Aquest cap de setmana, la Pobla de Segur i el Pont de Claverol viuran la 44a diada dels Raiers de la Noguera Pallaresa. Coll de Nargó, per la seva banda, celebrarà la seva baixada el segon cap de setmana d’agost. Per conèixer millor la cultura raiera, parlem amb la presidenta de l’Associació Cultural dels Raiers de la Noguera Pallaresa, Paula Dalmau, i amb el president de l’Associació de Raiers de la Ribera del Segre, Àlex Ferré. Actualment, les baixades de raiers són candidates a ser Patrimoni Immaterial de la UNESCO. Abans, però, hi ha un recorregut llarg, es porta uns 40 anys treballant en la recuperació de la memòria dels raiers. Com va començar?
PAULA DALMAU.- En el nostre cas, fa més de 40 anys que un grup de persones es va interessar per aquest ofici i va començar a recuperar-ne la memòria, tant de l’ofici com de les persones que hi treballaven. A poc a poc, es va anar recuperant fins al dia d’avui, que encara la conservem.
ÀLEX FERRÉ.- En el cas de Nargó tenim la sort que van ser els mateixos raiers, ja que en quedaven molts que havien fet l’ofici, que juntament amb les seves famílies van començar a reunir-se cap al 1985-1986 per rememorar la feina. Al principi no feien la baixada, però sí que van començar a recuperar la memòria d’aquell ofici que tant havia donat al poble. Fins al dia que van dir de tornar a fer un rai i, ni que fos per un dia, tornar a baixar i recordar aquell ofici. En un inici ho van fer els mateixos raiers i després ja ho va seguir la resta de gent del poble.
Estem parlant de finals dels anys 70 i principis dels 80, en què hi havia un primer ressorgiment de la cultura popular i tradicional i es va voler posar en valor l’ofici dels raiers. Possiblement, aquest ofici sí que quedava en la memòria popular, però imagino que el fet de constituir les vostres associacions i posar en marxa aquestes diades raieres deuria ajudar a atraure a molta gent, tant com a espectadors com també per treballar-hi.
P.D.- Sí, a Pobla també hi havia molts raiers que van ajudar a ensenyar als que es van començar a moure a muntar els rais i a baixar pel riu, i això va anar atraient a més gent del voltant que potser no eren de famílies raieres, però que es van començar a interessar per aquest ofici i perquè això perdurés en el temps.
À.F.- Sí, el que és maco és aquesta transmissió oral que hem tingut, ja que van començar els antics raiers i ho hem seguit fent gairebé com ho feien ells, continuem fins a dia d’avui i ho continuarem fent.
Hi ha la baixada i la festa, però també hi ha altres activitats, hi ha els museus, amb un museu a cada ribera, també s’han publicat llibres al voltant dels raiers, en definitiva, s’ha aconseguit posar el món dels raiers novament en primera línia, no?
À.F.- Sí, la qüestió penso que és no perdre aquesta constància i, com que als dos pobles crec que ho hem consolidat, ja és una atracció més que tenim pel fet que cada any se sap que els raiers baixaran i s’espera que baixin, de manera que tothom ho espera i s’organitza. No existeixen Nargó o la Pobla sense els raiers.
Vosaltres sou l’exemple clar que hi ha hagut un relleu generacional. De quina manera els joves com vosaltres s’estan implicant en les diades dels raiers?
P.D.- Nosaltres comencem a preparar la diada uns mesos abans. Aquesta se celebra el primer cap de setmana de juliol, però el mes de maig ja comencem a pujar al bosc a buscar les redortes i a preparar tot el que està vinculat amb la baixada i també tots els actes que s’organitzen al voltant de la diada. Cada vegada intentem atraure a gent més jove perquè aquest relleu no es perdi, perquè al final és la nostra cultura.
À.F.- Sí, el relleu generacional és bàsic, perquè de raiers vius ja no en queda cap, diria. De fet, a Coll de Nargó en aquests últims dos anys han mort els darrers raiers i si no mantenim la cultura els joves, al final es perdrà, i és una cosa que no ens podem permetre.
Fins a quin punt les dones, les noies, s’han implicat en la recuperació de la memòria d’un ofici exclusivament masculí?
