Autor: Enric Quilez

ENRIC QUÍLEZ I CASTRO.- Soc un gran aficionat i partidari de la música popular pirinenca, de la seva literatura i de les seves festes i tradicions. Però de vegades tinc la sensació que l’única cosa que interessa fora del Pirineu, especialment, a l’àrea metropolitana de Barcelona, i sovint a les capitals provincials que ens afecten administrativament (Girona i Lleida) és aquesta mena de folklore ruralista i tradicionalista. Sembla que al Pirineu no es fan coses modernes. Que tot han de ser acordions diatònics i associacions rurals de dones (Ep! Res a dir-ne en contra!). Però tenim empreses tecnològiques, literatura trencadora,…

ENRIC QUÍLEZ CASTRO.- Es parla molt del canvi climàtic i de les seves possibles conseqüències, però poc de les accions que caldrà realitzar per a adaptar-nos-hi. Pel que fa als habitatges, caldrà aprofitar molt millor els recursos gratuïts de què disposem i que actualment estem malbaratant. Per exemple, instal·lant plaques solars, sigui per escalfar l’aigua o per obtenir electricitat. També seria interessant recuperar l’aigua de la pluja i emmagatzemar-la en dipòsits, com es feia antigament, especialment per aquells que tinguin jardí i vulguin regar-lo, sigui fent servir les aigües pluvials o les aigües grises, en aquells municipis que disposin d’una…

ENRIC QUÍLEZ CASTRO.- Les paraules són importants: sol ser determinant tant què es diu com la manera en què es diu aquesta cosa. En el cas del canvi climàtic això és un cas conegut. Fa temps, cap als anys 90, es va començar a parlar de manera generalitzada de l’augment de gasos hivernacle a l’atmosfera, sobretot, del diòxid de carboni. Això comportaria un augment generalitzat de les temperatures al nostre planeta i, arran d’això, es va popularitzar el terme escalfament global. Però vet aquí que els think tanks neocons nord-americans, lligats a la indústria del petroli, espantats per l’èxit que…

ENRIC QUÍLEZ I CASTRO.- Catalunya és un país marcadament centralista, on tot gira al voltant de l’àrea metropolitana de Barcelona. En aquest imaginari indiscutible i indiscutit, l’Alt Pirineu i, concretament, la Cerdanya formen part del rerepaís, una mena de parc temàtic de muntanya, per anar-hi els caps de setmana i durant les vacances a fer esport, gaudir de la natura (que no de la tranquil·litat, que cada cop escasseja més) i a fer alguna passejadeta pels “ufanosos boscos de pi negre i paisatges d’una incomparable bellesa”. En fi. Potser trobareu que el paràgraf anterior és massa histriònic, però és que…

ENRIC QUÍLEZ CASTRO.- Llegeixo en premsa, amb una certa sorpresa, les recents declaracions de la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, sobre l’ampliació que s’ha fet del refugi del Niu de l’Àliga, a la Tosa. Segons ella, aquestes reformes han convertit el refugi en una instal·lació més sostenible, on es podran fer simposis, conferències i altres coses per l’estil. Bé, per començar em sembla molt bé l’ampliació que s’ha fet del Niu de l’Àliga. Crec que ja li tocava una rentada de cara i modernitzar les instal·lacions. Sobre la necessitat d’ampliar-les, no opinaré perquè suposo que és…

ENRIC QUÍLEZ I CASTRO.- Llegeixo amb una certa ambivalència de sentiments el recent manifest de l’autoanomenat Empresariat del Pirineu. Crec que és més un espeternec, que no un crit serè demanant inversions o un canvi de model econòmic, cosa que no es desprèn gens del contingut del manifest. Els dono la raó en algunes coses importants: és cert que a Barcelona no es fan referèndums preguntant sobre esdeveniments econòmics que afecten la ciutat. Però això no obsta que al Pirineu se’n pugui fer un. Això és democràcia. Alguna por? Particularment crec que s’hauria d’haver fet el referèndum, tot preguntant-nos si…

ENRIC QUÍLEZ CASTRO.- Cada cop és més freqüent llegir en premsa (o veure en altres mitjans de comunicació) que tal o qual acte ha tingut un “èxit espaterrant”. Especialment, quan es tracta d’actes culturals allunyats una mica del gust majoritari de les “masses”, això no sol ser cert, ni de bon tros. Però, és clar, el periodista, que molts cops no pot o no vol anar a l’acte en qüestió, se sol refiar de la nota de premsa que envia l’entitat o entitats organitzadores de l’acte on es fa constar, gairebé sempre, l’èxit de l’activitat. Sovint, hi van quatre gats,…

ENRIC QUÍLEZ CASTRO.- Cada any, quan s’acaba l’octubre, apareix a les xarxes socials, i de vegades també en mitjans seriosos, l’etern debat entre Castanyada i Halloween: que si la Castanyada és nostrada i el Halloween un invent dels americans, que les tradicions catalanes, etc. Alguns fins i tot les fusionen i parlen de Castalloween. Particularment, he de dir-vos que començo a estar fart d’aquest ridícul debat i que cada any acabo dient el mateix i enguany no serà pas diferent: tot i que la Castanyada i el Halloween són festes lleugerament diferents, les arrels són les mateixes i que són…

ENRIC QUÍLEZ I CASTRO.- Algun cop m’he plantejat seriosament dissenyar una mena de joc de l’oca sobre tota la gent que transita per les nostres muntanyes pirinenques, però al final acabo desistint-ne, per temor a ser apedregat o alguna cosa pitjor. Antigament, la gent anava a la muntanya a treballar i poca cosa més, que no era poc, és clar. Però ara, les muntanyes s’han convertit en la versió rural de les Rambles de Barcelona. Anava a dir en una època concreta de l’any, però és que ja ni això. A l’hivern, tenim els esquiadors, que ja no es limiten…

ENRIC QUÍLEZ I CASTRO.- Durant segles, a la Cerdanya s’ha parlat una varietat septentrional del català, englobada en el conjunt de les parles derivades del rossellonès que en diem la parla cerdana. Per desgràcia, i com a signe dels temps, possiblement, aquesta varietat dialectal del català s’ha anat perdent per la influència dels mitjans de comunicació de masses que empren, sobretot, el català estàndard, i per la presència nombrosa de visitants a la comarca provinents de la zona metropolitana de Barcelona, on impera el català central. Alguns trets específics molt marcats del cerdà, com fer la primera persona del singular…