MARCEL FITÉ.- El pont d’Espia és un pont d’un sol ull sobre el Segre que, a tocar de la roca de Narieda (coneguda també com roca de Nurieda en alguns indrets), uneix els termes municipals d’Organyà i Nargó ─tots dos a la dreta del Segre─ amb el de Fígols i Alinyà ─a l’esquerra─ i, en tots tres casos, pertanyents a la comarca de l’Alt Urgell. En aquest pont, cruïlla de tres camins, s’inicia la carretera L-401 que mena fins a Sant Llorenç de Morunys, passant per diversos termes i poblacions (Canelles, Perles, Alinyà, Llinars, Cambrils, Odèn, etc.) i la carretera que duu a Fígols.
Sota seu, hi ha les restes de l’antiga peixera del Metge, una construcció que recollia aigua del Segre i, a través d’una gran sèquia, que també s’alimentava de la font de Solan Canal, portava aigua a l’antiga farinera. Allà, mitjançant un salt d’aigua, es molia el blat de la comarca i d’altres indrets, i es feia la llum del poble de Nargó abans que hi arribés el sistema d’enllumenat actual.
A poca distància d’aquesta peixera hi ha el famós forat de les Encantades, una cova llarga i profunda, molt coneguda pels raiers i que al llarg de la història havia cridat força l’atenció de la gent, tant de la d’aquells verals com de la més forastera. Tant Pío Baroja com Mercè Rodoreda o Jaquim Mir s’hi van acostar amb la idea de deixar-ne constància. Per si això no fos prou, gairebé al capdamunt de la roca de Narieda hi ha una altra gran cova anomenada el forat de les Gralles o de les Àligues, segons els autors. Aquesta darrera alguns l’anomenen també el forat de les Encantades.
Sense anar més lluny, i segons m’informa el Josep Bosch, de ca la Cisca de Nargó, la seua àvia, Dolors Espluga, de Cabó, anomenava el forat de les Gralles o de les Àligues, el forat de les Encantades. I el motiu no era altre que situava les famoses encantades vivint a dalt del forat de Narieda, forat que, segons l’esmentada àvia, es comunicava mitjançant unes galeries secretes amb el forat de la vora del Segre, i a través del qual les encantades haurien baixat a rentar la roba i els llençols, aleshores tan cobejats pel jovent. Aquesta seria una llegenda a afegir a la llarga rècula que encara en circula sobre aquell topant, entre les moltes altres que han sorgit d’aquell indret quasi màgic entre dues coves.
L’actual pont d’Espia, però, és un pont relativament nou. El pont històric era el pont romànic o pont de Pedra, també d’un sol ull i d’una estampa esvelta, gairebé incorpòria en la línia corbada del cap de la volta. Un pont que, com alguns altres del Segre, va ser volat pels artificiers de l’exèrcit legítim de la República durant la retirada.
L’actual pont d’Espia, però, és un pont relativament nou. El pont històric era el pont romànic o pont de Pedra, també d’un sol ull i d’una estampa esvelta, gairebé incorpòria en la línia corbada del cap de la volta.
No és estrany que una obra com aquella, situada en un indret tan llegendari i tel·lúric, assolís una gran fama; fins i tot per fets que no hi succeïren. El més famós de tots, segurament, és el que es relaciona amb la mort del comte d’Espanya l’any 1839. Alguns van dir que hi havia estat llançat al riu, acció de la qual no manquen dibuixos al·lusius, fills tots ells d’una imaginació desbordada i d’uns relats orals tan fantasiosos com falsos. Altres veus asseguren que l’havien llançat de més amunt, però que havia estat tret de l’aigua a sota d’aquella volta majestuosa del pont de Pedra.
Avui, es coneix perfectament que el tristament famós comte ─tal com explicava fa uns anys l’investigador peramolí Josep Espunyes a la revista Lo Banyut, després d’una conversa amb Martí Canal, que vivia a Peramola, però era fill de Caselles (la darrera casa on va viure l’Espanya)─ va ser llançat al riu Segre pocs metres més amunt del toll de Sant Ermengol, un indret del Segre situat una mica abans d’entrar al congost dels Tresponts, conegut amb el nom de toll Mercader. I, pel que fa al lloc on va aparèixer el cadàver, està perfectament documentat i descrit que el cos del comte aparegué a la platgeta on els raiers avoraven els troncs abans d’aviar-los Garanta avall, coneguda amb el nom de rasper d’Armena.
Molt menys conegut que aquests dos ponts ─el romànic i el modern─ és un pont que es va construir entre tots dos i del qual encara queden restes i memòria visual entre els habitants de més edat de la contrada. Per a construir-lo es van fer uns pilars a banda i banda del Segre i s’uniren mitjançant uns taulons gruixuts que formaven una palanca no gaire ampla i sense baranes, i per tant perillosa, que deixà d’usar-se tan bon punt s’estrenà l’actual pont. Amb un punt de sornegueria, s’afirmava que quan el jovent anava a la festa major de Fígols, a l’anada hi passava a peu dret, però la tornada, amb el reflex de la nit estelada que resplendia a l’aigua del riu i l’escalforeta de la beguda, la feia a quatre grapes, com els gats.
No he pogut saber la data exacta en què entrà en funcionament ni el material de què estaven fets els taulons. Potser algun amable lector me’n podria donar notícia.