ENRIC QUÍLEZ.- Parafrasejant la frase llatina ‘homo homini lupus’ (l’home és un llop per a l’home), també podríem dir que ‘homo lupo lupus’ (l’home és un llop per al llop).
Tot això ve perquè el ple del Consell Comarcal del Pallars Jussà acaba d’aprovar una declaració segons la qual “el Pallars Jussà es declara comarca lliure de llops” (dels de quatre potes, s’entén), a petició de l’Associació de Ramaders d’Oví i Cabrum del Pallars, a la qual ja s’havia donat suport en algun municipi.
Situació complicada. D’una banda, tenim l’equilibri natural. El llop és un gran predador (molt menys que l’home, això sí) i pot posar en perill (de fet, ho fa) els ramats que pasturen a la muntanya. També podria arribar a ser un problema per al turisme si proliferés molt més que ara.
D’altra banda, parlar d’equilibris sol ser problemàtic. També hi ha ara un equilibri (inestable) degut a la introducció del bestiar domèstic a la muntanya.
L’ideal seria la convivència de tothom, amb un equilibri perfecte entre les activitats ramaderes, turístiques i l’existència de llops i ossos al nostre territori. És això possible? Bé, possible ho és, però té un preu que cal pagar i no tinc molt clar que ho vulguem fer.
Si un llop o un os ataquen un cavall, o una vaca o una ovella, per exemple, i la fereixen o la maten, qui se’n fa responsable? Teòricament, l’Administració Pública. Però si parleu amb els ramaders, us explicaran que ho fan tard i malament i procuren escapolir-se tant com poden. També és cert que algun ramader massa llest ha volgut fer passar bou per bèstia grossa, però suposo que és una minoria que no justifica aquesta gasiveria administrativa.
Pel que fa a l’os, s’ha introduït sense parlar ni pactar amb el territori. Després hi ha problemes. El llop, conspiranoies a part, arriba pel seu propi peu (o potes) i pot arribar a crear colònies estables quan arriba una femella reproductiva.
És evident que hem de tenir una postura coherent sobre el tema. No podem jugar, d’una banda, a omplir-nos la boca d’equilibri natural i a posar fotos de tendres cadells de llop a les xarxes socials i, d’altra banda, a posar-nos al costat dels ramaders i declarar el llop enemic públic número ú.
No podem jugar, d’una banda, a omplir-nos la boca d’equilibri natural i a posar fotos de tendres cadells de llop a les xarxes socials i, d’altra, a posar-nos al costat dels ramaders i declarar el llop enemic número u
I això no és només vàlid pels polítics, també per certa classe d’ecologistes de saló que malden per fer-se una foto al costat d’un cadell de llop (d’un adult no sé si ho farien) però que després se’ls omple la boca de recuperar la ramaderia tradicional per fabricar formatges, fer servir ramats de cabres per netejar boscos i combatre incendis, etc.
En fi, que són coses incompatibles, ens agradi o no. La meva postura personal és clara, tot i que potser causarà polèmica: jo estic en contra de reintroduir ossos i llops al territori si no es pacta amb el territori, però si arriben de manera natural, per mi s’hi poden quedar i no se’ls hauria d’emprenyar. Això sí, si causen molèsties, cal indemnitzar els afectats de manera generosa i ràpida. I si algun animal és particularment perillós, potser caldrà traslladar-lo a una reserva o, si no es pot, en darrera instància, sacrificar-lo.
La muntanya està massa antropitzada per actuar d’una manera gaire diferent.