GUILLEM LLUCH / JOFRE FIGUERAS (La Pobla de Segur).- A principis de l’any 1937, quan la Guerra Civil feia tot just mig any que durava, la situació a la Pobla de Segur, i al Pallars en general, era de relativa calma. El front quedava lluny. Tot va canviar, però, quan el 18 de febrer, les tropes franquistes, amb el suport de l’aviació alemanya, van llançar el primer bombardeig contra les instal·lacions hidroelèctriques de la població. En aquella ocasió, les bombes només van afectar les canonades de càrrega, però van deixar la central inutilitzada durant tres mesos.
Tal com explica l’estudiós local Manel Gimeno, la Pobla de Segur es considerava un node estratègic, ja que al seu voltant hi havia tres grans centres de producció elèctrica: la central de Productora, la de Sossís i l’estació receptora. «Un dels plans dels franquistes revoltats va ser la inutilització parcial de la indústria catalana, i la manera de fer-ho era inutilitzar les centrals hidroelèctriques», detalla Gimeno, que afegeix que «l’objectiu no era destruir les centrals, perquè pensaven que després, en un moment donat els podrien ser útils, sinó que era evitar només la seva producció i inutilitzant les canonades s’inutilitzava la producció».
L’objectiu d’atacar les centrals pirinenques, lògicament, era perjudicar la resta de Catalunya, perquè aquesta zona era la proveïdora d’energia de bona part del país. De fet, no només es va bombardejar la central de la Pobla, sinó també altres grans centrals, com la de Capdella, la de Talarn, la de Seròs, o la de Camarasa, entre altres. Tot i això, Gimeno apunta que «no es va aconseguir inutilitzar-les i, de fet, en el cas de Capdella li va fer molt més mal la riuada de l’any 1937 que no pas el mateix bombardeig, que va inutilitzar una sola canonada». Sí que és cert, afegeix, «que va estar un cert temps parada, però com que en aquell moment hi havia excedent de producció, tampoc va afectar molt».
Sense veure-la venir
Gimeno insisteix que, «a la gent, la guerra li va arribar molt de sobte, perquè llavors quedava molt lluny i només la seguien els que tenien un fill al front, o els que s’informaven per les poques notícies que arribaven, ja que no tothom tenia ràdio». Així doncs, «era una cosa llunyana, però de sobte, la guerra va arribar aquí».
I quan va arribar, la població ho va ben notar: «els nens estaven al col·legi, a sota mateix del lloc on van caure les bombes, i de sobte van haver de sortir corrents i amagar-se, perquè l’aigua de la cambra d’aigües que van rebentar els bombardejos baixava per la Costapera, i va arribar fins i tot a les cases on vivien els empleats de Productora».
Va ser arran d’aquell primer bombardeig que les empreses elèctriques van decidir fer uns refugis per als seus treballadors. Un dels primers es va fer al costat de la central de Productora, tot i que se n’acabarien construint fins a set, ja que més tard se’n van habilitar per a tota la població.
En aquest sentit, Gimeno explica que «a part dels refugis que es van fer per part de l’empresa, el fet que Pobla estigués rodejada de tres grans centres de producció feia témer que si hi havia bombardejos, aquests podrien afectar a la població, com així va ser en part». Per això, continua, «el poble va fer també uns refugis, concretament, tres».
Els va començar a fer quan, el mes de gener de 1938, va tenir lloc un segon bombardeig a les centrals de la zona, que va provocar dues morts a Tremp. Va ser arran d’això que a la Pobla es va decidir començar a construir refugis al centre de la població. Gimeno indica que es va fer amb el suport dels veïns i de l’Ajuntament, «després de veure que aquest cop sí que s’havia bombardejat més seriosament sobre els tres grans centres productors d’energia de la Pobla».
Recuperar aquella memòria
Ara, gairebé 90 anys després d’aquells fets, l’Ajuntament de la Pobla de Segur ha decidit actuar per tal que aquest episodi històric no caigui en l’oblit i, a banda, perquè serveixi com a atractiu en l’àmbit del turisme cultural. És per això que fa uns mesos va crear una ruta, senyalitzant bona part dels refugis antiaeris i ara treballa per poder-ne fer visitables almenys dos.
Un dels que es voldria habilitar és el que està situat sota la plaça del Daldo. Gimeno explica que aquest refugi va donar servei a la població dels carrers del Raval, de la Font i d’Oran, i, a partir de l’octubre del 1938, amb les tropes franquistes ja instal·lades a la població, i amb el front del Pallars ben a prop, també als nens i nenes del col·legi, ja que aquest es va instal·lar tot just al davant, al Comú de Particulars, quan l’edifici de l’escola va ser ocupat pels militars franquistes per fer-lo servir com a hospital.
De fet, Gimeno explica que aquest refugi no es va poder acabar de construir durant el període de la República i, en entrar els franquistes, el nou ajuntament va demanar als militars si podien acabar-lo, cosa que van fer.
Per tal de fer-lo visitable, el regidor de Promoció Econòmica de la Pobla de Segur, Josep Maria Tirbió, explica que «bàsicament el que s’ha fet és obrir-ne la porta, que es trobava tapiada, ja que aquesta zona abans formava part de la muralla». Tot i això, intuïen que en aquest punt hi havia l’acabament del refugi, «que es devia tapiar pel motiu que fos». En aquest sentit, detalla que «pensàvem que anteriorment, s’havia aprofitat el refugi per fer-hi una escomesa de llum i intuíem que l’accés havia d’estar en aquesta part; llavors, la vam buscar i la vam trobar».
Ara, afegeix Tirbió, «la idea és que els dos refugis que es conserven millor puguin ser visitables». Després de la primera fase, on s’ha preparat la ruta pel poble, amb la seva senyalització, la segona fase va ser obrir aquesta porta, en el cas del refugi de la plaça del Daldo, per poder tenir el refugi connectat, amb l’entrada i la sortida, i la tercera serà assegurar-ho tot perquè la gent ho pugui visitar sense perill i es pugui fer una idea encara més clara del que van suposar aquells anys foscos per als poblatans i poblatanes.
