MARCEL FITÉ.- Dels indrets que ofegà el pantà d’Oliana, un dels més valuosos, des del punt de vista de preservació de la memòria local, és el del rasper d’Armena. El lloc és encara força conegut i recordat per la gent més gran de la contrada, sobretot per aquella que sent una certa estima per la petita història del país; però corre el risc de ser oblidat i sepultat sota tones d’aigua o desfigurat per les implacables urpades del pas del temps.
Fins i tot la paraula rasper, tan viva al Pirineu anys enrere, corre el risc de caure en l’oblit i ser engolida pel forat negre que s’empassa cap al llim de les buidors semàntiques les paraules que han perdut el seu referent habitual. Ni Coromines, ni Moll, ni Griera no en diuen res. Ni el diccionari de l’IEC tampoc, és clar. Tan sols he trobat que Josep Espunyes, al llibre Món rural. Mots que es perden, (Edicions Salòria), s’hi refereix: «Espai, al costat d’un riu, compost de còdols i sorra, a causa d’una riada». En la parla nargonina ─parla de ressons raiers per excel·lència─ el mot rasper fa referència també al fons del riu quan aquest és rocallós, fet que podia ocasionar un desgast i fins i tot la ruptura ─per l’acció del raspat─ de les branques de bedoll que subjectaven els trams dels rais.
El rasper d’Armena, en primer lloc, és un indret clau en l’itinerari dels raiers del Segre. La platgeta, semi erma i pedregosa que formava, era usada com a camp de fusta per a apilar-hi els troncs que aquells argonautes del Segre enviarien riu avall a fi i efecte de fer-los passar els cinc quilòmetres, estrets i d’aigües convulses de la famosa i perillosa Garanta, sense prendre mal. Aquell pas endimoniat, entre els espadats de roca que baixaven drets com un canó d’escopeta de les muntanyes de Turp i d’Aubenç, constituïa l’única sortida natural per a la fusta de l’Alt Urgell i d’Andorra i, allà, els experts passadors d’aquella frontera natural eren els raiers de Nargó, els autèntics argonautes del Sicoris, com deia J. Carner Ribalta.
El rasper d’Armena és també el lloc on aparegué el cadàver del famós i terrorífic comte d’Espanya. Va ser a l’acabament de la primera guerra carlina. Concretament, el dia 5 de novembre de 1839, un home anomenat Llevant va intentar de passar el Segre pel gual del Soler. A mig camí es va aturar. Els dies anteriors havia plogut molt i baixava una riada molt grossa. Abans de girar-se, però, es va adonar que a l’altre costat del riu, al rasper d’Armena, hi havia un cadàver despullat. Ell es va pensar que es tractava del cos d’una dona i així ho va comunicar a l’alcalde de Nargó. Poc després l’hereu de cal Soler ─enviat a l’indret pel mateix alcalde─ va aclarir que es tractava del cos d’un home d’una seixantena d’anys «força rabassut i no gaire alt. Té un morat gros al front i la seua cara diria que em sona, però no sé de què…»
El rasper d’Armena és el lloc on aparegué el cadàver del famós i terrorífic comte d’Espanya. Va ser a l’acabament de la primera guerra carlina. Concretament, el dia 5 de novembre de 1839, un home anomenat Llevant va comunicar a l’alcalde de Nargó que havia vist un cadàver despullat
L’endemà, les autoritats locals, juntament amb algunes altres vingudes d’Organyà, es van reunir a la vora del riu i van ordenar que es fes passar amb una soga el cos del cadàver a la banda dreta del Segre, on eren elles. El van examinar atentament i de seguida es van adonar, amb un calfred a l’esquena, que es tractava de les despulles del terrorífic comte d’Espanya. Hi havia autoritats municipals (els alcaldes de Nargó i d’Organyà), religioses i militars, fet que ens fa suposar que aquestes ja es temien qui seria el mort, abans de veure’l. Totes elles van acordar tancar aquell tema amb pany i forrellat en un nínxol de l’antic cementiri de Nargó i que no es parlés més del cas. El secretisme sobre aquell cadàver aparegut al rasper d’Armena havia de ser absolut. Sepulcral. Per quin motiu?
El mossèn de Nargó, mossèn Argerich, va redactar la partida de l’òbit sense comprometre’s, la qual va quedar redactada d’aquesta manera:
“En el cementerio de S. Clemente, Papa i Mr., (…) a las cinco, poco menos, de la tarde del 7 de noviembre de 1839. Yo, el infraescrito Regente, di sepultura eclesiástica al cadáver de un hombre muerto que se halló en la orilla del rio Segre, ignorando el nombre, cognombre y lugar donde es oriundo. Fue antes visurado por el cirujano de este lugar, en presencia del Bayle y testigos, y después a mi entregado para que se le diera sepultura eclesiástica; y así se la dio, junto a la pared de la antigua Iglesia (…) De lo que doy fe.
Armengol Argerich i Auger, Regente. [Rubricat]
Una mà desconeguda, però, va afegir al marge dret de l’escrit:
“Un hombre muerto. El cual, según voz pública, era el General Don Carlos, Conde de España, quien, según la misma voz, fue arrojado ocultamente desde el puente de Espía”.
I el diari carlí El Restaurador catalán va reblar el clau de l’engany amb aquesta falsa notícia:
“A más de una escolta segura de mozos de escuadra, que aún después se reforzó, tres vocales de la Junta le acompañaron por largo trecho, mientras pudo temerse que amenazaba algún peligro, y siguió después uno de ellos acompañándole hasta dejarle fuera del Principado y dentro los valles de Andorra…”.
Les notícies falses i les fake news, com es pot veure, no són un invent de la nostra època. Ara bé, per què es van produir? Per què hi va haver tant de secretisme i mentides al voltant d’aquell assassinat? Qui va ser aquell personatge tan cruel i temut, les restes del qual aparegueren al rasper d’Armena, i que ha passat a la història del salvatgisme i de l’horror amb el nom de comte d’Espanya? Qui el va assassinar? Per quin o quins motius?