ISIDRE DOMENJÓ COLL (La Seu d’Urgell).- Els arxius comarcals són el màxim exponent del patrimoni documental al territori. Els treballs de recerca, catalogació i preservació que s’hi porten a terme fan possible aplegar fons molt diversos provinents d’institucions, empreses i particulars. Tot aquest volum de material, que és essencial per conèixer el batec de cada comarca, està a disposició de les persones que vulguin estudiar i divulgar uns determinats fets i èpoques històriques. Cada arxiu comarcal és una finestra oberta al passat, més proper o més llunyà. Els arxius, doncs, són espais que d’alguna manera preserven la memòria col·lectiva i els documents que guarden representen el testimoni del que passa en un lloc determinat. Ha de ser una feina apassionant, no?
Sí, totalment apassionant. Els arxius custodiem informació totalment variada, diversa i polièdrica que ens permet viatjar a través del temps en un mateix espai, en capes. Això fa que a vegades tinguem la sensació que present i passat es fusionen, ja que podem reconstruir paisatges desapareguts, que és una de les poques coses que la humanitat ha generat en relació a altres espècies: el fet de tenir records de vivències no viscudes.
Contràriament a la idea que hi pot haver preconcebuda, els arxius no són espais morts, sinó tot el contrari, ben vius.
Sí, tant des del punt de vista de la gestió pròpia de l’arxiu, que depassa les parets de l’edifici, perquè tenim relació amb altres administracions sobre com es gestiona la documentació perquè ingressi correctament; com també pel que fa a la mateixa difusió del patrimoni cultural i la resposta que rebem dels ciutadans, tant per l’ingrés de documentació com després per l’assistència a les activitats de difusió que fem.
A grans trets, quines són les activitats de difusió que destacaríeu des de l’Arxiu?
Tenim dos tipus d’activitats: les que són estables al llarg del temps i les conjunturals, ja que moltes vegades aprofitem circumstàncies determinades o ingressos especials de fons per realitzar determinades activitats. Ara mateix, les que tenim actives i amb força participació són el taller de fabricació de pega d’ametller per a l’enquadernació de llibres i documents, que fem cada any per Sant Jordi per recuperar antics oficis de cara als nens, i després col·laboracions amb altres institucions, com el Consell Comarcal de l’Alt Urgell, l’Ajuntament de la Seu d’Urgell o l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell (IECAU), amb diferents cicles de conferències, com ‘Desenterrant el passat’ o ‘Parlem d’història’, de manera que tenim activitats que permeten difondre allò que la societat ens ha lliurat com un tresor, que són els records.
A més d’espais vius, els arxius també són espais útils, perquè encara que sembli impossible no tot està a internet, sinó que hi ha coses que només es poden trobar als arxius, oi?
Sí, i a banda cal tenir en compte que els arxius som custodis de la veracitat de les coses, entre cometes. Internet és un entorn on les coses es poden interpretar d’una determinada manera, manipular, etc, en canvi, als arxius tenim les fonts primigènies. A banda, el 90% de la informació que tenim als arxius ara mateix no està a Internet, si bé es va posant a disposició a través de la digitalització de documentació. Però és cert que des del punt de vista d’informació estructurada, és a dir, que sigui útil per les màquines i els humans, és veritat que no, el 90% no està fet. Un dels motius és que actualment no és possible fer-ho, no podem transcriure els milions de documents que tenim als arxius per posar-los a internet, però s’està evolucionant amb tecnologies que permetran que les màquines puguin interpretar aquesta documentació històrica.
Per tant, el repte de les noves tecnologies el teniu també als arxius i esteu en procés d’adaptació a elles perquè siguin útils, no?
Sí, de fet estem en la fase en què els arxivers estem adoptant cada cop un perfil més tecnològic i informàtic. De fet, hi ha un projecte de la Unió Europea anomenat ‘Time Machine’ que, en col·laboració amb diferents laboratoris d’intel·ligència artificial, pretén posar a l’abast de la població enormes masses d’informació històrica. D’aquí es deriven projectes com la interpretació i lectura automàtica per part de màquines de documents manuscrits, que són molt complicats d’interpretar. Això ens dotarà de milions i milions de registres d’informació que els arxivers hem d’incorporar a les nostres aplicacions informàtiques i hem de difondre. Així doncs, tindrem un element molt important a l’hora de modelar les dades i els sistemes d’informació. Podem dir que gràcies a la informàtica podrem tenir el passat i el present al mateix pla.
