “Per a tenir tranquil un territori com el català, el meu successor en tindrà prou amb un caporal i quatre mossos d’esquadra”.
Però les intencions del seu successor, que no era altre que el comte d’Espanya, eren tot unes altres. Per a començar, un exemple de la manera com entenia la llibertat d’informació el trobem en el que narra Pau Soler i Mestres, gerent i director del Diari de Barcelona i administrador de l’editorial d’Antoni Brusi. Explica que, tantost va ser a Barcelona, el comte el va fer cridar, ocasió que Soler va aprofitar per a lliurar-li una poesia que tenia la intenció de publicar al diari, fet que es pensava que l’afalagaria. Però contràriament al que Soler esperava, el comte, lluny de sentir-se afalagat, es va indignar. I amb to amenaçador li ho va prohibir alhora que escrivia, al peu del poema la nota següent: “Prohibo la impresión de esta Oda alusiva a no sé qué, ni para qué, y en su lugar insértese algún artículo de agricultura, algún remedio para curar almorranas, dolor de muelas, callos y otras enfermedades que afligen a la humanidad, y no cosa Morales”. (Signat) Dr. Carolus presides de militum profectus. (Com es pot veure, les dretes extremes sempre coincideixen en el fons dels seus no-arguments).
Tot seguit l’empresonà uns quants dies i, quan l’alliberà, passà a la condició de llibertat provisional, amb la prohibició d’assistir al teatre, en cas que hi fos aficionat. Això darrer no ens ha pas d’estranyar, ja que el comte opinava que “(el teatro) no tiene otro objeto que entretener la disipación, distraer las ocupaciones útiles y corromper las costumbres públicas”.
Al cap de poc de ser a Barcelona, concretament el dia 19 de novembre de 1828, la ciutat es va desvetllar amb la bandera negra hissada a la Ciutadella i la gent es va despertar al so estrident de tretze canonades. Aviat va córrer la brama que tretze presos havien estat executats, primer torturats, a continuació tallada la mà dreta, afusellats i finalment penjats. La xifra triada pel comte era la de tretze i la gent no sabia per què, però havia de ser aquesta. Com que un dels condemnats havia aconseguit comprar la seva llibertat, a última hora n’hi havien inclòs un altre que es deia Magí Porta i feia de pintor de parets. La nota es pot consultar encara a l’hemeroteca del diari.
El comte en persona va presidir la cerimònia de penjar els executats: “Así todo el mundo los podrá contemplar y servirán de ejemplo a otros sediciosos”, va dir. Ai, las!, la sempiterna sedició! I, tot seguit, mentre alguns penjats, encara calents, ensangonats i mal rematats, es continuaven contorsionant i exhalant fins al darrer sospir, va ordenar al cap de la banda que els músics toquessin la seva cançó predilecta, a l’hora de fer befa d’algú: “Las habas verdes”: “Ya viene san Juan de junio/con muchas rosas y flores./Ya viene santa Isabel/con muchas más y mejores./Toma las habas verdes,/que tómalas ya (o allá). Toma las habas verdes,/y a mí, que se me da”.
Aquell mateix dia, el Diario de Barcelona, controlat totalment pel comte d’Espanya, a primera hora del matí ja ho explicava així: “Anunciada por el cañón de la Ciudadela, se ha verificado en la mañana del 19 del actual, en que fueron lanzados a la eternidad los reos confesos o convictos cuyos nombres se expresan en la relación que acompaña (…) Leales catalanes: Calmen los recelos de vuestra fidelidad y religiosidad alarmados (…) continuad, sin recelo del porvenir, a gozar de la preciosa tranquilidad que el REY en persona os restituyó; seguid constantes en las apreciables labores de la agricultura e indústria, a las cuales los estranjeros mismos no pueden rehusar su admiración…”.
Així actuava l’home “força rabassut i no gaire alt” que el dia 5 de novembre de 1839 va aparèixer ofegat a la vora del Segre, al rasper d’Armena. Per quin motiu va aparèixer en aquell indret perdut del Pirineu? Qui el va assassinar? Com ho va fer? On?