En molts moments de la nostra vida ens trobem en la disjuntiva de si volem esdevenir actors o bé espectadors de la situació. Aquest fet ens el trobem tant individualment com col·lectivament i sempre l’opció escollida és plenament legítima i correcta.
Aquesta decisió sempre depèn del context, situació i estat emocional de cada un de nosaltres en el moment de decidir-nos. En aquests moments, a escala col·lectiva, com a territori, hem de tornar a decidir quin paper volem jugar, si esdevenir actors o espectadors del futur del nostre territori.
Cada dia veiem notícies que parlen del Pirineu, han sortit multitud d’articles d’opinió, minuts de tertúlies i fils de Twitter que parlen del nostre territori. Amb anterioritat, moltes vegades hem dit, i hem sentit dir, que no se’ns ha tingut en compte per a res, amb l’excusa que som pocs i dispersos, basculant cap a la banda d’espectadors en aquesta decisió.
Ara, en un moment en què el nostre Pirineu està en el focus mediàtic, no podem esdevenir espectadors de tot plegat, no podem permetre que el nostre passat, present i futur s’analitzi des d’altres perspectives excloent la nostra, no podrem tolerar que el nostre futur es planifiqui sense la nostra participació en tots els passos a seguir. Volem, i tenim les condicions, per esdevenir actors de forma col·lectiva.
Ara, en un moment en què el nostre Pirineu està en el focus mediàtic, no podem esdevenir espectadors de tot plegat, no podem permetre que el nostre passat, present i futur s’analitzi des d’altres perspectives excloent la nostra
Cal que exigim, des de tots els fronts, començant pel polític i institucional, fins a l’associatiu i individual, informació i participació de tothom, no només d’aquells que interessa que hi siguin. Cal acabar amb el monopoli de projecció dels de sempre, d’aquells que veuen les nostres valls com a territori d’esbarjo, d’especulació i com a eina per engrandir encara més les seves butxaques particulars. Aconseguir aquesta condició d’actors passa, també, per ocupar espais, per articular discurs polític i social amb un objectiu clau, fer del Pirineu un territori viu.
Assumir la condició d’actor sovint porta a les contradiccions, naturals en el moment en què decidim assumir responsabilitats, però també sinònim de maduresa i predisposició a la feina. Sabem el que volem, un món rural fort, amb un sector primari valorat, amb un teixit econòmic i social ric i divers, vertebrat i connectat, on tothom hi sigui benvingut i pugui desenvolupar el seu projecte de vida lliurement, amb igualtat de condicions, amb accés a la cultura, a l’educació, a la sanitat…
Només ens falta acabar de culminar la coordinació, i això només pot passar per creure’ns que som una unitat, que ens cal coordinació entre valls, pobles i comarques que articuli el nostre discurs. Fent, ara sí, de baix cap a dalt aquest procés, des de la base social, fins a les institucions.
