Jordi Abella és antropòleg i director de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu des de la seva creació. Ve de gust parlar amb ell perquè té unes bases molt sòlides del que ha de ser el patrimoni del Pirineu, la seva interpretació i la seva gestió. L’Ecomuseu es va obrir al públic l’any 1994 amb una idea renovadora i diferent d’aquella tipologia de museu més clàssic. Veu voler anar una mica més enllà del que es feia llavors, amb quin objectiu?
Sí, una mica el concepte d’ecomuseu ja implica aquest trencament. Els ecomuseus són un model de museu que sorgeix als anys 70 i 80 sobretot a França que reivindiquen un canvi de posicionament important. Així, en lloc de posar en valor només les col·leccions o els edificis dels museus fan una reivindicació més social on el més rellevant és la proximitat amb el territori i la seva població. Per arribar a aquesta població fem el que els francesos anomenen l’esclat, és a dir que el museu esclata i es dissemina pel territori i per diferents elements patrimonials. Això fa que el museu ja no és un sol edifici sinó que en són diversos distribuïts pel territori. És aquest canvi conceptual, que les exposicions son importants però encara ho és més poder activar processos de desenvolupament local en aquest territori. Aquesta idea que sorgeix als anys 70-80 a França i es va expandint per tot Europa també arriba a Catalunya i és en aquest moment que es comencen a plantejar alguns projectes interessants en clau d’ecomuseu. Nosaltres en som un, però després es modifica i comencen a sorgir els ecomuseus de territori, que són museus d’un plantejament potser una mica més clàssic d’edificis i col·leccions, però que incorporen aquesta filosofia del desenvolupament local, de treball amb el territori i la població local. En un primer procés, l’any 1994, comencem a incorporar alguns d’aquests elements patrimonials: una casa tradicional situada a Esterri d’Àneu, que és la seu de l’Ecomuseu, una antiga serradora al poble d’Alòs, una església romànica al poble de Son i a poc a poc anem creixent. Als anys 90 tenim aquesta infraestructura, tres equipaments del territori de les valls d’Àneu que ens permeten explicar una societat complexa i que ha anat evolucionant, i a poc a poc amb els anys anem incorporant altres espais: l’antic monestir de Sant Pere del Burgal, darrerament hem incorporat algunes accions com és la Pastorada, una passejada amb el ramat que fem amb una formatgeria local que permet conèixer tot el tema de la transhumància i tastar els formatges locals, que són de molta qualitat, és a dir que cada cop hem intentat donar una perspectiva més evolutiva, de transformació, no només parlem del passat sinó que parlem del present. Al final, l’Ecomuseu és aquest conjunt de coses amb l’objectiu final de reivindicar el patrimoni local.
Podríem dir que les mateixes valls d’Àneu es converteixen en un museu, gràcies a l’Ecomuseu, no? La gent pot anar trobant aquests equipaments i fent aquestes activitats, aquestes experiències, que han anat a més al llarg dels anys i és un dels punts importants de les vostres actuacions.
Clar, tu pots des de visitar alguns d’aquests elements que estan oberts al públic i gestionem amb obertures, però a més a més, en aquests darrers anys, hem començat a treballar l’àmbit de les experiències, que és molt interessant per oferir un contacte molt més directe amb el territori. El motiu és que convius amb aquest territori a partir de viure experiències específiques, com la Pastorada, o el que hem incorporat fa poc, el Joc de Dames, que és una activitat d’interpretació del romànic en clau de gènere, per reivindicar la importància històrica de les dones en el món local, tenint en compte que venim d’una història molt masclista i que ens hem acostumat a parlar de la història en clau masculina. Darrerament, també estem plantejant moltes activitats d’etnobotànica o hem incorporat una exposició que venia de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran sobre bruixeria al Pirineu. Al final, els museus el que hem d’aconseguir és desenvolupar la recerca i el coneixement del territori i a partir d’això tenir la capacitat de crear productes culturals, que poden ser des d’una publicació a un audiovisual, una exposició, una ruta o una experiència, però reivindicant sempre aquesta part d’experiència. Moltes vegades identifiquem els museus exclusivament com a espais per veure objectes i no és veritat: els museus hem de fer moltes més coses i avui en dia és necessari reivindicar els museus dinàmics, aquells que permeten conèixer el territori, desenvolupar accions de recerca, una recerca ens ajudarà després a crear productes o a fer accions de dinamització local. Un dels altres àmbits on hem treballat ha estat l’artesania: hem recuperat, conjuntament amb molts artesans del territori la creació i la producció de productes artesans que per sort tenim molt ben documentats dels anys 30 i 40. Tenim la sensació que aquest és un producte que es pot comercialitzar i posar en valor. Al final, el món del patrimoni és un paraigua que ens permet obrir fronts en àmbits molt diferents del desenvolupament local.
