MARCEL FITÉ.- L’escriptora Maria Barbal (Tremp, 1949), retorna al paisatge pirinenc de la seua infantesa amb la novel·la Al llac, publicada per Columna Edicions. L’obra ens descriu les relacions i les vivències d’un grup de persones que comparteixen un dia al llac de Tremp —exactament a l’embassament de Sant Antoni— i que, alhora, esdevenen la part central del retrat d’una època inscrita en un paisatge emotivament punyent i en un temps indefinit, però molt identificable, del passat.
En aquest retrat hi surt una noia de dotze anys —la Nora—, que, amb la seua mirada preadolescent, és qui fa la foto del grup i del lloc en primera persona; el Toni i la Lídia, que tenen una sabateria; el Joaquim, que treballa de dependent a la sabateria i és l’home de la Marieta; el Quim, que és fill del Joaquim i de la Marieta, i la Milagros, que és la mare del Joaquim.
«Recordar aquell estiu és com girar-se a mirar el paradís abans de traspassar una porta que l’allunyarà per sempre», ens adverteix la Nora tan bon punt comença l’obra. En efecte, el paradís que l’autora ens fotografiarà en primer pla és el de la seua infantesa, i no serà fins al final que ens oferirà una nova percepció de la realitat, ocasionada pel pas del temps: «No m’hauria imaginat mai que pocs anys més tard em miraria aquella vora, el lloc on érem, des del mig del llac i que tot el que llavors m’importava tant, d’alguna manera, hauria caducat».
Aquell paradís perdut, descrit amb la seua llum «en què la màxima claror es troba damunt l’aigua»; amb la voluptuositat dels canyers que acaronen i llepen els banyistes en passar; amb les fulles dels xops quan comencen a ballar així que es belluga una mica d’aire; amb les persones que cap al tard es veuen «com si visquessin immòbils dins d’una pintura», sense oblidar el drama que sempre sol comportar la construcció d’un pantà: «Sempre que pensava en l’aigua entrant a les cases del poble buit tenia una esgarrifança (…) Per sota d’on els bons nedadors bracejaven encara hi devia haver pedres de les parets, rajoles i terra. Havia pensat en el campanar de l’església del poble de Sant Antoni», constitueix l’atmosfera narrativa que serveix a Barbal per a capbussar-se en el món interior d’una gent senzilla, conformada, adaptada a l’entorn, però alhora amb els seus sentiments, els seus desitjos, les seues frustracions, les seues contradiccions i petites enveges…
El paisatge sentimental, estretament connectat amb el físic, aparenta ser estàtic, immòbil com les «parts dels troncs (dels xops) sota l’aigua», però en realitat és un paisatge en ebullició
El paisatge sentimental, estretament connectat amb el físic, aparenta ser estàtic, immòbil com les «parts dels troncs (dels xops) sota l’aigua», però en realitat és un paisatge en ebullició. La Nora, una nena de 12 anys, que ho veu tot i ho va anotant en primera persona. La Lídia, una dona de Barcelona, ben plantada, atractiva i elegant, que no té fills i enyora la ciutat i especialment el mar; el seu home, amb més dades ocultes que no pas explícites, està cansat de la sabateria, pensa que estaria millor fent de pagès i passa moltes estones en un bar amb mala imatge on acabarà trobant el fill que no ha tingut amb la seua dona; el Joaquim, que treballa de dependent a la sabateria, se sent atret per la Lídia i discuteix amb l’amo per coses de la feina; la seua dona, la Marieta, que té problemes amb la beguda i amb el pes i se sent menystinguda pel fill i per l’entorn, malgrat que té un potencial a la veu que ella mateixa desconeix; el Quim, que és fill del Joaquim i de la Marieta, és un nen fressós i molt estarrabaldat, que treu de polleguera la Nora; i la Milagros, que és la mare del Joaquim i l’única capaç de reptar el Quim.
Aquest paisatge sentimental, aparentment estàtic i conformat, hàbilment construït a partir de la primera persona expressada per la Nora i de la tercera d’un narrador omniscient, però que d’una manera dosificada va mostrant les seues cartes en forma d’indicis, es va descabdellant fins a arribar al desenllaç final en què tot ha canviat. El pas del temps ha regirat la fotografia inicial de cap a peus, ha canviat la percepció de la realitat per part de la Nora i ha desvelat una situació traumàtica que ja s’ha anat anunciant en forma d’indicis perfectament dosificats al llarg de la narració: «Després del gran daltabaix del llac…».
Tota l’obra és plena de silencis significatius que complementen la part explícita de la història «Si (l’home de la Marieta) sabés què fa quan ell passa la porta cap a la feina, amb què es conforta… la mataria». Uns silencis que parlen per mitjà d’interrogants, que enriqueixen el text i estimulen la imaginació dels qui llegeixen. Amb tot, voldria remarcar que el que és substancial de l’obra, més enllà de les hipòtesis i conjectures que hi van apareixent i mantenint l’interès per la lectura, són els paisatges físics i humans, punyents, que sorgeixen de la llum de la memòria i que l’aigua del llac té la capacitat de fer flotar. De fer narrar.
https://pirineusdigital.cat/2023/03/10/maria-barbal-i-marcel-fite-intercanvien-ressenyes-literaries-a-traves-de-pirineus-digital/