Feia anys que no es veia un temps tan rúfol com aquest mes de març. Hi ha dies que no surt el sol i durant la nit no llua la lluna ni els estels. Sembla com si els déus de l’Olimp haguessin fet córrer un cortinatge espès per no veure les calamitats que som capaços de provocar els humans. Març, a més, és un mes esquerp. Duu el nom del déu Mart, que era el déu de la guerra. El dia 15 de març, per si no fos prou, els romans en celebraven els idus, que eren dies d’auguris i de presagis. Juli Cèsar sembla que no va fer cas del vident que li vaticinà una gran desgràcia i, quan entrava al Senat, li’n va fer broma: Els idus de maç ja han arribat… Però el vident li va replicar: Sí, però encara no han acabat, Cèsar…
Aclaparats per la realitat del present, ens queda el consol de l’encert de les velles dites: Quan la Candelera riu, l’hivern és viu. O el del record d’aquells Manllevats, tan divertits i candorosament recordats, que ens explicaven les padrines arraulides a la vora del foc: Març, marçot, no m’has mort cap ovella ni borregot. —Ja vindrà l’abril, que te’n matarà mil! Abril, abril gentil, savi i humil: diixa-me’n un, diixa-me’n dos, diixa-me’n tres, diixa-me’n quatre, que tinc la vella de Romadriu per anar a batre… —Març, marçot: el cul em batràs pro’l cap no podràs…
Un dia rúfol, vol dir que és un dia ennuvolat, que fa fred, que amenaça pluja. Rúfol, antigament, significava tèrbol, robinós, roig, pèl-roig… Aquesta tonalitat de color roig tèrbol va donar nom a l’acció d’eriçar —i, per tant, d’enrogir— la pell d’una part de la cara i va generar el verb arrufar: arrufar el nas, arrufar les celles, arrufar el front. De la combinació d’estufar i arrufar en va sortir estarrufar: es va estarrufar a la vora de l’estufa, duia els cabells estarrufats.
La borrufa fa referència al temps núvol, fred i generalment emboirat en què les volves de neu voleien emportades pel vent. La rufaca és la manera amb què es coneix a la parla cerdana el torb de muntanya
Un parell de paraules molt nostres, vull dir molt pirinenques, són borrufa i rufaca. Totes dues, curiosament i, a més a més, han donat nom a dues publicacions nostres molt estimades i valorades: La Borrufa i la Rufaca. En el cas de la paraula rufaca cal dir que també ha donat nom a una antologia literària de l’escriptor pirinenc Manel Figuera. Tant la paraula borrufa com rufaca deriven també, per camins diferents, del mot rúfol. La borrufa fa referència al temps núvol, fred i generalment emboirat en què les volves de neu voleien emportades pel vent. La rufaca és la manera amb què es coneix a la parla cerdana el torb de muntanya, és a dir, «la tempesta de vent, de pluja o de neu que acostuma a baixar per la vall de Querol, provinent del vessant pirinenc atlàntic».
Una alta paraula procedent de rúfol és el mot rufià (i rufianejar, rufianeria, rufianesc). Rufià és una paraula ben catalana amb una llarga tradició a la nostra llengua. Des de final del segle XIV n’hi ha abundants exemples. De tots, potser el més curiós és un de Joanot Martorell que fa al·lusió a una prostitució públicament reconeguda i organitzada: «Lo Rey isqué de la ciutat ab gran professó, ab tots los stats, e ab lo Clero (…) Après venien tots los oficials reals del regne (…) Après venien totes les dones públiques e les que vivien «enamorades», e ab tots los ruffians que anaven ab elles: e cascuna portava al cap una garlanda de flors o de murtra, perquè fossen conegudes…». La relació de rufià amb rúfol seria deguda —segons Joan Coromines— al fet que a l’antiga Roma les meretrius tenien el costum d’adornar-se amb perruques rosses (rufules), fet que hauria generat un rufulanus > rufià. Un rufià, com és sabut, és el nom que rep aquell home que viu de les prostitutes i de temes relacionats amb la seva activitat.
Finalment uns altres mots relacionats amb rúfol, serien les paraules robí, robinós, rubor, ruboritzar i rúbrica, entre altres. Tots tres provenen de la forma culta rubeus. La rúbrica, com és prou sabut, és aquell signe capriciós amb què solem acompanyar el nostre nom en signar. En llatí significava «terra roja», color que era usat primordialment a l’hora de signar i rubricar un escrit.