Autor: Marcel Fité

MARCEL FITÉ.- Els llocs que ens són pròxims, ja sigui físicament o mentalment, solen tenir un nom heretat que els designa i a través del qual els coneixem. Però un nom no serveix únicament per a conèixer o designar una cosa o una persona. Un nom també ens pot servir per a evocar o intuir fets històrics —com ara el cas del nom del poble desaparegut d’Urgellet, del qual vaig parlar als darrers articles—, ens pot aportar informacions sobre la fauna (lo Forat de les Gralles), sobre el relleu (la Coma), sobre el color (lo Roc Roi), sobre el clima…

MARCEL FITÉ.- Personalment, feia molts anys que coneixia l’existència de les restes d’aquell poble perdut anomenat Urgellet. Des de sempre m’havia intrigat l’existència d’aquells vestigis, amb ressonàncies i evocacions històriques tan pirinenques, que les arades dels tractors lentament anaven sepultant i esborrant d’any en any. Al darrer terç del segle passat l’havia visitat. L’havia trepitjat i havia comprovat que encara hi havia els fonaments d’algunes cases i que el seu record es mantenia ben viu en la memòria de la gent. Quan vaig llegir la descripció que en feia l’historiador Arribas Salaberri vaig témer que la mà humana i la…

MARCEL FITÉ.- He intentat mostrar en diverses ocasions els canvis formals i semàntics que sofreixen les paraules al llarg de la seua història. Dit d’una altra manera: una mateixa paraula pot tenir formes i significats diferents en èpoques distintes. Per a entendre la funció d’una paraula en un determinat context històric, per tant, hem d’estudiar com era i què significava en aquell moment. Doncs bé, això és el que em proposo fer amb la paraula sitja, en relació amb el topònim Sixena, en aquest article. Una sitja, segons l’Institut d’Estudis Catalans,  avui seria: «un lloc sota terra on es guarda…

Tradicionalment, s’ha considerat que tant el poble de l’Urgellet com el de Sixena tenen les arrels al Pirineu. Tant la gent del país com els estudiosos del tema coincideixen en aquest supòsit. Aquestes dues poblacions, doncs, serien sengles exponents d’uns topònims traslladats pels colonitzadors d’un territori en el moment de produir-s’hi la repoblació que solia acompanyar les conquestes de noves terres. El continent americà, amb ciutats com Cartagena d’Índies; València de Mèxic (o de Colòmbia o d’altres indrets); Barcelona d’Equador (o de Perú o d’altres indrets, etc.), i encara moltíssimes altres, en seria un exemple prou pregon i clar. Sense…

MARCEL FITÉ.- Actualment hi ha una tendència, molt acusada i segurament justificada, a separar la denominació d’Urgellet de la d’Alt Urgell. He de dir que en el meu llenguatge familiar sempre havia sentit denominar la nostra contrada (Nargó, Sallent, Montanissell, Valldarques…) amb el nom d’Urgellet. Tant és així que encara recordo la primera vegada que vaig veure escrita la denominació d’Alt Urgell referida a la nostra comarca. Va ser cap als anys seixanta, en un rètol a la vora de la carretera, si fa no fa a l’altura de Bassella. Si no ho recordo malament, es tractava d’uns rètols d’origen…

MARCEL FITÉ.- Des de temps immemorials, tal com el llenguatge i els escrits antics testimonien, la fusta es va transportar a través dels rius, que eren les carreteres del passat. No va ser fins a l’aparició de la roda i la consolidació dels camins transitables amb carruatges i camions que  els rais i els raiers van anar desapareixent. Com és natural, els llocs on aquesta feina es va mantenir més anys van ser els topants més muntanyosos i aïllats, deixant de banda que, de vegades, també la desídia i l’abandó de les administracions influí en l’endarreriment de les comunicacions d’aquests…

MARCEL FITÉ.- El mot rai, en aquest primer article, té el sentit de «tramada de troncs menats riu avall». Al següent, parlaré del seu homònim (rai) que, unit a certes paraules, forma ell tot sol una oració completa que expressa allò que temem, lamentem, ens reca, envegem, etc., i constitueix una de les genialitats creatives més característiques de la nostra llengua. El mot rai referit a «tramada de troncs menats riu avall» és un mot antiquíssim, procedent de la varietat indoeuropea, en què, a partir d’una arrel re-i (que inicialment significava simplement rama pelada o bastó) va passar, amb el…

MARCEL FITÉ.- La muntanya de Turp, en aquell temps, era molt a prop del poble de Nargó. Només calia passar Segre. Ara hi ha un embassament insalvable i, per tant, infinit, que la’n separa. Aquesta muntanya és situada al costat esquerre del riu, entre els termes de Fígols i Alinyà, Oliana i Nargó. És a dir, va de nord-est a sud-oest, lloc on forma l’estret o portell dels Espluvins, amb la muntanya d’Aubenç. Antigament, la part obaga de Turp era com una prolongació del poble. Aquí i allà hi havia bocins de terra conreada que pertanyien a gent de Nargó.…

MARCEL FITÉ.- El cafè de la Societat, durant la postguerra, s’anomenava Café España, per decret de la «autoridad competente», naturalment, i les persones que el regentaven ―i n’eren l’ànima― eren lo Ton i la Nati de cal Tresonito. Aleshores hi vivia molta gent, a Nargó. Per aquest motiu, de vegades, al local del ball no s’hi cabia. La solució del problema era desallotjar el «racó» de la canalla i fer recular els espiabrines de torn per a engrandir el «ball del mig». Aleshores lo Ton feia un nus a la punta del mocador que sempre duia penjat al coll i…

MARCEL FITÉ.-  Des del primer dia, el cafè va constituir una part essencial de la Germandat de Sant Sebastià, la futura Societat de Nargó. El primer cafè del qual tinc constància era a l’actual plaça del Raier. A sota del local d’aquest cafè hi havia la corresponent sala de ball. Al cafè s’hi entrava per la mateixa plaça i, a la sala de ball, s’hi podia accedir, tant pel carrer de sota, el de la Rosa, com per una escala interior que hi portava des del mateix cafè. Segons m’explica en Joan Torruella, de cal Quitxo (cal Quitxo vell era…