Anem al començament de tot. Com arriben els documents a l’Arxiu? Són cerques que feu, o són particulars, institucions o empreses que ho posen a la vostra disposició?
Una mica de tot. Hi ha una part proactiva de l’Arxiu que consisteix en la recerca de fons documentals. Després, a partir de la mateixa activitat de l’Arxiu i del fet de donar-se a conèixer a la societat, moltes institucions i particulars tenen coneixement de la importància de l’Arxiu i aporten la seva documentació. Quan entra a l’Arxiu Comarcal, la documentació segueix tot un protocol predeterminat de tasques, entre les quals destaquen la identificació de la documentació, el pacte amb els titulars -per veure com s’ingressa la documentació i com es pot utilitzar amb finalitat de recerca i difusió-, i la cadena documental de tractament, és a dir que si és audiovisual o fotogràfica se li dona prioritat a l’hora de fer-ne la digitalització. Després hi ha totes les tasques de descripció i classificació de la documentació i de posar-la a disposició de públic en diferents formats, ja sigui en exposicions, visites guiades, conferències, etc.
Us trobeu amb dificultats perquè la gent es desprengui d’aquests documents, que segurament els ha guardat a casa i que venen de generacions enrere? Imagino que hi ha d’haver molta complicitat i l’Arxiu ha de fer pedagogia de cara a les persones que dipositen aquests fons documentals, no?
Sí, i és comprensible, la documentació forma part del patrimoni no només documental sinó també emocional de les famílies i les persones. En aquest sentit, fem una tasca pedagògica i insistim que la titularitat de la documentació continua sent del titular, és a dir que no hi ha una cessió de titularitat. Nosaltres sempre apostem per la cessió de documentació en custòdia a l’Arxiu, amb la possibilitat d’utilitzar-la amb motius de recerca i difusió, però en cap cas és una cessió de la propietat, que sempre continua sent dels titulars. Llavors tenim diferents sistemes que ens permeten acotar tots els escenaris: des de les persones que ingressen la seva documentació de forma física a l’Arxiu fins al que s’anomena l’autorització de reprografia, és a dir gent que té fotografies, les cedeix temporalment a l’Arxiu, nosaltres les digitalitzem i els retornem la documentació original més una còpia digital, amb el pacte que nosaltres podem utilitzar la còpia digital. De fet, quan parlem de veracitat també ve del fet que la procedència queda absolutament documentada. Per això la titularitat sempre queda esmentada.
I a banda, els garantiu que aquesta documentació estarà amb les condicions adequades que possiblement no es poden tenir a casa.
Exactament, primer des del punt de vista de la seguretat, ja que és una documentació que queda en unes instal·lacions perfectament custodiades i, després, perquè, tot i que sembli una mica exagerat, hem de ser conscients que la documentació, a casa, viu en un entorn absolutament perillós. Ja sigui per qüestions d’herència -i que les següents generacions no ho valorin i ho llencin- o de mudances, on generalment es perd molta documentació, aquesta es pot disgregar. Després, pot patir accidents, com incendis o humitats i, finalment, hi ha el deteriorament pel pas del temps. Si tot això queda custodiat a l’Arxiu Comarcal, s’eviten aquests riscos. A banda, es fan economies d’escala, és a dir que quanta més documentació diversa tinguem, els investigadors i ciutadans podran accedir a més fons i completar, per tant, les seves consultes.
Quins tipus de documentació us entra a l’Arxiu? Podríem fer una classificació?
La documentació és el reflex de la societat i com que la societat s’expressa en múltiples formats, tots aquests formats ens arriben a l’Arxiu. Per tant, tenim tota mena de documents: en paper tradicional, fotogràfics, audiovisuals i després en suports especials, des de cartells de grans dimensions fins a petits documents, formats com radiografies, objectes amb documentació incorporada… és a dir que la varietat és molt gran.
Anem a l’apartat de la consulta. Tota la informació que teniu a l’Arxiu es pot consultar? Tothom té dret a consultar-la? Quin és el procediment?
Des de la nova llei d’Arxius de l’any 2001, en principi qualsevol ciutadà pot accedir a l’Arxiu només amb el seu carnet d’identitat. Abans es necessitava un informe previ d’un professor universitari, però ara és d’accés universal. Només hi ha una petita prevenció, i és la que imposa la llei de Protecció de dades personals en determinada documentació. Tot i això, amb el consentiment dels titulars, els ciutadans i investigadors podrien accedir a aquesta informació reservada per les seves investigacions.
