Amb aquell impuls inicial de la Nati vam començar a fer ball cada diumenge i els dies de festa. Semblava que tot anava sobre rodes quan va aparèixer un problema. Al cel ras -el sostre fals de la sala de ball- hi havia una esquerda just a sobre d’una antiga llotja que hi havia penjada a la paret de la banda esquerra. Era una esquerda notable i molt antiga, de fet els més grans ja la hi recordaven de sempre, però aquesta circumstància no era cap garantia que algun mal dia no passés una desgràcia. Un capvespre, en plena sessió de ball, una parella de la guàrdia civil va manar que s’aturés la música i es suspengués la festa. Desconcert i corredisses. Nosaltres vam intentar argumentar que aquella esquerda ja hi era des de temps immemorials i que ja gairebé formava part de la decoració del local. No se’ns va ni acudir que es podria cridar un tècnic o un paleta i rejuntar-la. Teníem quinze anys… La Nati, que seguia des del taulell la conversa, ens va fer un senyal que marxéssim i es va fer càrrec ella soleta d’aquell front militar tan conflictiu. En acabar la sessió ens va comunicar, tot fregant unes copes cofoia -les quals el Ton, al seu costat, eixugava curosament- que aquell tema havia quedat resolt…, harmoniosament. A partir d’aquell dia un parell de copes de Fundador i algun vermut, que nosaltres pagaríem religiosament en acabar el ball, farien de massilla d’aquella maleïda esquerda.
D’aquesta manera es va anar constituint una colla que s’encarregaria d’organitzar una multitud de festes: Carnestoltes, Pasqua, Sant Cristòfol, etc. Més endavant fins i tot vam constituir-nos en un embrió de Penya que, naturalment, s’anomenà Penya Nargó. A més de ball ens vam veure amb cor de fer algunes excursions i sortides. Si no ho recordo malament, hi participaven joves del poble com Josep Salas, Josep Díaz, Manuel Blasco, Josep Peituví, Marcel Fité, Josep Puig, Ramon Oliva, Ramon Badia, Xavier Roch, i encara algun que me’n puc deixar.
El darrer terç de l’any 1966 va tornar a ser un any complicat. Al setembre ens van sortir altra vegada amb el problema de l’esquerda i no hi va haver manera de fer ball. Ni tan sols canviant el Soberano per Veterano, que era una mica més car, la Nati no va aconseguir apaivagar aquell front militar. Ni al setembre, ni a l’octubre, ni al novembre, no va ser possible fer ball. Què dimonis passava?
Va haver d’arribar el mes de desembre per veure per on anaven els trets. El dia 14 de novembre s’havia celebrat un referèndum sobre la “Nueva Constitución Española o Ley Orgánica del Estado”, que deixava el dictador Franco com a cap de l’Estat, però que en teoria l’obligava a designar un president del “Gobierno”, cosa que va fer, però sense gaire pressa i quan ja no s’aguantava els pets, l’any 1973. També es va aprovar que es reduirien els 611 “procuradores” a 403, 108 dels quals serien elegits “directamente(!)”… Segons les hemeroteques, el sí va guanyar a nivell d’Estat per un 95,86% dels votants.
Durant els preparatius d’aquella pantomima no era convenient córrer cap mena de risc, ni tan sols el de fer ball en aquell vell i esquerdat local
A Nargó, aquell èxit encara va ser més rotund. No faltava qui afirmava que hi havia hagut més sis que no pas votants, però d’això jo no en tinc dades comprovables. De qualsevol manera, aquell simulacre de referèndum ens va fer entendre el que havia passat: durant els preparatius d’aquella pantomima no era convenient córrer cap mena de risc, ni tan sols el de fer ball en aquell vell i esquerdat local. Passada la votació vam parlar altre cop amb els civils, però per sorpresa nostra, els vam tornar a trobar tancats i sense cap mena de ganes d’obrir la mà. Ni tan sols la Nati, amb la seva resiliència de soca de lledoner, no ho va aconseguir. Aleshores vam decidir fer una carta al “gobernador civil de la provincia”. Com que la resta érem tots menors d’edat, la va signar el Josep Salas, com a president de la Penya Nargó. Per a sorpresa nostra, al cap d’uns dies ens va arribar l’autorització. Segurament estaven contents de l’èxit del referèndum i els vam agafar de bona lluna. Aquell mateix diumenge vam tornar a fer ball al poble. Quan van venir els civils alarmats i amb cara d’enfadats, els vam mostrar l’autorització que ens havia arribat. Es van quedar garratibats. Davant aquella situació de fets consumats es van avenir a acompanyar-nos amb la seva presència cada dia de festa i a ajudar-nos a continuar massillant l’esquerda, només que ara la massilla ja seria sempre de la marca Veterano.
En acabar aquella temporada, vam muntar una excursió a les Basses d’Alpicat, que en aquells anys era un lloc de moda. Em sembla que encara en corre alguna foto pel poble. Després de les Basses, vam dinar en un restaurant i, a la tarda, vam anar a ballar al Sicoris, un ball a l’aire lliure molt concorregut. Aquell, si no ho tinc mal entès, va ser el darrer acte d’aquella Penya Nargó, que la Nati de cal Tresonito havia sabut impulsar, mantenir i animar. Paral·lelament, jo continuava amb la dèria d’estudiar i per a fer-ho havia d’anar a Barcelona on pensava que ho podria compaginar amb el treball. Però no em seria pas fàcil. Allà, per imperatiu del cànon de l’època, aquell any 1967, encara “es portarien els estams, el xeviot, la llana; les ratlles discretament amples i difuminades sobre fons d’espigues (…) i el blau marí estava destinat a substituir el gris marengo, encara que quan es tractés d’una combinació, l’americana negra de franel·la amb el pantaló gris continuaria tallant el bacallà…”