AMADEU GALLART.- Tornem a tenir al davant una nova campanya electoral. És un bon moment -el moment!- per fer bugada de les nostres problemàtiques locals i, si ens queda prou força, per les comarcals i les territorials. Hauria de ser l’hora d’elegir també les nostres autoritats veguerials, però les inèrcies provincialistes mantenen la seva força i, contra els nostres interessos més punyents , ho impedeixen, malgrat la legalitat vigent. Però bé, ens queda encara molt camp per córrer.
Personalment, m’he presentat a les llistes municipals dels del 1979 fins als 2019. Tinc 76 anys, cosa que tampoc no és cap impediment per fer-ho. El meu amic Joan Ribó, alcalde de València, es torna a presentar, té exactament la mateixa edat i, a més, és un alturgellenc distingit. Sí, és de cal Borda d’Adrall, reconvertit ja fa molts anys en un valencianista progressista i enèrgic. Podríem ara fer una referència als percentatges substanciosos de Gent Gran que fan falta als ajuntaments. Crec sincerament en la fortalesa de l’aliatge entre els diversos segments d’edat.
Aquesta vegada no em presento a les eleccions municipals de la Seu. En certa manera, i perdoneu-me que caigui en un moderat egocentrisme, crec que he fet bé, perquè així acumularé forces per a la següent campanya. O no? Ja ho veurem. A les persones, com als camps de conreu, els arriba una etapa on els cal un període de guaret per, si tot va bé, poder continuar produint… fins al moment inexorable de la desamortització, i ja m’enteneu! Potser algú pensarà: home, amb quaranta anys de municipalisme actiu potser ja és hora d’enretirar-se, de deixar pas a gent menys amortitzada pel temps. L’activisme perllongat genera anticossos.
De cap manera ha disminuït la meva curiositat pel desenvolupament d’aquests dies d’exposició mediàtica de les diferents alternatives. A la Seu, la meva ciutat pirinenca, estic a l’aguait del que fan les diferents candidatures: la de Compromís (PSC), la de Junts, la d’ERC i la de la CUP; em sento més distant de la del PP i no diguem de la de VOX, no tant per raons ideològiques, que també, com perquè són llistes formades en part per gent de fora, i fins aquí podíem arribar!!
Admiro la tenacitat amable del socialista Joan Barrera, l’entusiasme gerencial del postconvergent —no sé com declinar Junts— Jordi Fàbrega, la cordialitat natural de l’esquerrà Xesco Viaplana, les conviccions pètries del cupaire Bernat Lavaquiol…
Em plau seguir les evolucions personals dels alcaldables, convertits, per l’evolució política dels darrers anys, en una part molt important de les llistes. Seguint els de la Seu, admiro la tenacitat amable del socialista Joan Barrera, l’entusiasme gerencial del postconvergent —no sé com declinar Junts— Jordi Fàbrega, la cordialitat natural de l’esquerrà Xesco Viaplana, les conviccions pètries del cupaire Bernat Lavaquiol… Penso, que el futur d’aquest país més proper passarà per ells i per gent com ells al llarg de tot el nostre Alt Pirineu i Aran.
La tasca dels nostres elegits té un valor afegit. Viure a l’Alt Pirineu i l’Aran vol dir no només ser un petit polític local o treure el cap en algun consell comarcal, vol dir tenir una idea reivindicativa d’aquest sector del Pirineu, de l’Alt Pirineu i l’Aran, és a dir, tenir una idea clara de la necessària i profunda descentralització que ha d’administrar Catalunya. Si el concepte no us espanta, gosaria dir de la necessària i profunda federalització del nostre país català, sense entrar ara en el complex jardí de les delícies de les relacions amb l’Estat espanyol.
Bé, no intento res més, en aquest escrit, que valorar al màxim nivell l’oportunitat que ens ofereix aquesta campanya municipal a l’hora de posar al dia la nostra sensibilitat política amb els temes més propers. No diré que em molesti l’apatia o la indiferència (cadascú té dret, en un país regit per criteris liberals, a ubicar-se en les posicions socials que li siguin més convenients). El plat de la democràcia es cuina també amb aquests ingredients. La meva és la de participar activament i si pot ser, amb una certa intensitat. Trobo especialment saborosos els gustos que desprenen les campanyes electorals i, d’una manera especial, el gust casolà i tradicional de les locals.