Per tant, el perfil d’usuaris que venen a fer consultes a l’Arxiu tant són universitaris, professional del món de la història, com persones a títol particular, no?
Sí, ve gent a títol particular ja sigui per interès o curiositat cultural, com també per defensar els seus drets, ja que també som garants de drets en aquest sentit. I cada vegada més també tenim alumnes que realitzen el seu treball de recerca de batxillerat i que són potencials futurs usuaris de l’Arxiu a tots els nivells.
Quins tipus de documents són els que més es consulten?
A partir de les estadístiques que fem mensualment i anualment, les més consultades són les actes municipals, que reflecteixen la vida diària dels ajuntaments, però també padrons d’habitants, perquè tenim una part important d’usuaris que són genealogistes o bé investigadors que volen situar en un context més social els esdeveniments històrics. En tercer lloc, hi ha la documentació notarial, tot i que malauradament, a diferència d’altres arxius comarcals, nosaltres tenim aquesta informació molt fragmentada.
Els municipis de la comarca també us han anat aportant els seus arxius municipals, a banda del de la Seu, al llarg d’aquests deu anys d’existència de l’Arxiu Comarcal, oi?
Sí, la veritat és que estem molt contents. Ara mateix, dels 19 municipis que integren l’Alt Urgell ja en tenim ingressats entre 13 i 14. En aquest sentit, hi ha una participació molt important dels ajuntaments i del Consell Comarcal, com gran proveïdor de serveis que és.
Tornant al tema de les consultes, a vegades queden restringides a l’usuari que la fa, però altres vegades tenen una translació pública, perquè es converteixen en llibres o s’utilitzen com a fonts per després publicar un llibre o un article. A més, els darrers anys hi ha historiadors joves de la comarca que imagino que són dels més habituals a la sala de consultes de l’Arxiu, no?
Efectivament. A més, també hem de parlar de la complicitat que hi ha entre els investigadors i institucions que promouen la investigació històrica, com seria el cas de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell. L’Arxiu és la font o una de les fonts més importants de publicacions de tipus històric i cultural en general. A partir de la documentació que custodia l’Arxiu Comarcal s’han publicat bastants estudis. A banda, tenim en projecte la publicació d’un seguit de llibres, que són els resultats d’aquestes investigacions.
Entre aquests llibres em penso que n’hi ha un que és la nineta dels ulls del director de l’Arxiu, sense desmerèixer els altres, que són els exemplars de la revista Narieda que va publicar l’escola de Fígols els anys 30 del segle passat.
Sí, efectivament, en el qual tu hi vas participar activament! Es tracta d’uns quaderns, elaborats per diferents escoles que seguien el mètode educatiu Freinet, que era un mètode que intentava posar en contacte al nen amb la natura i el seu entorn, de manera que estimulés la seva capacitat d’aprenentatge. Tot això quedava sintetitzat en la publicació en lletres d’impremta de les seves experiències, per això s’anomenen Quaderns de vida. A Fígols se sabia que durant la República hi havia hagut una escola que seguia aquest moviment, el que passa és que no n’havien quedat vestigis. Poc abans del Sant Jordi de l’any passat van aparèixer en unes maletes dos exemplars d’aquesta revista i a partir d’aquí, gràcies a la persona que les va trobar, la Mar Garcia, així com a l’associació Lo Caliu Figolà, l’Arxiu i el Consell Comarcal vam poder seguir el fil i trobar la col·lecció completa de la revista, propietat de Rosa Serradell, filla d’un dels alumnes que més va participar en explicar la seva història, Joan Serradell. Per tant, tenim una col·lecció completa del 1935 fins al 1936 de set quaderns que són realment un tresor explicat per nens.
Imagino que com a director de l’Arxiu, una de les satisfaccions deu ser veure que part del material surti de l’Arxiu i aterri a les cases de tothom que el vulgui rebre, en format de llibre, no?
Sí, per nosaltres la difusió del coneixement és el nostre objectiu principal, per tant, que la documentació surti de l’Arxiu és també un acte de justícia cap a totes aquelles persones que han cedit la informació, és un win-win absolut.
Aquesta entrevista es va emetre originalment al programa ‘Viatge a la memòria’, de Pirineus TV. Podeu veure-la en aquest enllaç.