P.D.- Igual que a Nargó, les dones tenien un paper rellevant, el raier marxava a fer el viatge i la dona es quedava a casa tirant endavant. Tot ha anat evolucionant i avui dia, que la baixada es viu com un element cultural, el paper que representa una dona dins de la junta és igual d’important que el de qualsevol altre membre que participi de l’associació.
A Nargó, de fet, teniu un monument dedicat a la dona del raier, no?
Sí, va ser un projecte bastant personal del meu padrí per tal de rememorar la seva mare. Cal pensar que el raier marxava i tornava al cap d’un o dos mesos, de manera que el meu padrí sempre deia que ell, de petit, a qui recordava bàsicament era a la mare. Per tot plegat, juntament amb altres antics raiers de Nargó, van dir que què menys que recordar aquestes dones dels raiers, que es quedaven a fer tota la feinada que hi havia. Sempre ho dic: no hi havia família raiera si no hi havia una dona molt forta per portar la canalla, les bèsties, els horts i tota la feina que això comportava, en uns temps molt durs. Així doncs, ja que rememorem als padrins que baixaven amb els rais, també ho hem de fer amb les padrines que es quedaven.
Uns raiers que ara s’han revaloritzat gràcies a aquestes activitats i suposo que la gent de Nargó, Pobla i el Pont de Claverol se senten la festa com a pròpia.
P.D.- Efectivament, són dues associacions i dues activitats que si no fos per aquest sentiment que es porta a dins, no tirarien endavant. Jo crec que una de les principals tasques que tenim per davant és engrescar a les generacions que venen després de nosaltres, perquè aquest sentiment ja els quedarà més lluny, els seus padrins ja no hauran estat raiers, i els hi haurem d’inculcar perquè ho puguin seguir rememorant igual que ho fem nosaltres o ho van fer els nostres pares.
De fet, com qui diu, els més petits ja ho mamen des de ben d’hora, perquè cada any podem veure que alguns ja pugen al rai ni que sigui per fer-se la foto.
À.F.- Sí, la qüestió és que la cosa engresqui als petits. Jo crec que és una cosa que no es fa cada dia, no es baixa cada dia, no es fa una embarcació amb bigues com es feia abans, utilitzant els mètodes d’abans, i això, en aquesta època tan tecnològica, amb tantes pantalles, trenca moltíssim amb allò al que estem acostumats. Penso que és atractiu dir-li als petits i joves “aquí no hi ha cap pantalla, ara treballaràs la fusta amb les teves mans i després veuràs que això té un resultat, que és baixar pel riu com ho feien antigament”. Tot plegat fa que hi hagi molta demanda per baixar i que sempre hi hagi unes quantes empentes, perquè com a màxim poden baixar cinc o sis persones en un rai, però ja està bé que hi hagi demanda.
Parlàvem al principi de la candidatura a la UNESCO, que és entre diverses associacions de diversos països. Com es comença a teixir aquest projecte?
P.D.- Sí, fa uns deu anys l’Àngel Portet, de la Pobla de Segur, va començar a pensar i a buscar com es podia fer que aquest ofici arribés a ser patrimoni de la UNESCO.
Doncs tot allò que l’Àngel es posa al cap, ho tira endavant, perquè va ser precisament l’artífex de l’Associació Internacional de Raiers, no?
P.D.- Exacte, i des d’aleshores ho estem treballant, no només des de la Pobla, sinó amb la resta d’associacions que hi ha al món així com amb l’Associació Internacional, que ha tingut un paper molt rellevant treballant per aquesta candidatura.
À.F.- Des de Nargó hem de donar les gràcies a la Pobla, perquè aquí sí que s’ha fet una feinada, tant el Portet com altres persones destacades del món raier de la Pobla. Nosaltres sempre hem ajudat amb el que hem pogut, però des de la Pobla s’ha fet una feinada.
La feina ja gairebé està tota feta i ara només cal esperar, no?
P.D.- Sí, ara és esperar que resolguin i confiem que sigui ben aviat.
Teniu perspectives que arribarà a bon port?
