MARCEL FITÉ.- Encara no feia cent anys que Felip V de Castella havia “pacificado enteramente ese Principado por las armas” que la Cort del seu net Carles IV ja va decidir fer una visita de bona voluntat a Barcelona. El viatge de la metròpoli madrilenya a la capital de la colònia catalana va durar quasi un mes. El seguici reial va sortir de Madrid el 12 d’agost. El 14, van descansar a Guadalajara. El 22, a Carinyena. El 5 de setembre a Fraga. El 8, a Cervera, i el dia 11 de setembre feien l’entrada a Barcelona pel portal de Sant Antoni.
Com que els reis no eren gaire ben vistos a Catalunya ꟷla font de l’hort dels Velluters encara rajava roja a causa de la sang vessada el 1714─ els preparatius van començar força abans, al mes de juny d’aquell 1802.
Es van oferir premis de 2.000 rals, de 1.000 i de 500 als gremis pels tres carrers més ben guarnits. Es va prohibir penjar qualsevol escrit a les parets. Es van expulsar els captaires de la ciutat. Es van posar -gran novetat!- quatre estafetes de correus a la ciutat i, sobretot, es va construir una plaça de braus a fora de la muralla -a l’hort d’en Baltasar de Bacardí- atès que la família reial i el seu seguici de clergues, secretaris, músics, criats i amants, era de prop de 3.000 persones i totes molt aficionades a la tauromàquia.
Aquella va ser una mena de plaça de campanya, tota feta de fusta. Els fusters de la ciutat, els mestres d’aixa i els destralers de la Mestrança hi van treballar nit i dia, festius inclosos, durant dos mesos. L’Imperi continuava essent fort i, com de costum, per a aquestes coses no li venia d’un ral.
Després, per tal que s’omplís i Ses Majestats no es trobessin soles, es van encarir per decret els preus del Teatre de l’Hospital (després Teatre Principal), que era el seu gran competidor. Una llotja del primer pis va passar a costar 50 rals; del segon, 40; i del tercer, 30, que eren uns preus totalment desorbitats en aquella època. La gent, però, es va continuar estimant més anar al teatre que als toros, tot i els preus elevats i les obres tan mediocres que s’hi representaven (El negro más prodigioso, El amante ridículo, La Zoraida, etc.)
La gent, però, es va continuar estimant més anar al teatre que als toros, tot i els preus elevats i les obres tan mediocres que s’hi representaven
En veure que el discret encant de la monarquia era incapaç de generar prou atracció entre els barcelonins ─allò que es coneixia com el “Entusiasmo de Real Orden”─ es va optar per suspendre les representacions al Teatre de l’Hospital, amb un greu perjudici per a l’Hospital de la ciutat, que se sufragava amb els guanys del teatre.
Però ni amb aquesta mesura no es va aconseguir atreure la gent a la plaça de campanya. Aleshores, alguna llumenera de la Cort va tenir la idea de portar un globus aerostàtic a la plaça, que va estar prèviament exposat al carrer Nou de la Rambla (aleshores Conde del Asalto), cantonada Lancaster. L’havia de conduir el capità Vicente Lunardi. Finalment, el dia 5 de novembre es va programar l’ascensió de l’artefacte. El preu de l’entrada per a veure’l elevar-se era d’una pesseta. No tinc constància de l’èxit de públic, però el que sí que em consta és que tan bon punt es va enlairar va anar a espetegar al mar i que gràcies a alguns espectadors que es van llançar a l’aigua i a una bona corda que li van llançar el flamant aeronauta va poder evitar que el mar se’l cruspís.
Com a nota curiosa d’aquells dies tenim les que prenia el Baró de Maldà al seu famós Dietari, les quals encara tenen més relleu si tenim en compte que aquest era monàrquic i borbònic. “16 de setembre de 1802. A deu hores d’est matí ja ha començat la corrida de toros, mes jo in hoc non laudo… I en la tarda s’ha referit haver clavat la banya un toro a un torero a la mamella, estripant-li el pit, havent perdut luego, ab la ferida, lo món de vista, i ser ferida mortal. I això n’ha tret, lo borratxo. I també morts dos cavalls. A fe (que) és bona diversió, esta, de veure i esposar-se a desgràcies i morts de torejadors.”
Quan la cort se’n va anar de la capital catalana, en aquella plaça encara s’hi va fer toros un parell o tres d’anys, però sempre amb un èxit minvant i no gaire bona premsa, fins que al final, amb la fusta corcada, va acabar desapareixent. Una altra nota del mateix autor ens n’ofereix una mostra: “22 d’abril de 1804. Segons l’anunci del ‘Diari” (de Barcelona) d’est dia, i en papers fixats en los cantons, s’ha començada en esta tarda, en lo toril, la bàrbara diversió de novillos, que a estos seguiran, qui-sap-los toros. Per lo que los catalans s’han tornat castellans per lo que molts s’hi aficionen, en prova de la turba que, acabada la corrida de novillos (…), anava entrant pel portal de Mar dintre de Barcelona, en ocasió de vista de nostre passeig des del de l’Esplanada lo doctor Josep Cases i jo. I visca la broma, ab la pols que s’hi barreja, i més broma que serà, com se diu, a venir més menjapans d’aquelles terres de Madrid.”