Imagino que el que estan aconseguint aquestes experiències és que la gent del territori, els veïns, se’l facin cada vegada més seu, l’Ecomuseu. D’alguna manera, podríem dir que també en formen part, no?
A vegades el que fem és fer d’intermediaris entre productors locals i el visitant, o simplement intentem acompanyar sectors locals que tenen algun projecte en ment i des de l’àmbit més patrimonial els podem donar un cop de mà. Ens agrada definir-nos com un museu de proximitat del territori i sempre que podem pensem i coorganitzem activitats amb la població local, perquè entenem que els museus han de ser instruments per a la població local, no només uns aparadors per atraure turisme. Aquest era un model de museu que ja està superat. En aquests moments, la gran reivindicació en el món del patrimoni és que els museus i equipaments patrimonials hem de tenir una bona base social, treballar colze a colze amb el territori per uns objectius de futur coherents, sostenibles, que posin en valor aquest territori. A vegades, es té la sensació que per l’únic que serveixen els museus és per atraure turisme que faci despesa al territori, però aquest és un model molt superat. El turisme és important pel Pirineu i podem desenvolupar accions turístiques interessants, però no sols hem de ser museus pel turisme sinó que també hem de ser museus de referència per a la població local, per al sector ramader, per al sector comercial, i els diferents sectors que formen part de la societat.
Parlaves de la recerca i probablement això és el que menys es veu, tot i que és necessària per després aconseguir uns resultats i poder mostrar aquests elements patrimonials, etnogràfics, que sense la recerca no es podrien aconseguir.
Sí, de fet en l’àmbit de la recerca fem molts convenis amb universitats i treballem colze a colze amb els parcs, el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i el Parc Natural de l’Alt Pirineu. El Pirineu és un territori molt complex, amb una gran riquesa natural i cultural i l’hem de conèixer, perquè a vegades tirem molt d’antigues idees prefixades, com ara que el Pirineu és un espai aïllat del món i això no és veritat. Històricament, el Pirineu sempre ha estat un punt de pas que ha ajuntat territoris i hi ha moltes influències de contactes culturals, històrics… Llavors, la recerca ens permet descobrir aquestes coses i parlar des d’àmbits molt més etnogràfics, com és l’arquitectura tradicional, fins a aspectes més contemporanis com cap on poden anar els espais ramaders. És un espai de debat on podem buscar posicions oposades al territori i trobar punts de trobada. Els museus poden tenir moltes funcions al territori, per això a vegades sap greu la mirada tan limitada que pensa que el museu simplement és per conservar un patrimoni, ben lluït, ben col·locadet i ja està. Si ens limitem a entendre els equipaments patrimonials com a espais tancats, que s’alimenten a si mateixos, ens equivocarem. Hem d’intentar que el patrimoni sigui un bon dinamitzador del territori.
En l’àmbit de la recerca hi ha un precedent important que és Ramon Violant i Simorra, que el reivindiqueu molt des de l’Ecomuseu.
Sí de fet un dels grans etnògrafs que ha tingut el Pirineu ha estat ell. Sortosament, conjuntament amb l’editorial Garsineu i amb la seva filla, amb la Ramona Violant, que va rebre tot el llegat del seu pare, treballem colze a colze i estem recuperant moltes de les obres de Violant dels anys 30 i 40. Moltes han estat inèdites i no s’han arribat a publicar perquè ell va morir molt jove i no va tenir temps material de publicar-les, i ara les estem reeditant, de manera que recuperem un tresor etnogràfic que teníem i que estava malauradament descansant en l’oblit. Gràcies a aquests actors i al suport d’altres entitats com la Generalitat de Catalunya podem tornar a reivindicar i treure a la llum moltes d’aquestes obres, algunes manuscrites, i que a poc a poc -ja que són molt costoses d’editar- van sortint a la llum. Jo crec que amb això fem una cosa important, que és un retorn de la memòria, perquè ell va fer una gran recerca etnogràfica als anys 30 i 40 i això ens permet transportar-nos al Pallars i al Pirineu d’aquelles dècades. Això ens està ajudant a entendre millor d’on venim, i una mica és aquesta idea, que necessitem saber d’on venim per poder plantejar el futur, cap on anem. És una de les parts importants de la recerca patrimonial, marcar futur.
Al voltant de l’Ecomuseu s’ha creat un equip humà que és una de les claus de l’èxit de l’equipament. Hi ha persones procedents de diferents disciplines, però tots plegats creeu un conjunt que cobreix diversos àmbits, oi?