À.F.- Sí, hi ha d’arribar. A Nargó, que som menys i tenim un format més petit que a Pobla, per nosaltres això és clau, és bàsic, ja que el fet que ens reconeguin com a patrimoni immaterial vol dir que la festa ja no mor: tenir una festa reconeguda com patrimoni immaterial de la UNESCO significa donar-li una continuïtat per molt de temps, no sé si per sempre, però sí per molt de temps. Per a qui estima aquest món, ja no només per sentiment de família, sinó per la tradició i la cultura que representen, això és molt important.
A més, no és un esdeveniment exclusiu d’un lloc, sinó que altres indrets d’Europa tenen també les seves associacions raieres, perquè abans hi havia hagut raiers. Es parla d’Àustria, Alemanya, Polònia, República Txeca… Per tant, la cooperació és bàsica, anar tots a l’una. També aneu a la una les dues associacions del Pirineu català, hi ha bona sintonia?
À.F.- Sí, només faltaria. És que som part d’aquesta cultura que compartim i que estimem. Si no tinguéssim bona sintonia, no tindria cap sentit.
P.D.- Exacte, el que hem de procurar les dues associacions és que això continuï tirant endavant.
Imagino que els projectes immediats són aquests, aconseguir la declaració com a patrimoni mundial immaterial i anar treballant el dia a dia sense defallir, no? És a dir, que si arriba la declaració no es digui que ja està la feina feta sinó tot el contrari, ha de ser un estímul per anar a més.
P.D.- Exacte, comportarà encara més feina (riu).
À.F.- Sí, però una feina agraïda, jo tinc molta il·lusió, som molts països, moltes associacions, molta gent…
P.D.- Sí, aquí hi ha molta gent, jo penso que és un reconeixement per a tothom, pels raiers que s’hi dedicaven i per a tota la gent que ha procurat que aquest ofici, aquesta memòria i aquesta cultura perdurin fins avui.
És una feina que no s’acaba el dia de la baixada, sinó que hi ha molt treball al darrere i hi ha molta implicació de la gent de les dues riberes. Quina quantitat de gent podríem dir que treballa i s’implica en una diada dels raiers?
P.D.- En el cas de la Pobla de Segur diria que una seixantena de persones, com a mínim.
À.F.- Nosaltres rebaixem molt aquestes xifres, som una vintena com a mínim, i a vegades una mica més; per sort mai som menys.
Els raiers eren uns professionals i han transmès els seus coneixements a les generacions que han vingut després, però això de fer un rai no deu ser tan fàcil com pot semblar al principi, no? Al final, són uns troncs que s’uneixen amb redortes, s’ajunten els trams, es posen els rems, les tatxes i avall, però deu tenir la seva complexitat.
P.D.- Sí, aquí hi faltaria alguna tensora també, que són unes redortes més llargues que el que fan és pressionar les bigues perquè no se separin i aguanten les remeres. Sí, sembla fàcil, però no ho és.
El que està clar és que els dos rius, el Segre i la Noguera Pallaresa, han canviat des de l’època dels raiers i ara no hi ha tanta aigua, no baixa amb tanta força…
À.F.- Fàcil no ho és, però a la que ho fas el primer i el segon any, al final, a part que t’acaba enganxant, acabes aprenent-ne i pots sentir una mica com era aquest ofici. Òbviament, jo no em puc imaginar què era agafar i baixar des de Nargó o des de la Pobla de Segur fins a Tortosa, ja que són molts dies sobre l’aigua, però sí que vas pel riu, veus les muntanyes al costat i sents aquest contacte amb la natura, i jo crec que és molt bonic: tot és fusta, no hi ha plàstics… la fusta del bosc, l’aigua del riu, tu i els companys, és un sentiment que, si no el vius, és difícil d’explicar.
P.D.- Per mi és un moment bonic, al final estàs navegant pel riu amb una embarcació que has construït tu amb l’ajuda dels teus companys, és un moment tens, perquè el riu canvia cada any, et pots trobar qualsevol imprevist i l’has de saber superar, però realment és una experiència que si no la vius, és difícil explicar el sentiment que comporta.
À.F.- I a nivell de riu, veurem què passa amb el cabal, nosaltres potser haurem de baixar a la primavera, al final, ja que cada cop baixa menys aigua.
Aquesta entrevista es va emetre originalment al programa ‘Viatge a la memòria’, de Pirineus TV. Podeu recuperar-lo en aquest enllaç.