Malgrat l’estrèpit dels canons i el fragor de tantes batalles cruels i absurdes, quan surto a caminar soc capaç d’obrir un parèntesi i gaudir amb el guspireig vermell dels farbalans enmig de les onades intensament verdes d’aquests dies. El farbalà és la flor que té més noms de casa nostra. Hi ha llocs que en diuen rosella, gallaret, perepep, quiquiquic, quecquerequec, coquerecoc, badabadoc, ababol, pipiripip, gallina, monja, ruella, etc. Com en dieu vosaltres? En digueu com en digueu, tres coses em semblen clares. Una, que la diversitat de la llengua expressa aquest aire personal, creatiu i alegre que sorgeix de l’espontaneïtat popular; dues, que la necessitat que tenen les llengües de posseir un estàndard no està renyida amb la supervivència de les diferents varietats; tres, que una primavera sense roselles, sense ruelles, sense farbalans, no seria primavera.
Em plau, també, veure que les séquies del reg de Nargó ja són netes i que es preparen per a repartir verdor i abundància pel paisatge.
Em plau constatar que el topònim pont d’Espia hagi sobreviscut a l’antic pont romànic que li va donar el nom. És la victòria de la paraula sobre la pedra, de la història sobre l’oblit. A quins espies es deu referir? De tots els ponts del Segre aquest potser és el que ha estat més conegut i mitificat. Al voltant seu s’hi han bastit diverses llegendes que ni tan sols el pes de la realitat ha acabat de desplaçar-les del tot. El príncep de Lichnowsky, als seus records de la primera guerra carlina, explicava que el pont d’Espia era el lloc on els reis de la corona catalanoaragonesa llançaven els espies castellans quan els capturaven. La llegenda, per raons òbvies, és totalment falsa. Del segle IX al XVI aquell indret va pertànyer al Vescomtat de Castellbò, temps en què el vell pont degué fer d’enllaç i línia divisòria entre la salvaguarda del castell de Canelles, el castell de la batllia de Nargó —ambdós llocs amb un bon angle de guaita a mitja alçada— el majestuós puig, també dels Espies!, del Boumort i el castell de Gavarra.
Em plau, també, veure que les séquies del reg de Nargó ja són netes i que es preparen per a repartir verdor i abundància pel paisatge
També se li ha atribuït reiteradament ser el lloc des d’on es va llançar el comte d’Espanya al Segre, quan el portaven de la rectoria d’Avià presumptament cap a Andorra. Com és ben sabut, això tampoc no és cert. El lloc on el van llançar al riu, amb un cantal lligat al coll amb un dogal va ser un bon tros més amunt, a l’alçada del toll Mercader, molt poc abans d’arribar als Tresponts. Pio Baroja, a la seua novel·la La senda dolorosa, diu que pont d’Espia és el nom del pont en castellà, mentre que en català seria pont des Pi. És a dir, que es tractaria d’una resta de l’antic català salat fossilitzada a la toponímia. La idea és suggerent, però ni en la memòria oral ni en l’escrita no n’he trobat cap exemple. Joan Coromines, d’altra banda, al seu extraordinari Diccionari etimològic, parla també d’un segon pont d’Espia a l’alçada de Castellnou de Bassella, però tampoc no n’he sabut trobar cap mostra ni testimoni. A algú li sona?
M’agrada també que surtin llibres d’història local com ara Per Déu, per la Pàtria i el Rei, escrit per Amadeu Gallart i publicat per Edicions Salòria de la Seu, en què, a patir del dietari d’un seu rebesavi (Antoni Martí, 1806-1863), ens descobreix un seguit de fets històrics que es van produir durant la primera guerra dita carlina i ens endinsa en una rica exposició de detalls que ens permeten conèixer molt millor aquell conflicte des de la perspectiva de les nostres terres.
M’agrada tota l’obra de Víctor Serge, especialment aquests dies en què l’imperialisme rus ha decidit treure’s a careta i tornar a matar, a assassinar.
I, finalment, m’agrada la poesia que sap embellir amb paraules les tasques quotidianes, com ara el poema «Costurers d’amor», provinent del volum Atles d’un present, del poeta pontsicà Jaume Invernon i Font, publicat també per edicions Salòria:
«Amb fils de veu brodàvem els silencis
sense esbandir-nos l’afany d’aprenents.
Dessota l’aire calent de la tarda
fèiem l’embasta amb escatxics de sal,
desafiant el desig de les ones…»