De fet, és com tot, quan a vegades parlem dels museus tenim aquella percepció que simplement és l’edifici, les col·leccions exposades… És com si parléssim d’un hospital: un hospital senzillament amb l’edifici i els llits no té sentit si al darrere no hi ha professionals que gestionin el dia a dia, que facin recerca i que l’expliquin, doncs als museus és igual, necessitem la matèria primera que són els recursos humans. Malauradament, mantenim aquesta idea del passat que els museus no necessiten personal sinó que mentre hi hagi algú que obri i tanqui ja n’hi ha prou, i no és així. L’aposta que vam fer des del primer moment va ser crear un equip de treball en el qual hi ha arqueòlegs, historiadors, jo mateix que soc antropòleg, gent d’interpretació de patrimoni… Som cinc persones en aquests moments i la gran aposta és poder mantenir aquesta estructura. A més, a l’estiu reforcem la plantilla amb molta gent jove que ens fa de guies o ens ajuden a fer algunes d’aquestes activitats complementàries, com les rutes. Al final, acabem donant feina a cinc o deu persones que, a més, són gent ubicada al territori. No s’acostuma a pensar gaire en la cultura i el patrimoni com a recurs per fixar població al territori, però ho és. Si analitzéssim l’impacte que té aquest sector per al territori a nivell econòmic i de creació de llocs de treball, ens sorprendríem. És un sector que malauradament encara el tenim força abandonat, però que té una dimensió i un impacte que és molt important de reivindicar.
El treball en xarxa és una altra de les apostes de l’Ecomuseu des de sempre i a més l’aneu reforçant cada vegada més.
Sí, des de l’any 94 o fins i tot abans sempre ha estat una de les meves obsessions. En un territori dispers com és el nostre, territorialment molt complex, sempre hem trobat en el treball en xarxa una opció de poder treballar conjuntament amb els equipaments, amb les administracions, amb altres agents locals del territori i, fins i tot a nivell europeu. En aquest sentit, una de les eines que ens permet fer coses interessants és una estructura anomenada Patrim, que és una xarxa europea on hi ha companys de la banda aragonesa, del País Basc o de França i que ens permet desenvolupar accions conjuntes molt interessants. També estem en xarxes de museus d’etnologia i evidentment formem part de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran i també de la Xarxa de Museus de l’Alt Pirineu, que és més de proximitat i a través de la qual intentem fer accions conjuntes i reivindicar la importància del patrimoni al Pirineu.
Quin paper creus que ha de jugar el patrimoni cultural al Pirineu en un futur?
El Patrimoni té moltes lectures i moltes funcions al territori. Una d’elles és reforçar entitats, una altra és generar coneixements, també posar en valor aquest patrimoni local de què disposem i encara n’hi ha una altra que potser s’ha treballat menys des del sector del patrimoni cultural, que és la d’activar processos de desenvolupament local. El patrimoni pot ser un motor molt interessant per desenvolupar accions de futur que reforci sectors econòmics, com l’artesania que dèiem abans, pot generar relats… Si coneixem d’on venen i com han evolucionat molts dels elements culturals històrics que tenim, això ens permetrà posar en valor molts articles de consum que tenim, posar una etiqueta de qualitat també a molts dels productes locals que estem treballant o reivindicant. El concepte de patrimoni és molt polièdric i el que cal que hi hagi entitats sòlides al territori que puguin treballar aquesta matèria. Una matèria, d’altra banda, que és molt sensible, que no és un material que puguem utilitzar de qualsevol manera, de manera que cal una certa expertesa en la gestió d’aquest patrimoni.
Potser fa falta que hi hagi més gent que cregui en aquesta idea, en el patrimoni com a element de desenvolupament local i territorial, i que algú que tingui poder de decisió la compri?
Exacte. A més té dimensions educatives en l’àmbit de l’escola, són canals de connexió importants amb les noves generacions. Una societat que valora i gestiona el seu propi patrimoni és molt més rica. I no només el patrimoni material o físic com pot ser l’arquitectura o la ramaderia, sinó també l’immaterial, que al Pirineu és molt ric i forma part d’aquesta realitat local i ha d’haver-hi estratègies molt específiques per posar-lo en valor i difondre’l. Per tant, el patrimoni té moltes cares i és necessari que des de la política local, provincial o autonòmica tinguem polítiques clares per posar-lo en valor i reivindicar-lo. Quan es parla de desenvolupament local hem de posar en valor allò de què disposa el territori com a recurs propi, i el patrimoni és un element que tenen tots els territoris, sempre pot donar joc i permetre desenvolupar productes interessants, tant a nivell local i identitari, com fins i tot turístic com dèiem abans o pensant en temes de desenvolupament local. Invertir en patrimoni sempre és bo i hauria de ser un element més present del que està en les administracions locals o autonòmiques per poder plantejar un futur una mica digne i coherent per al Pirineu.
Aquesta entrevista es va emetre originalment al programa ‘Viatge a la memòria’, de Pirineus TV. La podeu veure en aquest enllaç.