MARCEL FITÉ.- Ningú que tingui uns coneixements mínims de la llengua no confondria una tolla amb una bassa. No caldria ni tan sols consultar el diccionari. Tothom sap que una tolla és un indret profund d’un riu on l’aigua sol tenir poc moviment. Quan la cavitat no és tan grossa el nom amb què es coneix és el de toll; així, la tolla del Codó és la que hi ha al peu de tot del conegut salt d’aigua; el toll Redó és el que hi ha incrustat a la roca, a la part superior de la cascada, tot just a sota de la peixera (que també envoltava un petit toll) de l’antic rec.
Una bassa és una excavació o sot que es construeix amb la intenció de recollir o emmagatzemar aigua, ja sigui per a regar, abeurar animals, etc. Les basses solen anar acompanyades de noms de persona, perquè generalment tenen un propietari que les ha construït: la bassa de l’Esteve, la bassa del Traio, etc. Quan es tracta d’una capa d’aigua escampada per terra, a causa de la pluja o perquè hi ha estat vessada, generalment diem que hi ha un bassal d’aigua: “No passis pel mig del camí, que hi ha un bassal!”.
Els mots toll i tolla són molt peculiars del català. El castellà els desconec, malgrat que es tracta d’uns mots amb una notable extensió geogràfica a causa del seu origen indoeuropeu, concretament del celta, on trobem el mot tullos amb el sentit de clot, paraula que també es troba en irlandès i en bretó amb lleus diferències fonètiques. A la Península Ibèrica queden restes d’aquesta germandat etimològica al gallec i al portuguès en què tola i toleiro haurien passat a significar safareig.
En castellà no existeixen ni tolla ni toll, però sí que hi ha la paraula atolladero (embús) i atollar (anar a parar a un embús). Un embús ben comprensible per a la gent de riu del Pirineu, especialment si li ressona el món dels raiers, ja que saben molt bé que quan s’arribava a un toll d’aigües calmes calia actuar amb habilitat per a evitar que, amb la frenada del primer tram, els altres trams hi topessin i se li encavallessin a sobre, formant-se un embús.
Des de les institucions caldria vetllar perquè no es perdi la toponímia, que no deixa de ser una manera de perdre la llengua des de les seves arrels més pregones i, en definitiva, de perdre la identitat
En castellà dialectal existeix la forma tollo que és “el hoyo en que se ocultan los cazadores”, però és un mot residual que de cap manera té la força i la riquesa expressiva de la paraula catalana. En català en té tanta, que Joan Coromines afirma que «és un mot que sento pertot a l’Urgell i Conca de Tremp designant una gran bassa o una massa artificial d’aigua; de fet als grans barratges i embassaments hidroelèctrics que s’han fet, en els últims cinquanta anys, al llarg del Segre i de les dues Nogueres, la gent del camp, en el país els dóna el nom de tolia-, també als anteriors, com el de St. Antoni entre Tremp i la Pobla: “baixarem fins a la tóla”, oït molts cops, per allà (1956-57): com ja vaig assenyalar llavors en sessió de l’I. E. C., més valdria generalitzar l’ús d’aquest terme, tan espontani i tan nostre, i postergar el més artificiós embassament-, que no sembla haver existit fins al S. xx, i creat segurament sobre el model del cast. embalse-, també a la V. d’Àneu, al barratge que han fet fa poc a la Noguera, a Borén, l’anomenaren la Tolia (1959)”.
Com es pot veure no se li va fer gaire cas. Potser perquè les creacions i les solucions lingüístiques sorgides al Pirineu solen tenir poc ressò més enllà de la Panadella, fins i tot venint avalades per un lingüista tan eminent i incomparable com Joan Coromines.
En el català que jo vaig aprendre de xic, toll, precedint un nom comptable, significava també “una bona quantitat”: “Quin toll de bolets que has trobat, hem collit un toll de cireres, es van menjar un toll de cargols, fa un toll de dies que no el veig…!”.
Probablement el fet que toll no existeixi en castellà seria el que explicaria la substitució que actualment s’està produint del mot toll pel de bassa. Això ho veiem no solament al Codó, sinó també en altres indrets, com ara als tolls de Fenollet. Penso que des de les institucions caldria vetllar perquè no es perdi la toponímia, que no deixa de ser una manera de perdre la llengua des de les seves arrels més pregones i, en definitiva, de perdre la identitat.
Perquè, tal com afirmava Carme Arenas fa uns dies al diari AVUI: “Tot allò que dona sentit a un territori, que l’explica i que en conserva l’essència són els topònims. Per això, si el territori és colonitzat, el primer que veurà anul·lat, canviat o deformat són els topònims, per deslligar-los de la tradició i del sentit que han tingut des de temps reculats. Es tracta d’una operació de despullament del que és propi, de desmemòria intencionada, de substitució de l’imaginari, molt efectiva que repeteixo coneixen bé les nacions que han patit o pateixen dominació, com la nostra”.